Investir o desvestir?

Si els partits independentistes afronten la negociació per investir un president espanyol des d’una paràmetres equivocats, allò que en realitat faran serà acabar de desvestir ideològicament i estratègicament el sobiranisme. I un cop desvestit i ja despullat, apareixerà davant dels ulls de l’espanyolisme, de l’Estat i de molts catalans, com un moviment polític sense voluntat ni capacitat d’oferir a Catalunya un autogovern idoni per assolir la prosperitat econòmica, els drets civils, la cohesió social i la preservació de la identitat cultural i lingüística que necessita imperiosament per progressar.

Junts i ERC només poden sortir ben parats d’aquesta negociació si l’afronten com l’afrontarien si fossin partits danesos, eslovens o irlandesos que van al Parlament Europeu a defensar interessos vitals per als seus països i decidits a avantposar allò que és comú i de tota la nació, per sobre de qualsevol altra consideració partidista, ideològica o sectorial. És a dir, cal que actuïn dins dels paràmetres que, si tinguéssim un estat propi, definirien un política exterior pròpia, talment com ho fan, per cert, els partits espanyols a Brussel·les. És a dir, o ajusten la seva acció política a un marc nacional i patriòtic o els prendran el pèl i el número i tornaran a decebre centenars de milers de catalans, que ja han començat a afartar-se dels seus tripijocs i la seva curta ambició.

Ni podem, ni volem suplantar als negociadors; al cap i a la fi, els professionals de la política (en règim de dedicació temporal o definitiva) son ells i els paguem i els votem per tal que facin correctament la seva feina. Ara bé, si que ens veiem amb cor de reclamar-los que no caiguin en els jocs de poder dels partits espanyols, ni permetin que els facin xantatge amb l’amenaça que, si no investeixen Sánchez, l’extrema dreta acabarà governant. Tampoc no volem que serveixin en safata al PSOE i als seus escolans de SUMAR, l’argument que els han exigit precisament tot allò que no era al seu abast de concedir-los. Per tant, han d’escollir els continguts i el to idonis per tal que, tant si es repeteixen eleccions com si es lliga un acord d’investidura profitós, el sobiranisme en surti triomfador davant de la societat catalana que espera que prevalgui l’interès nacional i la causa de la llibertat i la prosperitat.

A parer nostre, sense una amnistia general per a tots els implicats en el moviment d’emancipació que va tenir en l’U d’octubre l’episodi culminant fins ara, un increment del poder de la Generalitat sobre àmbits claus per al seu desenvolupament econòmic (infraestructures, gestió dels fons europeus) l’atorgament d’instruments recaptatoris per tal d’assolir una sobirania fiscal semblant a la d’Euskadi i Navarra i el blindatge del català com a llengua comuna, no es pot donar suport a cap candidat. Cal recordar que tot això pot aconseguir-se si els partits espanyols tenen prou voluntat política per accedir-hi, perquè no implica cap reforma constitucional. Alhora seria la demostració que el discurs del federalisme plurinacional no és mera retòrica oportunista.

Respecte a l’autodeterminació, que no pot exercir-se sense reformar la Constitució, podria acordar-se la designació per al Tribunal Constitucional d’uns quants magistrats disposats a proposar, en un termini raonable acotat, una fórmula per tal de poder celebrar a mig termini, si més no, una consulta no vinculant sobre el futur polític de Catalunya.

Quins son els entrebancs que poden afeblir la part catalana i abocar-la o bé a acceptar unes condicions que no permetin avançar nacionalment i posterguin el sobiranisme com a força central del país o bé a plantejar uns màxims que permetin a l’espanyolisme d’acusar-la d’haver demanat la lluna en un cove i desacreditar-la per eixelebrada i partidària del tot o res? Doncs el primer, que Junts i ERC competeixin mesquinament per tal de seguir administrant en exclusiva les engrunes autonòmiques, en lloc de col·laborar lleialment per tal que l’espanyolisme no jugui amb tots dos i exploti astutament la seva rivalitat malaltissa. El segon, que el sector de Junts possibilista que enyora la cleda autonomista i vol reconstruir l’antic espai de CiU, pressioni Puigdemont obligant-lo a tornar al peix al cove de sempre o, en el cas que no pugui apaivagar el seu irredemptisme, deixi que se socarrimi políticament per apartar-lo d’una vegada de la direcció del partit. El tercer, que l’estratègia per reeditar un tercer tripartit (aquest cop amb PSC i Comuns) que Sol, Tardà i els altres COMPANYS del partit (per oposició als MACIÀ, avui desapareguts o muts) ja tenen coll avall, concebi la investidura només com el primer estadi d’un gran pacte de llarg recorregut que, en nom d’una república confederal espanyola que només existeix en el deliris ideològics d’aquest nous COMPANYS d’ERC, consolidaria un govern d’esquerres tant a Espanya com a Catalunya, si més no durant un parell de legislatures.

Aquests son, doncs, els gran entrebancs i els que podrien acabar convertint les negociacions per a la investidura en un trist i patètic sainet, que abocaria Catalunya a un cul de sac nacional depriment. Un cul de sac caracteritzat per unes minories independentistes abrandades i disposades a conrear un nihilisme eixorc ple de referències apocalíptiques a les xarxes o a votar partits com Aliança Catalana, el sorgiment d’un nou partit liberal de centredreta neoautonomista i una Generalitat governada per una coalició d’esquerres i presidida per una personatge com Salvador Illa, un autèntic peix bullit de retòrica agra, perfil subordinat, capacitat de lideratge ínfima i catalanitat destenyida i equívoca.

El més trist de tot es que, ara com ara, els dirigents d’ERC esperen que o bé Puigdemont s’aplani i entri al joc del PSOE i SUMAR, a canvi de concessions que puguin retreure-li per tal d’acusar-lo d’impostor i justificar així les pròpies claudicacions, o bé es precipiti en l’abisme d’un radicalisme estèril que el converteixi en el cabdill dels eixelebrats, però sense cap opció a constituir una majoria hegemònica. Els sectors més excitats de Junts, per la seva banda, esperen amb candeletes que ERC se subordini altre cop a l’estratègia del binomi PSOE/SUMAR per acabar de certificar la seva defunció com a partit independentista. Creuen que així podrien repetir la mateixa estratègia que va dur Artur Mas a recuperar la Generalitat després del segon tripartit, un cop l’electorat catalanista va constatar que ERC havia esdevingut una eina nacionalment esmussada que prioritzava tocar poder a fer avançar nacionalment el país.

No cal dir que ambdues aspiracions, la de la cúpula d’ERC i la dels membres més abrandats de Junts és errònia, perquè l’independentisme ha estat, és i serà irreductiblement plural ideològicament i difícilment abastarà tot l’espectre social si li manca un centredreta liberal i un centreesquerra socialdemòcrata forts. Desitjar que Junts esdevingui un partit que atemoreixi àmplies capes de classe mitjana i mitjana alta, es una irresponsabilitat. Empènyer ERC perquè, tot i proclamar-se independentista, professi un federalisme plurinacional amb l’excusa de la Catalunya sencera, és una altra irresponsabilitat tant o més gran.

Ara bé, si ERC, després de les estomacades electorals que s’ha endut a les eleccions municipals i estatals, que en una organització  no sotmesa a les consignes de la direcció, ni copada per milers de càrrecs orgànics i electes i amb una militància crítica, ja hauria provocat un debat intern viu i un replantejament de l’estratègia i dels lideratges, no rectifica de debò, al sobiranisme només li restarà una alternativa: constituir un front patriòtic. La qüestió a escatir es si en Puigdemont tindrà, si ERC acaba per empantanegar-se en la seva deriva estratègicament fallida,  prou força, voluntat, generositat, suports i visió d’estadista per encapçalar-lo. Perquè aquest front patriòtic hauria d’anar més enllà de les costures d’un partit convencional i alhora requeriria d’una estructura forta i estesa pel territori, però no pas amb l’ambició simplement de governar les institucions i d’acumular poder, sinó amb la de traure Catalunya del cul de sac nacional al qual sembla abocada.

Catalunya pateix múltiples amenaces: la reculada dramàtica de l’ús social i escolar del català, la mala gestió del fenomen immigratori, els signes incipients de col·lapse dels serveis públics, l’esfondrament de la natalitat dels autòctons, la incapacitat per trobar un model econòmic alternatiu al del turisme massificat i els serveis i les activitats del sector primari i secundari de baix valor afegit, la pèrdua de capacitat adquisitiva dels sous dels treballadors qualificats i dels autònoms (que no poden accedir a un habitatge de propietat) la mala planificació de la transició cap a les energies renovables (que pretén concentrar-ne exclusivament la producció en el rerepaís despoblat seguint un model extractiu) i la dificultat per reformar les grans zones de regadiu, vitals per a la sobirania alimentària, per tal d’ajustar les produccions i el consum d’aigua als nous cicles de pluges minvants.

En l’àmbit lingüístic, demogràfic, salarial, econòmic, energètic, productiu i urbanístic ens enfrontem a greus crisis que, si acaben encavalcant-se, podem dur-nos a perdre prosperitat, cohesió social i territorial i sentiment nacional fins a nivells propis d’una situació d’autèntica emergència. Si a tot això hi afegim un sobiranisme desorientat, dividit, sense empenta ni projecte a mig i llarg termini i amb centenars de milers de ciutadans sobiranistes disposats a fluctuar entre un abstencionisme rabiós i una  radicalització emocional pròpia de qui vol estripar-ho tot perquè se sent traït i arraconat, correm el risc de lliurar Catalunya als qui somien en diluir-la nacionalment i convertir-la en un peó submís de l’Espanya radial. Una Espanya que pretén entronitzar Madrid, i ho està aconseguint, com una urbs global, magnificent i capaç d’acaparar tanta riquesa, talent i poder com tingui a l’abast. Sinó capgirem les coses serà el primer cop en cent vint anys que, en democràcia, el catalanisme no haurà estat capaç de liderar el país per tal de convertir-lo en una societat puixant, pròspera, moderna i seductora; en una societat amb l’ambició d’equiparar-se socialment, culturalment i econòmicament als països europeus més avançats.

Per tant, després de la investidura i del ball d’ofertes, contraofertes i transaccions corresponent, sabrem si ERC ha dimitit definitivament com a partit independentista disposat a plantar cara i a fer prevaldre els interessos nacionals per damunt de tot i si Junts i sobretot Puigdemont, en el cas d’haver d’assumir en solitari la responsabilitat de mantenir la confrontació amb l’Estat i alhora d’emprendre la reconstrucció urgent de les parets de la nació que s’estan esfondrant, son prou idonis per una missió tan àrdua, urgent i transcendental.

Col·lectiu de Segadors Republicans