Ningú no pot negar la capacitat de Carles Puigdemont i del seus a l’hora d’imposar un relat sobre la independència de Catalunya eficaç en termes electorals que, al mateix temps ha minvat, només en part, la capacitat del seu principal adversari per a fer-se entendre en un context de repressió i de crisis social com mai no havíem conegut.
No cal dir també que un dels efectes d’aquesta capacitat ha estat la d’aconseguir la pròpia mitificació del personatge en clar perjudici dels seus principals contraris en el mateix camp polític els quals, massa sovint, han estat escarnits en allò que podríem considerar un exemple d’inacceptable tribalisme.
Cal reconèixer que l’èpica del puigdemontisme i de tot el que l’envolta ha estat capaç tant de mobilitzar els seus partidaris com d’amagar les contradiccions de la seua pròpia acció política. Tot plegat, poc se’n parla de quins són els orígens i el punt de partida ideològica de la formació que lidera o d’actuacions del tot incomprensibles com la de la cessió de la diputació de Barcelona al PSC, el mateix PSC que va permetre el 155 o que es va manifestar el 8 d’octubre de 2017 al costat de totes les forces de l’espanyolisme.
Ningú no s’atreveix tampoc a qüestionar el seu implacable dirigisme. Una manera de fer que ha tingut conseqüències. D’una banda, ha representat un càstig sever per a un sector dels seus propis correligionaris potencials. De l’altra, també ha condicionat l’escassa maniobrabilitat del mateix president Torra atrapat entre la contradicció de governar una autonomia escapçada i, alhora, de veure’s obligat tothora a una gesticulació simbòlica en la línia de Waterloo. Gesticulació poc creïble per a l’independentisme en general i no diguem ja per a l’Estat que ajudat pel sistema de comunicació espanyol ha demonitzat i caricaturitzat Torra fins a l’extrem.
El cas és que a les portes d’unes noves eleccions, Puigdemont, torna a posar en circulació un relat sobre la independència que ignora deliberadament els errors comesos i que es cimenta en un sentit èpic de l’acció política mancat de concreció, que només pot arrossegar els incondicionals. Simplificant, podríem dir que la contrapartida discursiva a la proposta republicana malauradament tan denigrada d’eixamplar la base”, és justament ignorar-la. Ignorar, vull dir, que per a aconseguir que una part decisiva dels catalans s’hi sentin concernits amb la proclamació d’una república catalana caldrà alguna cosa més que l’èpica.
Fet i fet, a penes fa uns dies que hem conegut l’esborrany de la ponència política i estratègica que Junts dissenya de cara al seu primer congrés. El text apel·la a una ‘revolució democràtica’ davant la certesa que l’Estat mai no reconeixerà el dret d’autodeterminació de Catalunya ni encara l’acceptació d’un resultat democràtic de la majoria dels catalans a favor de la independència. Amb l’eixamplament de la base”, diu la ponència, no n’hi haurà prou. La “confrontació intel·ligent” amb l’Estat, és segons resa el document, l’única manera d’aconseguir la independència tot partint de l’esperit del 2017 del qual sembla voler apropiar-se’n en termes simbòlics. La nova -vella- formació vol, a més, que sigui el Consell per la República el que articule aquesta estratègia. De veritat, creu Puigdemont que la resta de formacions polítiques independentistes i de moviments s’avindran sense renecs a formar-ne part d’un instrument políticament controlat gairebé en exclusiva per Junts?. És clar que no.
Una vegada més, doncs, el puigdemontisme actua amb la voluntat d’incitar un activisme d’immediatesa amb l’objectiu de situar-se al capdavant de la cursa electoral i fent veure per omissió que l’acció política del seu principal adversari, siga quina siga, només pot traduir-se en un reguitzell de renúncies inútils. I encara, en certa manera invàlida, sense pretendre-ho segurament, els esforços fets fins ara. De cas, l’independentisme no s’ha enfrontat fins ara de manera intel·ligent i malgrat les errades a un Estat que ha resultat implacable?. L’independentisme no tan sols va demostrar convicció i astúcia però també és cert que va cometre errors immensos que cal analitzar seriosament sense por a l’anatemització per no tornar a caure-hi.
Tot plegat, l’èpica, la gesticulació simbòlica, prou que ho sabem, difícilment farà possible la república. Puigdemont i els seus, han de ser capaços de fer autocrítica, d’anar més enllà de les proclames si realment desitgen un reagrupament de les forces polítiques a favor de la independència que no siga percebut per aquestes com un intent d’absorció o d’imposició d’un lideratge únic.
Cal replantejar-se seriosament de quina manera es pot convèncer una majoria clara de la societat catalana que la independència i la república és la única via per millorar les seues condicions de vida atesa la ineficàcia d’un Estat sistèmicament corrupte, incapaça de regenerar-se en termes democràtics i que, a més, nega la capacitat dels catalans per a decidir per si mateixos. Una república que ha de tenir una concreció clara en termes polítics i socials.
Tot això passa, en primer lloc, per imposar-se electoralment a les grans ciutats integrant desenes de milers de ciutadans que fins ara no s’han sentit concernits o que, fins i tot, n’han recelat. No n’hi ha prou en ‘eixamplar la base’, cert, i potser l’Estat no respectarà un resultat democràtic favorable a la independència, però sense acomplir aquesta premissa es caurà en els mateixos errors.
Cal entendre, també, que aquest és un procés llarg on qualsevol temptativa de ‘revolució democràtica’ caldrà que siga transversal o no serà res.
Francesc Viadel
