Hi ha un joc de taula que se’n diu “tabú”. Es tracta d’explicar alguna cosa sense esmentar algunes paraules prohibides. Qui les diu, simplement perd. La política catalana fa temps que sembla que juga a aquest joc. I la paraula prohibida és: “independència”.
Artur Mas va ser qui va posar de moda aquest joc. Les seves metàfores marineres van fer furor i les va recargolar a l’extrem per evitar la paraula prohibida. Alguna cosa ens va quedar i per això ara tothom parla del Tsunami. De fet, va ser ell mateix qui es va inventar el viscós concepte del “dret a decidir” per eludir del que realment anava la cosa, del dret a l’autodeterminació. Avui segueix passant el mateix. Es juga amb mil i una paraules per no parlar d’independència. República ha esdevingut un comodí molt recurrent. Parlar de República, així en genèric, deixa a l’aire de quina República parlem, si de l’espanyola, de la catalana o la francesa. La seva derivada de “valors republicans” serveix a la mateixa finalitat. Qui no comparteix bona part dels principis republicans? Fins i tots els monàrquics els comparetixen! “Llibertat” és un d’aquests valors republicans, concepte que és utilitzat molt ambiguament ja que ho abasta tot, des de la llibertat dels presos fins l’alliberament nacional, passant per la llibertat d’expressió. El mateix concepte de “procés” és d’una liquiditat espectacular i permet mantenir un permanent “status quo” en moviment sense moure’s del lloc.
Si a Catalunya som experts en la creativitat dels substantius que tapen altres substantius, a Espanya, en canvi, practiquen l’art de combinar adjectius pejoratius a substantius positius per a convertir-los en indesitjables. Així, el substantiu “referèndum” en una democràcia es fa difícil de vendre’l com quelcom negatiu. Per tant, ells afegeixen l’adjectiu “identitari”: referèndum identitari i, voilà! ja el tenim negativitzat. El mateix passa amb “nacionalisme excloent”, “CDR violents”, “escola adoctrinadora”, “catalanisme supremacista” o “manifestació tumultuosa” només per posar alguns exemples. La seva creativitat adjectivadora és infinita.
Però tornem a Catalunya i a la paraula prohibida. Quan la situació arriba al límit i apareix la paraula tabú treuen el santcristogrós: la paraula democràcia. “Això no va d’independència, va de democràcia”, diuen alguns a la desesperada. Però no és cert. Això va d’independència i punt. És la independència de Catalunya la que posa en escac a l’Estat espanyol i l’stablishment que li dóna suport ja sigui aquí o allà. Això no va de democràcia, ni de llibertat, ni d’amnistia, ni de dret a l’autodeterminació si m’apureu. Això va d’independència. I és amb la independència quan tindrem tots els altres drets i llibertats, inclosa la dels presos polítics. I aquesta independència depèn només de nosaltres, millor dit: dels nostres polítics que implementin el mandat de l’1 d’octubre i activin la declaració d’independència.
