Estupor, desconcert, indignació, fàstic, tristor, rebuig, llàstima, vergonya aliena… i, sobretot, impotència davant de les imatges d’uns polítics a la presó o amagant-se, tots lluny de casa seva, o amb pèrdua de llibertat comprada amb una fiança, essent tractats com els més indesitjables i perillosos delinqüents, senzillament per haver fet seu el mandat que van rebre a les urnes, per majoria absoluta parlamentària.
Ara, diuen què aquest resultat, legítim i democràtic, sorgit d’unes eleccions dintre del marc estatal, no està contemplat ni previst a la Constitución Española… Ho diuen determinats fiscals, jutges i tribunals, pels que sembla què només és perseguible sense treva el que es refereix a la “unidad”, mentre que per a tot el que s’hi cou dintre d’aquesta «unidad» no hi ha pressa (llegeixis el cas Gurtel i tot el que s’hi relaciona, el que arriba a costar posar-hi punt i final).
La reacció davant del que la ciutadania catalana va votar lliurement no ha de poder ser, de cap manera, delicte de presó, ni tant sols delicte, per qui a tingut la decència i responsabilitat d’entomar-ho.
Si és així, a partir d’ara hi ha moltes coses que, no només els catalans si no tots els espanyols, hauran de qüestionar-se. Començant pels molts anys vivint talment creguts de que, sortosament, ja eren altres temps els que es vivien.
Amb tot, ara, algú es creu que la solució a tot plegat passa per deslegitimizar allò que era legítim i col·locar als catalans unes noves eleccions. És, precisament, allò que el nostre govern portava anys reclamant i que sempre se li havia negat i que, pel camí, ha provocat que el que sempre ha existit a Catalunya, i que mai ha representat cap mena d’enfrontament, ja sigui una incomoditat latent. Objectiu aconseguit. Felicitats !.
Per a certificar-ho, s’ha arribat a l’extrem de què, el que ha estat durant set anys una manifestació reivindicativa de centenars de milers de ciutadans de tota edat, condició i procedència, cívica, pacífica, s’ha incentivat que sigui contrarestada per una expressió desfermada, desbocada, fins i tot violenta, amb la sensació de «carta blanca», dels que es creuen que a España, incloent Catalunya, només es pot viure d'una manera, la seva.
