Immigració, extremismes i abstencionisme

Aquesta precampanya és evident i notori que l’acaparen els extremismes i l’abstencionisme. Curiosament, els qui més arremeten contra aquests dos fenòmens sovint són els principals culpables que gent moderada, assenyada i participativa, davant la manca de solucions o l’engany a què els han sotmès els seus representants, s’hagi decantat per no votar o fer-ho a partits extremistes. És a dir, en lloc de revisar les seves estratègies, avaluar els resultats de les seves polítiques o de respectar als seus votants i entendre’ls, els prenen per rucs o pretenen atemorir-los amb missatges apocalíptics.

Quants espanyolistes d’esquerres escampen una por tremebunda a VOX, anunciant un daltabaix sense precedents si arriba a governar, però fa quatre dies callaven com a morts quan abanderava l’acusació popular contra els dirigents independentistes, en la farsa de judici que van perpetrar els inquisidors majors del Regne? Quants ara els desqualifiquen frontalment, però no gaire temps enrere s’hi van manifestar conjuntament per garantir la sacrosanta unitat d’Espanya i demanar mesures exemplars contra el suposat cop d’estat de l’U d’Octubre? Quants ara en fugen com d’un empestat, però al Parlament català, en ple debat de la Llei del Referèndum, els enardien amb el seu jacobinisme desbocat i catalanòfob, per tal de buscar el seu aplaudiment entusiasta?

D’altra banda, si tan perillosos són i tan amenacen els valors democràtics i la convivència, per què no insten la seva dissolució com a partit? Per la meva banda, soc partidari que la futura constitució catalana contingui prou elements normatius per impedir la legalització d’un partit com VOX.

Centrant-nos, però, en Catalunya crec que cal analitzar els nostres extremismes i la influència que els fluxos immigratoris han tingut en la configuració social i política del país. I cal fer-ho sense tabús, ni eufemismes ni menys, encara, callant en públic allò que sostenim en privat, si bé tots som conscients que cada àmbit requereix d’un llenguatge específic.

Respecte als extremismes cal recalcar amb absoluta rotunditat que els extremismes veritablement letals per a Catalunya, si més no els darrers cent-vint anys, han estat l’encarnat per l’extrema dreta de matriu espanyolista (de Martinez Anido a Acedo Colunga, dels falangistes als neonazis) l’extrema esquerra anacional (l’anarquisme violent primer de bomba i després de pistola o els escamots de la FAI) i el neolerrouxisme pretesament liberal (de SCC a Ciutadans).

Dins del catalanisme no hi ha hagut mai cap corrent de masses d’extrema dreta rellevant electoralment o socialment, perquè la dreta catalana, a diferència de l’espanyola, ha estat majoritàriament d’inspiració liberal o democratacristiana i si bé molts elements de la Lliga van acabar donant suport activament al franquisme, malgrat que no havien impulsat l’alçament armat, prèviament havien estat amenaçats, encalçats i de vegades liquidats pels anomenats incontrolats. Posteriorment, molts no van tenir més remei que admetre que, si no renunciaven a la seva catalanitat, no tenien cabuda a l’Espanya de Franco. Quant a l’extrema esquerra, no consta l’existència de cap organització socialment rellevant nacionalment catalana i alhora violenta.

Amb un predomini de classes mitjanes, treballadors autònoms i qualificats, burgesia industrial i mercantil, petits i mitjans propietaris i sense nostàlgies imperials ni somnis militaristes, en el catalanisme els extremismes violents no hi han trobat els substrat social i econòmic idoni per arrelar-hi.

L’Aliança Nacional de Ripoll és d’extrema dreta? Si bé empra una part dels arguments de l’extrema dreta europea actual, quan poua de la islamofòbia i d’una certa xenofòbia que associa immigració i acaparament dels recursos públics, no cau, però, en el discurs homòfob i masclista, ni en l’antieuropeïsme, ni en l’antiliberalisme, ni tampoc en l’ultracatolicisme. Per tant, a parer meu, els seus postulats son més de dreta extrema que no pas d’extrema dreta, malgrat que obvia, quan analitza el fenomen immigratori, les causes estructurals relacionades amb els aspectes laborals, salarials i demogràfics, caient en un simplisme demagògic per tal de resoldre un problema complex que no han creat només, ni de bon tros, els immigrants.

Ara bé, que en el si del nacionalisme català no hagi sorgit, fins ara, un corrent poderós d’extrema dreta xenòfoba, tot i ser l’expressió política majoritària d’una de les societats que més immigració ha rebut del món (pot estar-ne orgullosa) no vol dir pas que la immigració no susciti neguit i malfiança entre molts dels seus membres. Ni tampoc no significa, objectivament, que la nació catalana no pateixi les conseqüències nefastes d’una mala gestió del fenomen immigratori.

Començant per la d’origen espanyol (amb una capacitat per fracturar-la molt més gran que la d’origen magrebí o sud-americà) cal parlar clar i sense embuts sobre el nefast paper que ha jugat en la repressió del moviment emancipador que va culminar en el referèndum de l’U d’Octubre. Llavors i adés es va fer evident que no som un sol poble (sinó com a mínim dos, integrat pels nacionalment catalans i els nacionalment espanyols) i que gran part dels qui se senten nacionalment espanyols no solament es que vulguin ser-ne de totes passades, sinó que estan decidits a impedir als qui no en som encara que siguem majoria, mitjançant la brutalitat de les porres policials i de les togues inquisitorials, que ens puguem deslliurar del jou espanyol. És a dir, molts dels nostres conciutadans, no solament se senten nacionalment espanyols sinó que consideren que els qui som nacionalment catalans no tenim cap dret col·lectiu, més enllà de la nostra condició de súbdits de l’Estat on ells son majoria demogràfica, i professem una mena d’heretgia que cal reprimir violentament si volem fer valdre el nostre dret a l’autodeterminació.

Aquest fet ens duu a analitzar les conseqüències potencialment funestes per a una comunitat nacional, quan hi fa cap un corrent immigratori cabalós i no té els instruments d’un estat per regular-lo i emprar l’escola, la xarxa pública i privada de mitjans de comunicació o els instruments de planificació urbanística, per tal que els nouvinguts no s’acantonin en zones on no tinguin cap incentiu per adoptar la llengua i la cultura autòctones i els costi més de progressar econòmicament i fondre’s en la societat receptora.

És cert que la major part dels integrants de la immigració espanyola que han transformat demogràficament de forma substancial la societat catalana, van venir bàsicament a guanyar-se la vida i sense cap motxilla ideològica preconcebuda. No van venir, doncs, ni a aixecar Catalunya ni tampoc a ocupar-la, exceptuant unes minories connotades ideològicament i sovint associades als cossos civils o uniformats de funcionaris de l’Estat.

Ara bé, ja podem afirmar sense tabús que en el decurs del temps bastants (empesos per l’alta burgesia desnacionalitzada sovint d’arrels catalaníssimes i intoxicats per l’Estat) s’han girat literalment contra les aspiracions legítimes de la nació catalana. Una nació que, com qualsevol altra del món, aspira a la sobirania, a administrar la riquesa que genera i a garantir a la llengua i cultura pròpies el caràcter de comuna. Davant d’aquesta repte crucial hem descobert astorats que aquests no solament no se senten nacionalment catalans, sinó que detesten la catalanitat i pretenen reduir-nos als qui en som a una minoria ètnica demogràficament minvant i abocar el català a esdevenir un substrat lingüístic folklòric refugiat en els territoris interiors menys poblats.

Sortosament, una altra part prou significativa dels descendents del contingent immigratori espanyol, se senten plenament catalans i molts han abraçat fins i tot l’independentisme. Sense ells avui ja només seríem un poble arraulit i amb una identitat nacional minoritzada abocada a la dissolució o a la marginalitat de les catacumbes. Algun dia caldrà reconèixer-los-ho públicament, perquè coneixent com les gasta el supremacisme espanyolista i la potència del seu estat a l’hora d’inculcar un imaginari unitarista, segur que se n’han hagut de sentir de tota mena i més d’un cop els han titllat de pobres “xarnegos agraïts” que han renegat dels seus orígens.

Aquesta digressió sobre la immigració d’origen espanyol ve a tomb per tal d’aprofundir en la d’origen magrebí o d’altres països extracomunitaris. Si l’arribada de milions d’immigrants d’espanyols ha fet trontollar Catalunya nacionalment (si bé també ha contribuït a la seva prosperitat econòmica i demogràfica) i ha convertit el català en una llengua residual a l’àrea metropolitana, què pot passar si n’incorporem uns quants milions més amb els quals ens separen moltes més coses, perquè son més distints antropològicament i culturalment? Ningú no ho sap, però si no aconseguim que s’empeltin a la vella soca catalana en lloc de plantar-ne una de nova al costat, potser hi deixarem la pell com a nació.

No comparteixo els atacs a la immigració dels qui ignoren que les nostres estructures productives els criden com a treballadors manuals imprescindibles per seguir mantenint certes plusvàlues empresarials. Ara bé, si en venen molts els sous no pujaran com caldria i algunes empreses podran seguir competint en preu i no en qualitat i innovació i pocs incentius tindran per tecnificar-se més o accedir a segments de mercat de més valor afegit. Només cal comparar Euskadi amb Catalunya, per constatar l’evolució dispar d’ambdues dels darrers trenta anys. Mentre ells han rebut força menys immigrants i han apostat més per la indústria, nosaltres n’hem rebut molts més i hem liderat el turisme de masses. Com a resultat: ens superen en sous i en PIB, als seus serveis públics no els amenaça el col·lapse i sobre ells no pesa un procés de substitució demogràfica tan greu com el que plana damunt nostre.

D’immigrants ens seguiran venint i potser en necessitarem més, però caldria que ho fessin mitjançant un regulació rigorosa que garantís la seva adaptació a l’oferta laboral i al nostre sistema de valors. D’aquesta adaptació en depèn que ells puguin prosperar més fàcilment i que nosaltres puguem estalviar-nos marginalitat, subsidis i rebuig del nostre codi social.

D’altra banda, hem d’oposar-nos a l’expansió del turisme de masses (per tal d’anar reduint paulatinament el pes exagerat que té al nostre PIB) que consumirà el darrer sol sense edificar que resta al litoral i l’aigua que no tenim i promocionar el que pot o vol pagar uns serveis de qualitat, que permetin satisfer un sous més alts i extraure’n majors beneficis. I si Aena i l’Estat necessiten compensar les pèrdues de la xarxa estatal d’aeroports ruïnosos (la majoria) i apuntalar els deliris de grandesa de Barajas, que es quedin els quinze milions de passatgers low cost que volen endossar-nos, que ja ens centrarem en reformar el Josep Tarradellas, per tal d’atraure’n tres o quatre milions més provinents d’Àsia o de la costa oest d’Amèrica i majorment focalitzats en els negocis, els congressos, els tractaments mèdics o el nostre patrimoni cultural i gastronòmic.

Miquel Àngel Estradé i Palau