A l’entrevista a Oriol Junqueras, publicada ahir en un altre diari, quan respon una determinada pregunta, es produeix el daltabaix. De sobte, com en una explosió petroquímica. Havia de passar. El vicepresident empresonat exclama: “I una merda”. I immediatament es corregeix a ell mateix: “I una puta merda”. Desapareixen de cop els modus que comparteix amb Miquel Iceta. Ha trencat unilateralment la correcció apresa al Liceu italià, s’ha independitzat de les bones paraules de la hipocresia vaticana, del lema del junquerisme és amor i de tota la xerrameca buida dels darrers anys. Xerrameca de paraules sense ànima. La cosa ha anat així. Li fan una pregunta lògica, almenys lògica a l’Europa d’avui, una pregunta de periodisme independent, que si no és veritat que ells, els d’Esquerra, van enganyar els catalans prometent una independència impossible. I Junqueras s’irrita. O diguem que queda sorprès, sobrepassat. Després ja no es possible refer el diàleg, la taula de diàleg amb el periodista, Junqueras es tanca en banda, en banda de música militar, amb bombo i platerets. La conversa acaba amb un sospir romàntic, amb un exercici nihilista: “No res. No veig cap gest. I no espero res de res”.
L’equilibri interior d’un presoner, del presoner més important d’Europa, del presoner que dirigeix el partit més important que hi ha avui a Catalunya, és motiu de preocupació i, per tant de comentari. Fa molts anys que conec el personatge, amb detalls. Vaig poder conversar-hi, no poques vegades, quan tots dos érem professors a la Universitat Autònoma, quan l’independentisme no era cap amenaça, i tots dos érem més joves, més prims i menys lletjos. La discrepància política que hi tenia i hi tinc és mínima comparada amb la discrepància moral que em suscita l’honorable vicepresident presoner. És segur que jo mai no hauria aconseguit esdevenir el gegant polític en el que s’ha convertit, jo no li arribo ni a la sola de la sabata al gegant polític que Gabriel Rufián identifica en el panorama de l’actual política catalana. Probablement perquè, ni avui ni en el passat, hauria pres les decisions que Junqueras ha pres. Les trobo inacceptables, com inacceptable és el cinisme amb el que s’ha col·locat al capdamunt del partit de Macià i Companys. Estic en desacord quan parla per no dir res, quan diu el que no és veritat, però precisament per això, li he de donar la raó ara, quan diu merda. I encara més raó quan diu puta merda. La veritat ens farà lliures, senyor vicepresident, ho té a la seva Bíblia i la merda això ho té, que no es pot dissimular. Tampoc la llibertat.
Si fracassa l’aposta d’Oriol Junqueras d’abraçar-se als Comuns i al PSOE, a canvi de sortir de la presó i poca cosa més, no quedarà ni una paret dreta a Esquerra Republicana. La paciència dels votants independentistes és limitada i fóra bo no temptar la sort. Si Junqueras esgota tota la pólvora en la seva guerra fratricida contra Carles Puigdemont —fins i tot fent pinça amb els convergents de Mas i els antics d’Unió, de Castellà— no veig com podrà protegir-se del foc fraternal i federal de Pedro Sánchez i Pablo Iglésias. L’actual desunió de l’independentisme polític és la principal aportació d’Oriol Junqueras, en col·laboració amb l’infame Artur Mas. Però contribuir a la guerra civil entre independentistes em sembla tan absurd com fer-li la feina bruta al CNI i a la Guàrdia Civil. Atacar i fer mal a Esquerra Republicana em sembla equiparable a donar-li la raó a José Maria Aznar, que deia que ens matarem entre nosaltres perquè Espanya sobrevisqui. La forta discrepància que tinc amb el vicepresident Junqueras no aconseguirà convertir-me en un aliat ocasional de l’espanyolisme. La immensa majoria dels votants independentistes volen la unitat. Merda. Cal que Junqueras rectifiqui, si vol. Si pot. Però no en traurem res de voler destruir el principal partit de Catalunya.
