Els activistes independentistes pràcticament no hem tengut temps per fer vacances ni descansar en 10 anys. El grau de mobilització era màxim fins pràcticament el dia abans d’esclatar la pandèmia. Vàrem acabar el 2019 amb les marxes, el Tsunami i Urquinaona i vàrem començar el 2020 pujant a Perpinyà. És difícil saber on seríem avui sense la irrupció del virus, però està clar que és un dels factors determinants de la desmobilització.
Certament la pandèmia no ha estat el parèntesi que hauria pogut ser. Si bé va ser la raó per la qual tothom es va quedar a casa una llarga temporada, no es pot dir que sigui ara el motiu pel qual no hem tornat a sortir massivament. Entre el cansament i el desconcert provocat pels esdeveniments polítics dels últims anys, a ningú no se li pot retreure que hagi allargat el parèntesi dels confinaments, tot esperant a veure les coses en quina direcció es mouran.
Vagis on vagis aquests dies, et trobes activistes decebuts, emprenyats i desconcertats. La pandèmia ha estat aprofitada per les forces autonomistes per fer-se amb el control de la situació i apartar la independència de l’agenda política. I per a sorpresa de molts, ara que es podria fer amb molta més seguretat, ningú no s’ha posat al capdavant ni ha cridat a reprendre la mobilització. Més enllà d’episodis puntuals o dates obligatòries com l’11S, s’entén.
Deia que les últimes grans mobilitzacions varen ser en resposta a la sentència de presó per als líders independentistes. Abans i després, cal recordar-ho, els activistes han estat sortint, dia sí dia també, amb els cartells de “llibertat presos polítics i exiliats” i els retrats del presos i exiliats. Aviat farà un any que la majoria d’aquests actes es varen deixar de fer o es varen redefinir a causa de la sortida de la presó dels indultats. I allà on se segueixen fent concentracions períodiques ha baixat molt l’assistència.
Els independentistes decebuts, emprenyats i desconcertats han passat, pràcticament sense solució de continuïtat d’exhibir cartells de suport als líders empresonats a demanar ara nous referents i lideratges. En d’altres paraules, la mateixa gent que es va desviure posant pancartes, cartells, retrats o llaços grocs, i organitzant sopars per recollir fons per aquests líders del procés, ara ja no els reconeix com a tals. La velocitat d’aquest canvi és fins i tot sorprenent.
La radicalitat del trencament dels activistes de base (excloent els pocs que són militants d’algun partit) amb la majoria dels líders del 2017 fa que sigui impossible de preveure la reacció del carrer a una hipotètica revocació dels indults. El que quasi es pot donar per fet és que res no seria igual que abans de la pandèmia i l’excarceració. Són molts els que avui, en el context polític post 14F, no respondrien ni remotament de la mateixa manera.
Crec que hi ha gent que no és conscient de fins a quin punt bona part dels activistes es consideren maltractats i abandonats per aquests líders. Tot el temps i diners que varen dedicar a la solidaritat amb els presos tenien un sentit humà, però també un sentit polític. I el sentit polític probablement era i és a les antípodes de les estratègies que han acabat imposant els partits independentistes que dirigeixen els indultats.
A hora d’ara no sé si hi ha ningú preparant políticament un pla de contingència per si el Tribunal Suprem revoca els indults. Veient el canvi de majories a la Sala que ha possibilitat l’admissió dels recursos que inicialment s’havien rebutjat, no seria mala idea. Tot i que, certament, si el resultat ha de ser el mateix que quan es va intentar consensuar la resposta a les sentències, potser no val la pena intentar-ho.
L’any 2019, l’única resposta seriosa que hi va haver contra les sentències va ser al carrer. Per les raons que he exposat, ens podríem trobar que ara, si els indultats haguessin de tornar a la presó, només puguin esperar una resposta liderada per les institucions. Les mateixes institucions que ara mateix, i des de fa més de quatre anys, han fet poc més que acatar sentències i entomar humiliacions.
