I si fos una qüestió de poder?

Malgrat que els partits que van liderar el procés fallit que havia de dur-nos a una república independent, tot i que més tard hem sabut que, de fet, allò que pretenien només era forçar l’Estat i els principals partits espanyols a negociar una fórmula que ens proporcionés més sobirania, ara ja estan còmodament instal·lats en el postprocés, segueix havent-hi un gruix important de catalans que anhelen emancipar-se nacionalment. El focs de les grans manifestacions s’ha apagat, doncs, però perviu un braser capaç de revifar-se, a mig termini, si sorgeixen les condicions idònies.

Si volem que aquestes brases romanguin actives cal seguir una estratègia clara, ferma i sostinguda en el temps. Aquesta estratègia requereix de mobilitzacions, d’agitació política, de campanyes informatives, d’elements de confrontació ideològica amb l’Estat per tal de posar en evidència la seva catalanofòbia estructural i el seu caràcter d’híbrid de democràcia i dictadura. Ara bé, per derrotar aquest híbrid, que ben bé podríem anomenar DEMODURA, a parer nostre sobretot cal, en aquest moment històric, acumular el màxim de poder. És a dir, cal controlar efectivament el territori i no pas ocupant aeroports o tallant autopistes i vies fèrries, si bé, puntualment, accions d’aquesta mena poden ser útils. L’ocupació a què ens referim ha de consistir, bàsicament, en controlar el màxim d’òrgans de govern de les institucions públiques  – Parlament, Generalitat, ajuntaments, diputacions i consells comarcals- i de les entitats del teixit civil, com poden ser cambres de comerç, col·legis professionals, universitats i tota mena d’associacions culturals, esportives i cíviques. És a dir, cal demostrar als catalans sobiranistes, al qui no en son , al poble espanyol i a la comunitat internacional, que tenim la voluntat i la capacitat de controlar al país. De controlar-lo, a més, seguint procediments exquisidament democràtics. Això no vol dir cap altra cosa, per entendre’ns, que defugir fer-ho mitjançant els instruments que ha emprat l’espanyolisme per tal de frustrar i reprimir el moviment independentista català. Ens referim a instruments fastigosos com l’espionatge, la difamació periodística, la persecució policial, la implementació de causes judicials falses o el libel polític. Si descartem tots aquests instruments propis de règims totalitaris i demofòbics, no ens en queda altres que les urnes, els pactes i acords postelectorals i la confrontació política i ideològica mitjançant la paraula i un argumentari econòmic, historiogràfic, cultural i jurídic sòlid.

Aquesta proposta de control efectiu del territori respon a la convicció que si no som capaços de demostrar-nos i de demostrar als altres, que podem i volem governar el país per tal d’impulsar el procés d’autodeterminació i de reconstrucció de la nació que ha de dur-nos a la sobirania, no tindrem mai cap credibilitat. És a dir, si el teixit institucional i el civil no son en mans dels sobiranistes, amb quina legitimitat podem invocar que constituïm una majoria que anhela exercir l’autodeterminació per assolir la independència?

L’ocupació del territori que propugnem només prosperarà si les forces polítiques i els ciutadans nacionalment conscients en les institucions i entitats on hi hagi prou majoria sobiranista per governar-les, escullen i constitueixen òrgans de governs integrats exclusivament per sobiranistes. Hi cap que siguin governs amb majoria absoluta, en minoria però amb pactes de legislatura per garantir suports externs o amb qualsevol altra fórmula que no permeti, però, als espanyolistes de posar-hi el nas ni decidir res. I allí on no sigui possible assolir prou majoria caldrà pactar amb els qui, malgrat ser unionistes, reconeixen explícitament Catalunya com a nació o son partidaris del dret a l’autodeterminació, encara que sigui per votar a favor de romandre a Espanya. I si ni amb aquests no n’hi ha prou, aleshores entenem que val més romandre a l’oposició, potser exceptuant el cas que un independentista pugui presidir l’òrgan de govern i dirigir-lo amb autonomia.

Des d’aquests òrgans de govern d’institucions i entitats, cal barrar el pas i deixar sense oxigen pressupostari ni cap palanca de poder, als individus i col·lectius que estiguin en contra de l’exercici del dret a l’autodeterminació i dels drets nacionals del país. Cal barrar-los-hi no pas perquè se sentin nacionalment espanyols i maldin per la unitat de l’Estat, sinó perquè volen imposar-nos la pertinença a Espanya als qui no en som i volem un estat propi, encara que siguem majoria. Amb els representants d’aquest espanyolisme polític i civil que nega la condició de nació i de subjecte polític a Catalunya, sempre que el sobiranisme disposi de prou majoria, no s’hi hauria de tancar cap acord que pugui anar en detriment del drets de la futura república catalana. Cap ni un. Si les majories ho permeten la disjuntiva a oferir-los només pot ser una: o s’avenen a reforçar les parets mestres de la nació en tots els àmbits decisius per a la seva prosperitat econòmica, el seu benestar comunitari, la seva identitat cultural i la seva llibertat política, o es resignen a rondinar sense poder intervenir en el disseny del futur de Catalunya.

Malauradament, ara com ara l’independentisme polític i en menor mesura el social, avança en la direcció contrària a la que propugnem. Només cal observar la correlació de forces i els pactes a la Generalitat, a les diputacions de Tarragona i Lleida i a tants i tants ajuntaments, per adonar-se que els partits sobiranistes han decidit competir infantilment entre ells per les engrunes autonòmiques i per capitalitzar les negociacions amb el PSOE, en lloc d’assegurar majories independentistes que atorguin al PSC un paper subaltern i sense capacitat per remenar les cireres. I en l’àmbit civil allò que ha passat en la darrera elecció dels mandataris de la Cambra de Comerç de Barcelona, el bastió econòmic que tant havia costat conquerir, revela que el sobiranisme està patològicament dividit i abocat a una estèril lluita fratricida. És a dir, es lluita per la mesquina hegemonia dins d’una espai sobiranista cada cop més xic, en lloc de batallar per l’hegemonia sobiranista sobre tot el país.

Estem en mans, ara com ara, de dirigents immadurs psicològicament i mesquins políticament, acomboiats per aparells de partit sense cap ambició nacional i que han substituït l’idealisme per les prebendes salarials i les canongies laborals. Esdevindran, si els ho permetem, una nova petita burgesia de càrrecs públics, l’accés als quals els ha proporcionat una substanciosa promoció salarial a la qual s’aferren amb ungles i dents, que ni excel·leixen com a gestors, ni son capaços de sostenir un discurs propi que vaig més enllà de l’argumentari de partit.

Mentre l’aparell de cada partit s’esbudella amb el de l’altre i els dirigents es recreen en el narcisisme dels seus lideratges maniqueus, el procés d’emancipació nacional va lliscant pendent avall cap un cul de sac desmoralitzador. Tot plegat es on volia dur-nos l’espanyolisme i per això un peix bullit de retòrica buida quan no és agra i de tarannà servil, com en Salvador Illa, ja esmola el ganivet amb que tallarà el pastís que l’està esperant a la Casa dels Canonges. Pel que fa a Pedro Sánchez, només li cal jugar amb les pulsions egolàtriques dels dirigents independentistes i el seu afany patètic per demostrar que cadascú es millor negociador que l’altre. En lloc, doncs, de d’acumular el màxim de poder i preparar-se per a futurs embats quan es presentin conjuntures favorables en l’àmbit estatal i internacional, el sobiranisme, corcat per desavinences cròniques i patètiques, ha emprès el camí d’un neoautonomisme que no condueix nacionalment enlloc i desmobilitza.