Tres d’octubre. Set del vespre. La jornada d’aturada de país ha estat un èxit esclatant. Barcelona i desenes de poblacions catalanes han viscut algunes de les mobilitzacions populars més importants de la seva història. Ha estat especialment així a moltes poblacions de l’entorn de la capital. De Sabadell estant, per exemple, absolutament impressionant. La gent continua a aquesta hora al carrer. Molts, connectats a les xarxes socials i als aparells de ràdio. El president compareix per sorpresa al Palau de la Generalitat envoltat del seu govern, enmig d’una expectació dels mitjans nacionals i internacionals espectacular. Farà una intervenció brevíssima al Saló de Sant Jordi i tot seguit sortirà al balcó. La plaça s’omple de seguida. “Interpretant el sentiment i els anhels del poble [diu el president Puigdemont] que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Unió Europea” (clàusula final, però, que no agrada tothom). Quan el president encara no ha abandonat el balcó, des de l’Assemblea i l’Òmnium s’emeten centenars de milers de missatges per tots els canals coneguts. Un correu arriba a cadascun dels més de cent mil inscrits en el Cens de Voluntaris per la República que les dues entitats han obert durant les setmanes de campanya del Referèndum del Primer d’Octubre. Els missatges contenen una informació molt succinta: crides a l’acció pacífica, sempre en peu de pau, i una dada clau: el punt on cadascun dels voluntaris anirà a exercir la desobediència civil massiva. Un lloc concret on blocar entre tots el país. Amb relleus, els dies que calguin. Fins a forçar la intervenció exterior.
Fins aquí el que hauria d’haver estat ara fa un any i no va ser. És evident, després de tretze mesos de repressió desbocada, de règim colonial autoritari i dels nostres partits acotant el cap, que ara toca reprendre el camí el més aviat possible. I per fer-ho cal organització i determinació, sí, però també trobar el “momentum” que varem deixar escapar ara fa un any. L’independentisme pateix una forta divisió interna al respecte: una part notable prefereix deixar-ho “ad kalendas grecas”. Ja sabeu, no som prou gent encara, cal eixamplar la base. Tot sembla indicar, però, que el president Torra és partidari de convertir les sentències contra els responsables del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya en 2017 en el nou “momentum” per a la revolta catalana. El principal problema d’aquesta opció, però, és que deixa a mans de l’adversari la tria del calendari. Tot sembla indicar, a més, que el FC78 (recordeu, Feixisme Constitucional del 78) està interessat ara a diferir al màxim la sentència i portar-la, si fos possible, passades les eleccions municipals i europees del maig, més enllà fins i tot de l’estiu del 2019. Tot just quan es compleixin els dos anys de presó preventiva.
Però, i si el “momentum” fos un altre? Podria esclatar també la nit electoral d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. La data, en aquest cas, sí és a mans del president Torra. Si les tres o potser quatre candidatures independentistes, ja veurem, assoleixen el 50,1% dels vots (xifra necessària, sobretot, si és que es vol arrossegar els qui fa mesos, davant la repressió, han decidit posar-hi el fre de mà), aquella mateixa nit, tothom al carrer de manera cívica i organitzada. És una via oberta des del 27 d’octubre, la data a partir de la qual es pot renovar el mandat del poble. I en cas que no s’hi arribi al suport fixat com a objectiu, aleshores sí, caldrà esperar la indignació de les sentències per fer esclatar la revolta definitiva amb l’apel·lació com a causa justa per a la secessió.
