Fa dies que dono tombs a com poder acompanyar el meu fill petit en el procés de comiat de la seva etapa d’infantil a la seva escola. Com a terapeuta especialitzada en atenció precoç i en salut mental perinatal, entenc que els processos de canvi són vitals per a totes les persones, i que per poder iniciar noves etapes, has d’haver fet net amb les anteriors. I què vol dir “ fer net”? Doncs haver fet un bon comiat i en el cas que aquest no s’hagi pogut realitzar, o fins i tot havent-ho fet, acompanyar la persona en els seus dols.
Una mare embarassada amb risc de part prematur sovint és reclou a casa o a l’hospital en “ repòs total” per tal de poder frenar l’amenaça de part prematur. En moltes ocasions, això passa de manera sobtada i sense haver-ho previst. Podríem dir que el 12 de març quan van confinar els nostres infants a casa de manera sobtada i per fer un símil, es van quedar “ en repòs absolut”.
Seguint amb els símils amb la maternitat, quan hi ha un part prematur i un bebè neix abans d’hora, la mare ha de fer front a una sèrie de coses per a les que no estava preparada, però també ha de fer un dol de les que acaba de perdre. I què és el que ha perdut? Doncs en moltes ocasions un tercer trimestre d’embaràs que permet poder preparar-se psicològicament i afectivament per a l’arribada del seu nadó, una panxa pronunciada que en realitat és un continent, un espai que alberga un petitó; i gairebé sempre en una prematuritat, també perd el part que havia desitjat.
Els nostres nens de P5 no només han estat en repòs absolut, sinó que també han perdut el tercer trimestre escolar, i també han perdut la oportunitat de fer un “ part” cap a Primària com el desitjat i desitjable. I què més han perdut? Doncs un espai contenidor, que és la classe i els espais d’ infantil; un espai de gaudi, que és el pati; i un conjunt de mestres que de repent ja no estaran amb ells desprès de tres anys de ser-hi.
En la meva feina, ajudo a les mares a poder enumerar tots els seus dols: la pèrdua d’un tram del seu embaràs, la del part desitjat, la del postpart diferent al imaginat amb un bebè amb possibles dificultats o amb situacions complexes diverses.
Qui posarà paraules a tots aquests dols dels nostres nens de P5? El dol de la pèrdua no només d’un trimestre, sinó d’una etapa vital i la més important en els nostres infants com és la etapa de 3-6 anys. El dol de perdre persones, espais i moments que no tornaran. El dol de retornar a uns espais que ja no els seran propis, amb persones noves, amb patis enormes amb multitud de nens d’altres etapes que ja senten aquells espais com a seus; mentre que els que encara senten com a propis estaran ocupats per tots aquells nens de P4 que ja els ocupaven, però ja no ells.
I jo em pregunto, perquè tothom parla dels alumnes de 6è, dels de 4rt de ESO i dels de 2n de batxiller i del seu canvi d’etapa ( que entenc que és primordial i s’ha de fer ben fet), però ningú parla dels més petits? Ens pensem que per ser petits no senten de la mateixa manera, o no se n’adonen, o no és tan important? És tan sols la part acadèmica la que estem tenint en compte en els canvis d’etapa?
Quan ens adonarem que potser invertir en la petita infància és la millor prevenció? Quan donarem veu als infants que també pateixen i serem la seva veu per reclamar allò que ells no saben com reclamar? Quan acompanyarem les seves pors, angoixes i dols de la mateixa manera que sabem acompanyar les dels adolescents o adults?
Quan un bebè prematur neix, en ocasions nen i família han d’estar-se uns dies a l’hospital abans de donar-los l’alta per tal d’assegurar-se que tot anirà bé. Uns dies que esdevenen un temps d’adaptació entre el present i el futur més immediat.
Podria plantejar-se l’escola que el gruix de tots els nens de P5 que passen a Primària puguin romandre un parell de dies a “ l’hospital” dels seus espais escolars per tal de garantir una “bona alta” cap a Primària?
Tots els nens de pares que fem trencaclosques amb la conciliació laboral i que cedim aquests dies del mes de juny als que més ho necessiten s’han de quedar sense un comiat? Com abordarem tots els pares les angoixes, pors i tristeses que apareixeran el setembre del curs vinent i que molts no atribuiran a aquest fet sinó tan sols al fet d’haver estat 6 mesos sense escolaritzar?
Escric en veu pròpia però també pel meu fill que plorava desconsoladament la setmana passada al saber que ell no es podria acomiadar del que per a ell, fins a data d’avui, és la seva escola.
Tan de bo hi hagi més fills i més pares i algú escolti aquests plors i aquesta veu per poder, al menys, donar-los la oportunitat d’un Adéu com cal.
Sonia Gil
