Veieu la llum al final del túnel? Atenció, que no sigui un tren que ve cap a vosaltres.
La sortida progressiva de la situació del confinament i la represa de l’activitat econòmica marcaran també la de guanyadors i perdedors del relat. Només cal anar observant diàriament els posicionaments dels mitjans i les declaracions de polítics diversos per adonar-se de com es van preparant i consolidant arguments.
Per tant, fora temerari que l’independentisme no es preparés a fons des d’ara mateix per respondre la pregunta política fonamental de la crisi del Covid19 i de com traslladar-la a la societat, sobretot als catalans de sentiment nacional espanyol, però susceptibles d’assumir un sentiment identitari català. Benvolguts compatriotes, amb la mà, no al cor, sinó sobre les dades objectives: si fóssim independents, ho faríem millor?
Hi ha dos grans àmbits en que podem classificar els fets i les paraules: el sociosanitari i el socioeconòmic. En tots dos, per poder opinar i argumentar com cal, primer de tot hem de tenir relacionat i calendaritzat:
- Tot allò que es pot considerar un error o una deficiència, per part del govern espanyol i també del català (per tenir credibilitat, hem de reconèixer primer els propis errors).
- Iniciatives del govern que no s’han fet a nivell espanyol (i que s’han pogut fer a Catalunya en ús de les competències autonòmiques) o que s’han fet abans que enlloc.
- Les propostes del govern català a l’espanyol que han estat posteriorment acceptades per aquest.
- Les propostes del govern català que no han estat acceptades per l’espanyol.
Aquests dos darrers llistats són els que equivalen a tot allò que s’hagués pogut o es podria fer si Catalunya fos un estat independent. I són del tot necessaris per poder combatre la màxima que els fets són els fets i la veritat és el que sembla, atesa la desproporció amb els mitjans informatius espanyolistes. Tampoc estaria de més poder disposar del llarg llistat d’iniciatives que el nostre ampli teixit social, molt superior a l’espanyol, està desenvolupant.
L’anàlisi podem també dividir-la en dos blocs temporals: abans de l’esclat de la pandèmia amb tot el que s’hauria pogut fer per prevenir-la, i desprès, on cada país podia demostrar les seves capacitats d’autoorganització social i direcció política.
Pel que fa al primer bloc, el de la prevenció, cert que a pilota passada tots podem dir com ho hauríem fet, però… tots no tenim la mateixa responsabilitat i per a alguna cosa es voten partits que governin, la missió dels quals és fer que les coses funcionin. Realment no es podia preveure que una malaltia de transmissió ràpida que s’estava produint a onze hores de vol, acabaria arribant-nos? No es podien tenir preparats protocols i plans de contingència, difondre’ls i formar personal? O comprar, o preveure la compra del material necessari de tota mena? En l’àmbit de la salut, Catalunya disposa de pràcticament totes les competències i d’una magnífica Agència de Salut Pública, per tant, no podem dir que en l’àmbit de la prevenció i la planificació, si fóssim independents, ho hauríem fet millor perquè en la pràctica, podem dir que ja ho érem.
Tanmateix, tenim una línia argumental de defensa, si li voleu dir així, i és que no hem estat pitjors que qualsevol govern dels flamants estats independents del nostre entorn, que tan orgullosos estan de ser-ho. Mal de molts, consol de necis.
Conseqüentment amb l’anterior, a tot arreu, a Catalunya, Espanya i el món en general, s’hauran d’exigir responsabilitats per l’absoluta manca de previsió que ens ha costat tantes vides i tan neguit. Però això haurà de ser quan passi la crisi, no ara. Ni tampoc abans que s’aprengui de l’experiència i s’hagin pogut fer les reunions necessàries per analitzar, a tots nivells i per les persones que hi han estat involucrades, què s’ha fet bé i què s’hauria pogut/hagut de fer millor.
Respecte a qui se li han de demanar aquestes responsabilitats, per ser coherents amb la discussió sobre el paper de polítics i tècnics, si els tècnics varen prevenir els seus polítics i aquests no els varen fer cas, evidentment, han de plegar els polítics; si els tècnics no van ser capaços de preveure com professionalment els pertocava, les administracions públiques han d’incorporar-ne de millors.
Vist doncs que en la previsió sembla que ho hem fet igual de malament que qualsevol altre estat, passem al bloc de la gestió de la crisi.
Aquí hi ha qüestions que, per incontrovertibles, ja poden ser dites i comunicativament esteses sense esperar a la informació requerida més amunt. Per exemple, el decalatge de 15 dies entre la proposta catalana de confinar-se i la decisió espanyola de fer-ho (potser algú podria calcular les infeccions, morts i pressió sanitària que ens hauríem estalviat?). O que amb un dèficit fiscal anual inferior, sigui de 10 o de 16.000M€, i sense la reforma constitucional d’estabilitat pressupostària que el 2011 varen proposar PSOE i PP amb el suport d’un tercer partit, segur que no s’haurien hagut de fer tantes retallades; que amb un compliment per part de l’estat dels seus compromisos de la llei de dependència la nostra gent gran estaria en millor condicions, que amb una capacitat pròpia de fer lleis adequades a la nostra realitat socioeconòmica sense ser recorregudes per PP i PSOE… Cal seguir? Només un altre exemple: Els quatre projectes de nous respiradors a Espanya són catalans. Quantes coses podríem fer en investigació sense el dèficit fiscal?
Hi ha també d’altres qüestions sobre gestió que no són contrastables, però que l’evolució dels fets fa versemblants. Per exemple, que el govern de l’estat va preferir no aïllar Madrid abans que impedir al virus escampar-se (per cert, exactament la mateixa actitud que en les pandèmies de còlera de 1885 o de la grip de 1918). O bé, que el mar d’errors i confusió del govern espanyol que ara s’intenta tapar amb una mena de nous Pactes de la Moncloa (igual que els primers varen tapar la pervivència sociopolítica del franquisme com a preu de la famosa Transició), té el seu origen en la voluntat de substituir la cooperació per la jerarquització, tan típica dels gens polítics castellans, i en la por que diferents gestions en diferents territoris donés diferents resultats. I si algú té dubtes de l’existència d’aquest gen jerarquitzant, superb i autoritari, només cal que se’n recordi de la presència a les rodes de premsa, única entre els governs democràtics occidentals, de cossos militars i policials com a part de la imatge que l’estat vol donar a la seva població i d’algunes declaracions coherents amb el tradicional esperit democràtic inherent a aquests cossos.
A més, es pot també denunciar sense complexos el gravíssim despropòsit que, en comptes d’aprofitar i posar en comú tot el pensament i experiència existent als governs autònoms, el govern més progressista possible va triar sotmetre’ls a les decisions d’un centre polític que, com s’ha més que demostrat pels resultats, ni estava preparat ni disposava del coneixement i capacitat de gestió que, per repartiment de competències, estava i segueix estant fora de Madrid. Les nefastes conseqüències d’això són evidents, com el resultat de compres centralitzades defectuoses i distribuïdes a tot l’estat. Fins i tot sense ser independents, tenim, doncs, suficients proves per poder dir que el govern espanyol frena les iniciatives que a Catalunya millorarien el futur de tots els catalans (i que sovint ells adopten després). Els nostres federalistes (si en queden), a més d’Alemanya, potser haurien de començar a mirar també cap als EEUU, no al seu model sanitari, evidentment, sinó al seu repartiment federal de competències.
Per acabar, sense les dades esmentades al principi, és fa difícil demostrar i afirmar rotundament que sent independents ho faríem molt millor. Però, sí que podem assegurar que ho hauríem fet i que ho faríem diferent. Prou diferent. I, amb els recursos econòmics del dèficit fiscal, plenes competències legislatives i veu pròpia en els organismes internacionals, estaríem en molt millor situació per enfrontar la crisi. Ben segur.
Per cert, el tercer partit que va votar la reforma constitucional amb PSOE i PP va ser la UPN. Igual algú, sota determinades influències informatives, havia pensat altra cosa.
Albert Martín
