El CatalanGate, l’escàndol d’espionatge digital més gran del món (segons CitizenLab) va tenir com a única conseqüència la substitució de la directora del CNI espanyol. Els sinistres Robles i Marlaska continuen als seus càrrecs després de passar per les urnes i unes agòniques negociacions d’investidura. Algunes de les principals víctimes d’aquest espionatge il·legal i antidemocràtic (començant per Pere Aragonès) varen continuar donant suport al govern que els havia espiat i els que encara no ho feien (Junts per Catalunya) ara s’hi han afegit.
Les institucions europees, especialment el Supervisor Europeu de Protecció de Dades i l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, han advertit que els programes com Pegasus són una arma de vulneració massiva de drets fonamentals. Per això han defensat la seua prohibició, o almenys una moratòria en el seu ús fins que s’hagi aprovat un marc legal que permeti limitar els abusos. El govern espanyol, per la seua banda, va prometre que canviaria la llei, però de moment, res de res.
La descoberta de les proves que ens faltaven sobre el caràcter massiu i indiscriminat de l’espionatge hauria de remoure tot l’escenari. Fins ara, el govern de Pedro Sánchez havia despatxat l’assumpte reconeixent l’espionatge de 18 persones amb l’aval del Tribunal Suprem i negant haver espiat ningú més. El sinistre Marlaska sempre havia negat que les forces policials fessin servir Pegasus i ara es demostra que mentia. Quina sorpresa! Ara tenim proves que moltes de les víctimes identificades per CitizenLab varen ser atacades per la Guardia Civil amb el vistiplau de l’Audiencia espanyola.
La tèbia reacció dels partits independentistes, que fa quatre dies que han tornat a investir Pedro Sánchez, no fa presagiar res de bo. Certament, les noves revelacions han coincidit amb l’aprovació al Congrés espanyol de la comissió d’investigació que el PSOE s’havia negat a obrir fins ara. No sabem quins resultats pot donar aquesta comissió d’investigació, però el fet que el Parlament en tengui una de pròpia en marxa fa 14 mesos -sense que hagi donat encara cap fruit- no és el millor dels precedents.
L’escàndol de Pegasus és la demostració que l’Estat mai no ha abandonat el tractament de l’independentisme com a enemic. La reacció d’ERC quan es va destapar l’escàndol és la demostració que el partit de Junqueras ja no tractava el PSOE d’enemic, si és que ho ha fet mai. Ara, Junts té el mateix problema: amb un escàndol així sense resoldre no s’hauria d’haver assegut a negociar amb l’enemic, però un cop ho ha fet tampoc no es pot aixecar per aquest motiu. Uns i altres, atrapats a la teranyina del PSOE.
Les atrocitats comeses amb Pegasus són una dimensió del conflicte amb Espanya que té una característica que el fa clarament diferent de les altres: no es pot reescriure la història per a endossar això al PP. Aquesta estratègia que tan agrada als independentistes quan pacten amb el PSOE, que és dir que en realitat l’enemic és el PP, aquí no funciona. Pegasus és de paternitat exclusiva del PSOE, del govern investit per ERC i PDCat l’any 2018.
Els pactes subscrits amb el PSOE per desplaçar al PP i Vox del govern s’han centrat en desmuntar la repressió que havia liderat el PP, com a impulsor del 155. Perquè el suport de Sánchez a la dissolució de les principals institucions de la Generalitat ja fa temps que es va amortitzar i blanquejar. Per això s’ha desfermat la reacció furibunda de la dreta i la judicatura, valgui la redundància. No obstant, sobre el tema de Pegasus els pactes hi ha passat de puntetes i només s’ha decidit crear l’esmentada comissió.
La gravetat de la situació és justament aquesta, que una vegada que els dos principals partits independentistes han decidit donar suport al PSOE no en queda cap per fer d’oposició. Per primera vegada no hi ha ningú al marge de les aliances d’investidura per denunciar els enganys i abusos del govern espanyol. I això afecta, lògicament, tots els mitjans públics i concertats que controlen, o les entitats civils. Ara toca, diuen, fer front a l’embat de la judicatura i el PP, raó per la qual es veu necessari apuntalar el PSOE. Amb aquest panorama, qui ens defensarà del poli bo?
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
D’acord, i quina és la alternativa? El 2017 i el 2018 el sobiranisme encara tenia força per plantar cara. Ara mateix hi ha més caps que barrets, i una mana general de coratge. Possiblement un 4rt espai esdevingui un nou Reagrupament o una nova Solidaritat, l’enèsima capelleta.
A diferència del 2017 i 2018, en la situació actual, jugar al tot o res és garantia de no obtindre res. El passeig triomfal del PP i VOX per les Illes i el País Valencià en són mostra.
No fora millor donar suport al poc que tenim mentre es basteix una alternativa millor? Sempre amb la mirada crítica, empenyent.
I un apunt final. Sense fer soroll, sense processos, sense piolins, sense jutges, els bascos van fent, i aviat esdevindran pràcticament un estat federal. A vegades, calen menys discursos i propaganda i més efectivitat.
Una gran visió de conjunt d’en Costa; els 2 partits enredats a les teranyines del psoe que cada vegada; cada vegada en será de més complexa i difícil de lliurar-se”n.
Ara ja no cal més que esperar a vore el resultat del partit : football club amnistia-estat espanyol club deportivo’; hi haurà una llarga pròrroga, ja ji voreu
L’enemic sempre serà l’enemic i sobretot davant dels partits, qualsevol, del pais que ens governa. I aixó ès més evident quan mirem el pais retrògrad i encallat, sense un nivell cultural d’un promig que no sigui futbol, carreres de bous i peteneres doncs mentre aquesta població segueixi acceptant la corrupció desbordant, politics i ciutadans estarem subjugats a aquestsegment, que, per si no fora prou ara s’hi ha afegit l’immigració descontrolada però acceptada com a votants comprats a base de beneficis socials, negats a la gent nativa
Al final, el verí injectat cínicament des de fora, del racisme com patética reacció a la estrategia de l’immigració massiva ens podrirà des de dintre. Al final, serà auto destrucció volguda. Amb líders decents, encara no es tard, però on són? I per què només hi ha un Costa entre nosaltres?