Un dia després del dia de la loteria. Aquell dia en que tothom està pendent de les boles. El dia de les notícies amb gent brindant amb cava. L’omnipresent “Aquí està”, “aquí està!”. Gairebé sempre en castellà. Algú hauria d’haver anat al seu costat i amb l’encenador prendre foc als dos dècims premiats que mostrava aquell individu estrany. “Au, ja no està”. Jo no conec ningú que hagi estat afortunat aquest dia. Màxim: el retorn dels 20 euros. Diuen que la probabilitat que et toqui és menys alta que qualsevol altre loteria.
M’imagino un escenari de teatre. O de titelles. Uns nens que son com hologrames, controlats per ordinador. Els números de les boles, triats a l’atzar, a l’atzar dels números que no toquen, els que ningú ha comprat. Actors que enregistren celebracions amb cava, per sortir als telenotícies nacionals. El que tapa forats, la que plora… la gent humil i treballadora de sempre. Mai més se sabrà res d’ells. Mai hauran existit. L’any següent tothom tornarà a comprar milions d’esperança, l’Estat espanyol es quedarà els diners, tornaran a contractar uns nous actors, programaran digitalment nous nens cridaners i taparem més forats. El circ tornarà a la ciutat. I el dia que em toqui, editaré aquest escrit.
