Vet aquí que una vegada hi havia un lladre que vivia com a cap d’un regne imaginari, posat a dit per un senyor molt dolent que sovint aixecava el braç i tenia veu d’espinguet. Aquest lladre encara viu molt bé i sovint viatja al país d’Alí Baba on rep tots els desitjos que demana simplement fregant una llàntia màgica, que li aboca bitllets verds.
Es veu que això passava perquè estava molt avorrit i les 35 famílies de la cort li havien ofert jugar a un joc: si ell saludava el poble amb la mà i, de tant en tant, deia alguna frase ocorrent (un “chascarrillo“, en deien) perquè així es veiés que era un company (un “colegui“, en deien) el deixarien caçar elefants i salvar del perill a moltes damisel·les. També podria jugar a fet i amagar i farien que els mitjans, controlats per aquestes famílies, mai no en parlessin malament. I així ho van fer: manegaven tota mena de negocis i amagaven a Suïssa tots els beneficis i comissions. I van jugar molt i molts anys!
Aquell senyor dolent del braç aixecat i veu d’espinguet es va morir i el va substituir un altre senyor al que les senyores votaven per guapot i els senyors… , doncs vés a saber per què. Al cap de no gaire temps, el lladre va conspirar per fer fora al guapot, que va anar perdent la memòria, i per tenir-lo content, el lladre el va fer Duc i li van posant el seu nom a un aeroport.
El següent que van votar per controlar el regne imaginari, era un advocat amb jaqueta de pana, que deia no a l’OTAN, però, un cop va ser president, els hi va ficar de cap. Deien que era de la ROSA ROJA i fumava puros “cohibas“, com el comunista Che Guevara, però va resultar ser molt de dretes i de portes giratòries. L’advocat de jaqueta de pana va tenir molts noms: un temps responia per Isidoro i en un altre moment li deien el senyor X. Corria la brama que un dels ministres del senyor dolent del braç aixecat amb veu d’espinguet, que encara manava molt i era l’amo dels carrers, havia donat l’ordre que si a les manifestacions hi veien l’advocat de jaqueta de pana i de tants noms, que es detingués a tothom, menys a ell.
En aquest país imaginari passaven els anys i el fill del lladre es feia gran. Les 35 famílies s’havien ocupat molt de donar-li una gran formació de dreta extrema i li varen posar el nom del “preparat” per la seva suposada vàlua intel·lectual. Com que son pare, el lladre original d’aquesta història, que no parava de caçar elefants i tot el que se li posés al davant, sobretot si portava faldilles, el pare lladre, dic, ja se’n va cansar i li va dir: “Fill meu sigues tu el nou cap del regne!“. El noi es va casar amb una periodista republicana, que va haver de decidir si fer més preguntes o portar corona, i la tria va ser-li fàcil.
L’estat imaginari segueix tenint governants que sempre prometen i prometen, però que mai no compleixen, i que, malgrat que es barallin per diferents colors, blau, taronja, verd o vermell, segueixen essent les 35 famílies de sempre.
També van tenir un governant que deia que parlava català en la intimitat però que quan veia una ce trencada vomitava odi. I també un altre, que cridava APOYARÉ APOYARÉ!!, i que va ser enviat a fer les Amèriques. Després n’hi va haver un que sempre preguntava: “on és EUROPA eh eh!?
I el d’ara, més llarg que un sant pau, va repetint que té el govern més progressista de la història. Ho diu rodejat de militars i mantenint un estat d’alarma que sembla més un estat de setge, perquè és incapaç de governar democràticament. A més, té un ministre de l’Interior que premia, amb medalles i gratificació de per vida, uns policies que van apallissar uns provincians per votar el seu futur a les urnes.
I així, estimats nens i nenes que heu escoltat atentament tot aquest conte, entre tots els lladres van arruïnar tant el país, que un dia va arribar una pandèmia i cap dels països veïns no el va voler ajudar. Mentre s’ensorrava, demanava ajuda, però els altres països no trobaven just que, mentre que durant dècades de recuperació ells havien anat estalviant, aquest estat imaginari, suposadament més federalista que Alemanya, no només no tenia ni un cèntim sinó que no deixava que les seves regions nacionals més productives poguessin desenvolupar-se per por que volguessin la independència, tipes com estaven de pagar sempre sense rebre res a canvi.
Potser ara, aquests països veïns veuen d’un altre manera les nacions/regions més petites del país imaginari i potser les ajudin a ser lliures. De moment, Holanda, que sí és un país real i democràtic, li ha dit a Can Pixa, que així és com es diu el país imaginari, que de diners, NANAI.
I jo que sóc la que escriu aquest conte tan poc imaginari, per desgràcia de totes, hi estic d’acord. Així que conte contat, conte acabat, i aixeca la mà si t’ha agradat.
