En els meus tres anys llargs al Parlament de Catalunya vaig poder fer-me una bona idea del pa que s’hi dona a la cúpula de l’independentisme. Aquesta experiència, excepcional en molts d’aspectes, em va fer ser molt escèptic sobre la possibilitat que la fórmula per reprendre el camí de l’1O pogués sorgir d’aquesta mateixa cúpula. De fet, l’atzucac en què ha entrat el procés és fruït d’un bloqueig estratègic que des de dins es percebia feia temps.
Qui em coneix sap que la meua decisió de renunciar a l’escó de diputat i tornar a la meua vida professional i d’activista és fruit d’una llarga reflexió. De fet, d’aquesta anàlisi reposada en va sortir el meu darrer llibre, Eixamplant l’Esquerda. A les seues pàgines ja vaig explicar el que jo crec que caldria haver fet després de les eleccions del 14-F. I també vaig deixar dit que només seria possible amb una victòria de l’independentisme lleial a l’1O.
Les eleccions varen donar un resultat difícil de gestionar però amb variables interessants. D’entrada, la mala notícia va ser sens dubte l’empat entre els dos principals partits independentistes, per darrera el principal partit unionista. Com el 21D amb els papers canviats. Però aparentment n’hi havia dues de bones: la superació del 50%, que tantes vegades s’havia posat d’excusa per no fer res, i el fort creixement de la CUP.
De fet, el bon resultat de la CUP li va donar el poder de desfer l’empat entre els grans. Amb els resultats electorals a la mà hi havia cert marge per a negociar una bona estratègia independentisme. Malauradament, ben aviat es varen començar a tòrcer les coses. Quan ERC va obrir negociacions amb els Comuns es va fer palès que no estava pensant en un govern per reprendre el camí de l’1O.
Sobrevolava ja la política catalana la negociació dels indults amb el govern espanyol. I si bé era evident que el preu era la renúncia a la unilateralitat, la manera com es va fer (amb llum i taquígrafs) va ser pitjor del que molts imaginàvem. Ben aviat va quedar clar que el pacte d’ERC amb el govern PSOE-Comuns era més sòlid que el que va donar lloc a la presidència de Pere Aragonès.
Jo he de reconèixer que la nit electoral del 14F no hagués apostat per un govern alineat amb l’estratègia d’ERC a Madrid. Bàsicament perquè Junts i CUP, que són oposició desacomplexada al govern espanyol, tenen el 55% dels escons independentistes al Parlament. I tanmateix a les negociacions inicials es va entreveure el que va acabar passant: que la CUP va donar un xec en blanc a ERC.
En definitiva, amb l’estratègia que ha aplicat ERC els últims anys, tot el que ha passat des del 14F era perfectament previsible. Segurament tot menys que la CUP fes aquesta aposta tan clara per investir un govern sense cap ambició nacional a curt termini. I encara menys fer-ho per a pocs mesos després desmarcar-se a la primera negociació de pressupostos. Per mi és una jugada que és francament difícil d’entendre i de conseqüències nefastes.
Quan ja em mirava la negociació del govern des de fora de les institucions i els partits vaig dir que preferia anar a noves eleccions que un govern per enterrar l’1O. És evident que a mi ningú no em podia demanar avalar amb la meua participació aquest escenari d’un govern que diu que gestiona el mentrestant mentre l’Estat continua la repressió i les agressions nacionals.
Que en només sis mesos es pugui fer balanç amb tanta nitidesa de la “legislatura del 52%” no és l’habitual. Que se la pugui donar per enterrada tan aviat és fins i tot més del que jo em temia. Francament, m’esperava que si més no es construiria un relat per dissimular el que ha passat. I no, el retorn a l’autonomisme (també dit “gestió del mentrestant”) s’ha consumat fins i tot amb menys resistència del que era previsible.
En tot cas, hauria preferit arribar a aquestes dates pensant que deixar la política institucional va ser un error. Ho pensaria si l’independentisme hagués estat capaç d’acordar una estratègia amb cara i ulls per avançar des de les institucions. I la realitat ara mateix només ens queda seguir lluitant i marcant el camí des de fora. M’imaginava que almenys hi hauria hagut moments de dubte. I no.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
