El dimarts passat, 12 de juny, llegia dos titulars publicats el mateix dia i a la mateixa hora a la secció d’opinió del digital d’un diari local. Semblava que conversessin entre ells. La química i el turisme. Els grans èxits de tots dos a Tarragona. “Quina química, eh?”. “Oi que sí?!” Em vaig escandalitzar. Quina manera de dissimular, vaig pensar, encara que no és cap sorpresa.
Tots dos articles emetien missatges calcats: un èxit tot plegat, química i turisme, la panacea per al Camp. Com si algú els portés la contrària, els dos autors, portaveus de les bones noves, alts càrrecs de tots dos sectors, reivindicaven la seva importància i la capacitat de conviure i complementar-se entre tots dos sectors. Però en cap de les dues defenses hi vaig llegir la paraula “Hard Rock”. Potser no existeix, a la seva realitat? O potser no en volen parlar?
En qualsevol cas, els últims mesos m’he fet un fart de sentir a parlar d’aquest complex turístic que portarà a Vila-seca sis casinos, un megahotel i la piscina més gran del sud d’Europa. Fa temps que sento, gairebé des que va ser plantejat i projectat, hereu dels canvis d’imatge i nom, la polèmica que l’envolta. Irregularitats, fraus i falsejament d’informació. El que en diríem una xapussa, impulsada per un empresari estatunidenc, James Francis Allen, home fort de Hard Rock International, reconegut com a evasor fiscal en els Paradise Papers.
L’últim d’aquests nyaps que han sortit a la llum va ser l’incompliment de les bases del concurs per tal que Hard Rock obtingués la llicència de casino el 2016. Ho denunciava la CUP el 8 de juny i se’n feia ressò el setmanari la Directa el dia 14. Per a aconseguir la llicència, Hard Rock havia de ser propietària dels terrenys, i no ho era. Ni ho és. Però va presentar un document que falsejava la realitat i, ves per on, va obtenir la llicència per part de la Generalitat.
Ai, la Generalitat. La baldufa dels interessos especulatius d’una entitat privada tan benefactora que inclús es permet el luxe de censurar grups de música. La catifa vermella per a un turisme incoherent amb el present i l’incert però no gaire esperançador futur. La Caixa ha de vendre a Hard Rock per 120 milions d’euros uns terrenys requalificats que va expropiar per un preu quatre cops inferior a centenars de pagesos durant el govern de Pujol. I en aquesta operació, tal com denuncia Aturem Hard Rock i ha explicat La Directa, la Generalitat juga el paper de còmplice d’aquest projecte forassenyat. Representada per l’Institut Català del Sòl com a intermediari i creditor dels 120 milions d’euros, assumirà una sèrie de preacords que posaran en una situació còmoda i avantatjosa els promotors i en perill els diners públics.
Diners públics: la meitat del pressupost de la Generalitat a la demarcació de Tarragona el 2022 havia de ser destinada a fer efectiva aquesta operació, que encara no s’ha tancat. El contracte, segons ha reconegut la mateixa Generalitat, està caducat. I ara resulta que La Caixa no ho té tan clar. Voluntat, diuen, no és el mateix que el compromís manifest de vendre els terrenys. Ni tan sols ells ho tenen clar. I el que tampoc està clar és quants diners públics costarà fer realitat aquest projecte. Però l’hemeroteca ens recorda la promesa del president Pere Aragonès: cap diner públic.
Després, parlem d’independència i sobirania, però maltractem així casa nostra? Tots dos conceptes haurien de quedar automàticament invalidats per aquesta indecència. Ara bé, celebrem que, almenys, dos llops amb pell de corder són capaços de deixar veure els seus ullals. Vull dir que no s’amaguen del que realment són, que és el que solen fer.
El pacte entre Esquerra i el PSC fa avançar el projecte tot i els obstacles. La resta de partits ho aproven, excepte la CUP i En Comú Podem —que sí que va aprovar els pressupostos de la Generalitat, que incloïen l’acord per fer avançar el projecte. Aquest mateix dijous 15, tots els partits del Parlament excepte els dos esmentats van rebutjar la moció de la mateixa CUP per aturar el Hard Rock. Del venciment posterior al fracàs, en resulta el compromís de la vergonya que inclou un paquet de bunyols bonics, dolçets: la B-40, l’ampliació de l’aeroport del Prat, el Hard Rock… Els podrem tastar tots, i ens faran bé. Són el que necessitem. Què fàcil!
A Tarragona, ja sabem què és tenir aquests bunyols. Creuers, turisme de borratxera, parcs d’atraccions, i ara casinos a la vora de la indústria petroquímica, la mare mecenes que intenta dominar el relat i els espais per evitar que a Tarragona parlem dels nostres mals. Potser no ens fan tant bé com pensem, aquests bunyols. Són massa? Ens hem empatxat? No hem pres prous precaucions? O no ho veiem tot? Potser, no cal que mengem més.
En tot cas, com més millor! És el progrés! Per exemple, d’un 20%. El 20% de l’aigua que es trasvasa de l’Ebre al Camp de Tarragona, que s’empassaarà el Hard Rock. Un milió de metres cúbics! Més progrés! El dels treballadors del sector turístic a la demarcació de Tarragona, que viuen amb un sou anual mitjà 5.000 euros inferior al mitjà de Catalunya, i entre els quals els que treballen en serveis de menjar i begudes no superen els 14.000 euros de sou mitjà anual. El progrés del del joc, de les apostes i la ludopatia. Un increment, en si mateix. El del tensionament dels serveis públics. El de l’aposta cega i acrítica per un sector laboral precaritzat.
Una intensificació. Això també seria un sinònim de bé? La intensificació d’un model ha canviat la fesomia d’un territori, però que, més enllà d’això, és enganyós i caduc. Perquè és insostenible i incoherent amb la realitat i el futur que els canvis climàtics i els que nosaltres haurem d’assumir ens posen davant els nassos. Decréixer, reconèixer els impactes socials i ecològics del model econòmic capitalista que vivim en la nostra pell, reconèixer que vivim per sobre de les nostres possibilitats i assumir responsabilitats reals. I el turisme, i aquells que el promouen, i aquells que el permeten i hi donen via lliure, també ho han de fer.
La crisi de recursos energètics i hídrics, el tensionament dels serveis públics i l’evidència estadística de la dependència d’un sector turístic que ofereix treballs precaris posen la realitat, de nou, davant dels nassos. Potser, senzillament, el progrés és una altra cosa. Des d’on parlem de progrés? Progrés de qui i per a qui? És distòpic que un riu sigui espoliat i un altre perdi la seva vida i no en pugui donar prou al seu delta mentre quilòmetres amunt s’hi vol construir un bunyol verinós que en consumirà tanta aigua. Potser aquesta no és la realitat dels qui promouen el Hard Rock i dels que l’avalen. Però mentre ells fan i desfan, sense ni tan sols consultar l’opinió de la ciutadania, n’hi ha molta, organitzada, atenta i compromesa, que no vol que es faci, que hi va en contra perquè va a favor de si mateixa i el seu territori.
El Camp de Tarragona fa temps que contradiu aquesta tradició de no parlar gaire alt dels seus mals: diu la seva i ho fa amb arguments. Els propis i els que la baixesa d’aquest projecte i dels seus promotors i còmplices posa davant dels nassos. Hi ha molts motius per a estar en contra del Hard Rock, i el diumenge, a les 12 del migdia, a Tarragona, desenes d’organitzacions unides al voltant d’Aturem Hard Rock i milers de veïns del Camp i arreu faran saber la seva realitat. És necessari conèixer-la. Motiu suficient per reconèixer-la una mica més tota i prendre-hi partit, encara que sigui, i prou que és, amb les idees. La indiferència no s’hi val, mentre fan i desfan, mentre s’evita el debat i es ven una realitat única i perfecta. Abans de collir, abans del futur, la terra es llaura. Ara és l’hora de llaurar el futur, i el Camp demostra fins on està disposat a lluitar-lo.
Un treball genial Donaire. Per emmarcar