Resulta increïble a vegades la manera com es tracta Catalunya i que no sortim de manera massiva als carrers per aturar la degradació de la situació que patim en tots els àmbits.
Som un país al que l’han espoliat econòmica i culturalment, contra el que s’està perpetrant una eliminació lenta, però contínua, de la seva llengua i cultura a través de les imposicions que perduren des del decret de nova planta. Som una societat que per pensar com pensem, tenim persones represaliades, acusades de diferents delictes per part d’una fiscalia que tal com va dir el ministre Fernandez-Díaz, quan calia ho afinava. Persones tancades a presó per haver pujat a un vehicle policial amb previ permís, per tal de sol·licitar la gent que tornés a casa. Uns vehicles als que hi havia pujat anteriorment com a mínim una desena de periodistes.
Però el que sembla quedar clar és que, com a mínim, aquí només es persegueix i s’agreuja tot per motiu ideològic.
Respecte l’incident de Pallejà, per exemple, no puc deixar de pensar que si enlloc de Pallejà fos Altsasu, els joves serien acusats de terrorisme i ja serien camí de l’audiència nacional. Si enlloc de ser una patrulla dels Mossos fos de la Policia espanyola, segurament estaria tot lligat i ben lligat. Perquè si alguna cosa ens ha ensenyat i hem après fins ara de la justícia espanyola, és que els independentistes o no nacionalistes espanyols, sempre juguem en una altra lliga. Que no serem mai tractats amb tots els drets i igualtat que ens haurien de ser propis en una democràcia consolidada.
Però de debó podem esperar alguna cosa d’una justícia encarregada de vulnerar la llibertat d’expressió a través de les seves sentències contra músics per les lletres de les seves cançons, mentre volen fer creure que tothom és igual davant la llei, sense excepcions, amb un monarca que no serà jutjat per totes les acusacions que té gràcies a la inviolabilitat?
De debó podem esperar igualtat davant la justícia quan els agressors de Blanquerna són lliures sense cap conseqüència? Veient com els assassins de Guillem Agulló segueixen orgullosos del que van fer i el judici polititzat que hi va haver? O és que potser ja ens hem oblidat de l’Eric Bertran, que va ser acusat de terrorisme i portat a l’audiència nacional amb catorze anys per haver demanat a una cadena de supermercats que etiquetés els seus productes en català?
D’això molts estem cansats. D’un país que utilitza els seus poders al seu antull. Quan no utilitza els mitjans de comunicació més ultres de l’espanyolisme per injuriar i difamar una persona, utilitzen la fiscalia o els tribunals per perseguir-lo i així, intentar acabar amb aquesta oposició contra aquest règim, on un dictador afirmava haver-ho deixat tot “lligat i ben lligat”
La sensació que tenim els catalans és que hi ha impunitat ideològica per l’espanyolisme, mentre que qualsevulla causa relacionada amb l’independentista, o fins i tot per la llengua en la que estic escrivint, serà magnificada.
Quants casos hi ha hagut d’agressions i vulneracions de drets lingüístics dels catalanoparlants per part de policies, tribunals o institucions espanyoles?
Que potser la constitució que defensen amb tanta vehemència diu alguna cosa sobre que la nostra llengua, origen o cultura ens faci estar uns quants esgraons per sota dels que fan onejar la bandera estanquera?
Hem arribat al punt al que ni tan sols podem aixecar el cap per criticar aquestes injustícies i denunciar-ho públicament, perquè els mitjans i persones interessades ja se’n carregaran de tergiversar les paraules d’un independentista com més els complagui. Jo, personalment, he de dir que estic fart d’aquesta manipulació exercida per la premsa espanyola, pels tribunals i fiscals espanyols. Estic cansat de ser tractat com un ciutadà de segona, com habitant d’una colònia sense drets a la que li pots espoliar diàriament milions d’euros, a qui es pot perseguir per les seves idees i posicionament polític, a qui es pot menysprear i difamar.
Per això lluito per la independència del meu país i esdevenir un Estat. Per poder gaudir dels drets que els són propis als ciutadans en qualsevol democràcia consolidada.
Alemanya va fer un llarg camí després del nazisme fins a esdevenir la democràcia en la que s’ha convertit a dia d’avui. Algú creu realment que un estat com l’espanyol, on el feixisme dominava totes les esferes de la població, podia haver fet cap mena de transició a una democràcia d’un dia per l’altra?
No. Els queda molta feina per fer, però sembla que majoritàriament no tenen cap intenció de fer-la.
Som tractats com una colònia, i si no fem res, no tan sols no salvarem la nostra llengua, la nostra cultura o la nostra manera de fer i ser. Si fem alguna cosa, ni tan sols salvarem el nostre país d’una ruïna i espoli econòmic a la que ens té sotmès el mateix estat en el que un dels seus ministres, en una conversa, reconeixia haver destrossat el nostre sistema sanitari.
Tinguem memòria.
