En un article a la contraportada del diari Ara d’avui, l’empresari Toni Soler suplica a Espanya i als negociadors de la “taula de diàleg” que facin possible alguna mena de presència, per petita que fos, de les seleccions catalanes en competicions internacionals. És una vana pretensió, ja que tothom sap que Espanya mai no dona res a Catalunya i, o bé Catalunya s’ho guanya o mai no ho obtindrà. S’ha intentat moltes vegades i la paret d’Espanya sempre ho tomba tot. En Toni Soler ho escriu davant el partit de vuitens de final del Mundial de Qatar, un matx per tant d’eliminació directa, que la selecció estatal i el Marroc jugaran el dimarts vinent, el 6D dia de la sagrada Constitució Espanyola. Són dues esquadres que representen dos països amb moltes mancances democràtiques i que tenen en l’esport una catifa on amagar-ho, a imatge i semblança de Qatar.
Efectivament, Espanya i el Marroc estan molt igualats en la quantitat de dosi nacionalista que aboquen en els equips que els representen i, específicament, en el futbol. Immediatament, qui en surten perjudicades són les nacions minoritàries que contenen aquests estats: no només continuen ignorades, sinó que han de patir la borratxera nacionalista dels estats que els fan el buit. Així, ras i curt, guanyi qui guanyi dimarts vinent en el duel de les dues monarquies, Catalunya en sortirà perjudicada. Tant si guanya Espanya com si guanya el Marroc hi haurà una bogeria de banderes del guanyador, d’un color o de l’altre, i no seria d’estranyar que la celebració acabés en greus incidents, tal com va passar a Brussel·les amb l’eliminació de Bèlgica o com ha passat altres vegades com quan en un França-Algèria es va xiular l’himne francès.
En qualsevol cas, els catalans patirem aquest dimarts una altra rebolcada: guanyi qui guanyi, nosaltres, ciutadans ocupats en el nostre propi país, o bé tornarem a patir el nacionalisme espanyol o, si “la roja” queda eliminada pel Marroc, veurem com serà el nacionalisme marroquí qui camparà pels carrers de manera legal amb les seves banderes.
El futbol és una cosa secundària i hauria de servir per a l’entreteniment, però en qüestió de dies esdevindrà una prova més que cada dia sense independència és un dia més en el qual patim oblit, menysteniment i, fins i tot, befa. Que no n’hi ha prou amb una sanitat volgudament enfonsada, com se’n vantaven ministres i responsables d’antifrau? Que no n’hi ha prou amb les dificultats que té l’educació on la llengua catalana cada cop és més residual? Que no n’hi ha prou amb l’espoli fiscal que, en el març dels Països Catalans i comptant des del 27-0 del 2017, el dia de la Declaració d’Independència no implementada, ja ascendeix a més de 140.000 MEUR? I ara, dimarts que ve, com si no hi existissin aquests i altres monumentals greuges, ens haurem d’empassar un esclat de nacionalisme ultra, sigui d’Espanya, que hi sucarà pa en la victòria sobre el Marroc en el dia de la constitució, o sigui del Marroc, que s’hi esplaiarà pel mateix motiu, si és qui s’endú la victòria.
El nostre 6D ha de ser una altra cosa. Primer, com el 12 d’octubre, no hi ha res a celebrar i, segon, sort n’hi haurà de la important manifestació contra la repressió i la injustícia espanyola convocada per l’ANC, amb el suport de partits polítics i d’altres importants organitzacions, que ens donaran unes hores de fermesa per plantar-nos davant del subterfugi de suprimir el delicte de sedició, no pas per convicció democràtica sinó per, com en el futbol, intentar jugar en la mateixa lliga que els altres països de la Unió Europea, amb l’agreujant, però, d’empescar-se nous delictes al codi penal que n’omplen el buit i deixen les coses com estaven, o fins i tot pitjor.
Lamentem que Òmnium Cultural, que s’ha definit obertament en contra aquesta martingala legal de la “reforma” de la sedició, hagi estat incapaç d’anunciar la seva presència a la manifestació, fet, però, que no impedirà que molts socis de l’entitat hi siguin presents i que clamin per evitar que la principal entitat de la llengua es converteixi en una simple empresa que mou molts diners.
Que Déu i Al·là ens agafin confessats, dimarts vinent, amb aquest esdeveniment esportiu, un partit eliminatori en un Mundial de futbol, que serà més un matx de nacionalismes i monarquies que res només esportiu i que, ben segur, el guanyador ho utilitzarà sense cap mena d’escrúpol.
