Al final va passar el que havia de passar. Les eleccions al Parlament de Catalunya les guanyen els espanyolistes. Per poc, però les guanyen. La nit electoral, Miquel Iceta surt victoriós, lluent, a totes les televisions i les ràdios, ballant, cridant, entusiasmat. A molts balcons es poden veure banderes constitucionals, com quan guanya la selecció espanyola de futbol. El PSC ha guanyat les eleccions i pot governar la Generalitat. Això sí, amb els Comuns i Comunes, que han acollit molts vots de descontentament. És un dia històric. I també una nit d’insomni, com va dir el gran president Josep Lluís Núñez. Els catalans i les catalanes —Iceta sempre fa el duplicat femení quan discurseja— han parlat: l’independentisme polític ha estat derrotat a les urnes, això és el més important de tot. Les eleccions no les guanya mai ningú, més aviat les perd sempre algú, aquesta és una veritat com una catedral, però els del PSC no volen recordar-la. ERC, JxC i la CUP, sumats, han tret més escons que el PSC i els Comuns i Comunes. Però és que la coalició electoral de Ciutadans i el PP, amb Carlos Carrizosa al capdavant, assegura l’estabilitat del nou govern de coalició amb un suport extern que, diuen, mantindran durant tota la legislatura “per responsabilitat i pel bé d’Espanya, visca Espanya, visca el rei”. És gràcies a aquests diputats ultranacionalistes espanyols que, sumats als anteriors, treuen més vots que els independentistes. Iceta fins i tot fa el gest d’adreçar unes paraules en espanyol als votants i dirigents de Ciutadans i PP, assegurant-los que el nou autogovern català serà lleial amb la Constitució i amb l’estat de dret, que superarà les velles controvèrsies. I que aquella mateixa nit ha rebut una trucada de felicitació de Sa Majestat el rei Felip VI, al qual ha assegurat que governarà per a tots els catalans, també per als castellanoparlants que s’han sentit exclosos, durant dècades, de l’autonomia catalana. Ja era hora que guanyessin els unionistes, ha dit, amb un gran somriure bondadós. Li agrada posar cara de bona persona, encara que sembli infantil. A Meritxell Batet li saltaven les llàgrimes, abraçada a Salvador Illa i José Zaragoza suava amb gran dedicació, intentant mantenir la calma. S’anomenen a ells mateixos unionistes però, de fet, no ho són pas, perquè no defensen la unió de tots els catalans, com asseguren a través de la propaganda, de la megafonia, dels mitjans de comunicació. Exigeixen el manteniment de Catalunya dins d’Espanya, la pervivència del sistema colonial, l’extracció de la seva riquesa en benefici de l’Estat espanyol. No, no són unionistes sinó espanyolistes, la seva autèntica ideologia és Espanya i Espanya és el seu únic projecte. Del PSC als Comuns, amb l’ajut de Ciutadans i el PP. És una Espanya sobirana que s’oposa a una Catalunya sobirana, vet aquí.
A Waterloo, la notícia cau com un colossal menhir damunt del pobre Idèfix, i s’encara com s’encararia una catàstrofe natural, tot fent veure que ningú podia preveure la victòria dels partits partidaris d’Espanya. Com si fos un accident inesperat, una gran tragèdia. Ha esclatat el Vesuvi, tot sepultant Pompeia i Herculà, ha esclatat el port de Beirut, quina mala sort, companys. I després, com passa quan hi ha un cataclisme, el silenci, molt dens. El silenci més impenetrable. El mutisme tossut dels principals polítics independentistes. S’especula aleshores amb la dimissió d’alguns líders cansats, immòbils i darrerament poc comunicatius, allunyats dels electors. La paciència dels votants independentistes és limitada i, segons alguns analistes, una bona porció ha decidit quedar-se a casa i tombar-se d’esquena. Els polítics de l’exili reivindiquen, però, davant dels periodistes, les reiterades victòries judicials europees i s’estranyen que aquestes victòries no s’hagin traduït en vots, com si la reeixida batalla judicial pogués alimentar, ella sola, l’anhel independentista. Com si la judicialització de la política fos la política.
A Lledoners tampoc no se sap gaire què ha passat. La notícia ha caigut com una bomba dins la sala especialment habilitada per al seguiment de la nit electoral. Les cares dels presos polítics són un poema en valenciana prosa. S’han assegut mirant de no fer dos grupets, però és en va. Entre les visites que tenen i les informacions que arriben a través de la televisió i dels mòbils, en un determinat moment, queden ben dividits, els d’aquí i els d’allà. L’independentisme català és, gràficament, la imatge permanent de dues siameses, que tan aviat s’entenen com s’enfronten de manera fratricida. Les mirades i els retrets mutus aviat deixen pas a altres formes d’expressió corporal. Un pres polític, irritat, deixa anar un cop de puny sobre una cadira, que trontolla i acaba tombant-se amb fressa. Hi ha un xiscle dramàtic a l’altra banda de la gran sala. Alguns presos surten fora, sobrepassats, i altres s’arremolinen decidits a manifestar-se descontents, discrepants, bel·ligerants. A crits, alguns polemitzen, exaltats, d’altres callen amb cara de terror, mirant una vegada més els resultats electorals per la televisió. Uns resultats que semblen mentida. I també sembla mentida que un dels presos, histèric, agafi embranzida, s’abraoni damunt d’un altre que crida, i per l’esquena, el colpegi i el faci callar, el cos a terra. Aleshores és com un desbordament molt esperat, tots amb tots comencen a pegar-se sense manies, s’alliberen com mai, cridant encara més fort, s’insulten com si no l’endemà hagués deixat d’existir. Els cops de puny rivalitzen amb els de peu. Apareixen els primers esquitxos de sang de les celles i els nassos trencats, de les boques tortes, el cruiximent de les primeres costelles petades. N’hi ha que tenen alguns flocs de cabells entre els punys, n’hi ha que fan rebotir els cranis contra les parets, contra el terra, contra els mobles. Algú ha tret, d’amagat, un martell amb què va fent miques els mòbils que troba i, amb els vidres, fa córrer més sang, empastifant-ne tothom. Hi ha cares dels presos que queden marcades per sempre i presos que, un cop clavat un tros de vidre al cos d’un rival, el fan girar cent vuitanta graus per esqueixar encara més la ferida i fer-la més fonda i dolorosa. La freixura d’alguns presos queda aixafada pel pes dels altres, es trenquen tot de braços i cames, peus i canells, les dents mosseguen les orelles, els tous. I també hi ha dentadures que esclaten per terra com un got de Duralex i comencen a penjar els primers ulls com tomàquets d’una branca. Ningú no mira la tele, però s’hi veu una immensa bandera d’Espanya i tot de gent saltant i ballant, contents com mai.
