O fem un govern independentista que recuperi les confiances entre els tres partits i amb un full de ruta pactat que ens permeti avançar cap a la independència o serem derrotats.
I si decidim seguir immersos en una guerra civil independentista per aconseguir l’hegemonia de les engrunes autonòmiques, aleshores l’amenaça d’un “Vietnam”, que deia l’amic Joan Tardà, acabarà sent una realitat. Aleshores sí que poden acabar guanyat els que asseguraven que ens muntarien un “Ulster” a Catalunya. Avui ja van disfressats de socialistes i, per la manca d’unitat independentista, han recuperat part del seu poder perdut.
No està gens clar que tinguem un acord per formar govern. Les posicions dels dos grans partits independentistes segueixen embarrancades en desconfiances i no serà fàcil tancar un acord seriós de govern. El que tampoc no ens podem permetre és formar un govern que al cap de pocs dies estigui embolicat en trifulgues constants. O l’acord és seriós i clar, amb un full de ruta que avanci cap a la independència, o tindrem greus problemes.
Cal que ens preparem per explicar què farem quan, d’aquí a pocs dies, la molt treballada llei d’amnistia i recolzada amb milers de signatures sigui tombada al Congrés dels Diputats. Serà sens dubte la confirmació que la taula de negociació amb el govern més progressista de la història no és sinó una taula de submissió.
Cal que els que manen en els partits independentistes es tanquin i no en surtin fins a obtenir un acord, basat en confiances recuperades, i es posin a governar per tenir clar què fer davant dels propers i imminents embats de l’estat. És la darrera oportunitat que tenen per evitar l’autèntic desgavell que seria tornar a fer noves eleccions a Catalunya, Veient la disbauxa que ara mateix hi ha a Espanya, seríem molt poc hàbils si no féssim un govern que treballi per la independència.
