Aquest 23 de juliol, Catalunya ha hagut de participar novament en unes eleccions espanyoles perquè el 2017 no es va dur a terme el resultat que va sorgir de les urnes massivament, malgrat la brutalitat policial i la violència extrema executada per part de les forces i cossos de seguretat espanyols.
Després d’anys de renúncies, de batalles internes i fratricides entre independentistes, mentre s’ha blanquejat de manera reiterada el PSOE i els partits que van participar en el 155, els votants catalans han tornat a donar un suport massiu al partit de la calç viva, el dels GAL, el de les tortures a independentistes, el de Pegasus. O bé la gent no té memòria, o bé a Catalunya hi ha un seguit de persones que hi resideix que només vota amb els budells i no amb el cervell. Voten a un partit perquè és espanyol, i no pas pel que pot aportar a Catalunya. Hi ha un conjunt important de gent que prefereix viure d’esquena a Catalunya, ignorant la llengua i cultura pròpia del principat, que segueixen votant partits espanyols. Molts d’ells ni tan sols es consideren catalans. És el fet: espanyols residents a Catalunya.
Per altra banda, els partits independentistes han aconseguit que els votants es trobin en un estat de pèrdua de confiança i que no vagin a votar. La realitat és que la participació ha baixat, i ha afectat sobretot el bloc independentista, que ha passat de vint-i-tres diputats a catorze, amb la desaparició del mapa polític del Congrés de la CUP. Però la realitat és que els partits polítics, lluny de fer autocrítica, un presumia de ser la força més votada dins l’independentisme, i l’altre presumia de ser essencial si Espanya volia un govern. I és que no són afirmacions incertes, però dir això quan en conjunt els partits independentistes han perdut al voltant de set-cents mil vots i quan la participació ha baixat al conjunt de Catalunya mentre ha pujat a l’estat espanyol, hauria de portar a la reflexió.
Doncs bé, som en un moment en el qual els partits de l’esquerra espanyola han de buscar acords amb l’independentisme si volen seguir governant. I comença una pressió contra el partit que a priori s’ha mostrat més crític a l’hora de donar suport a aquest govern d’esquerres, que en cap cas representa cap avenç nacional per a Catalunya.
Ara els partits independentistes volen negociar sobre dues bases: amnistia i autodeterminació.
Però siguem clars. Si els partits independentistes executessin el resultat sorgit de les urnes el Primer d’Octubre del 2017, no caldria ni una cosa ni l’altra. Primer de tot, l’amnistia no seria necessària amb un sistema judicial propi i fora de les urpes de la política espanyola i d’aquest “deep State” que està ben viu i que hom el percep com a més propi del franquisme que d’aquesta “democràcia consolidada després d’una transició exemplar” que ens volen fer creure que és el regne d’Espanya. Però, en segon lloc, proposen ara un referèndum acordat amb el regne d’Espanya. Llavors, per què ens van fer votar el 9 de novembre de 2014? Però sobretot, per què ens van fer votar el primer d’octubre de 2017?
La gent va donar la cara i va sortir a votar malgrat la violència i les agressions, perquè creia que els partits anaven de debò a fer la independència. I aquestes eleccions i aquesta fase ens demostra que ni tan sols partits que tenen lemes com “Lleials a l’1-O” són lleials als resultats del referèndum. Si fos així, ni tan sols es plantejarien la possibilitat de demanar un referèndum acordat.
Una altra de les actituds que ha allunyat la gent dels partits i que ha portat a molta gent a l’abstenció, ha estat la sensació que els partits es comporten més com una agència de col·locació de càrrecs que no pas de partits polítics. La manca de nous lideratges i que la gent vegi sempre les mateixes cares, ara en ajuntaments, ara al Congrés, ara al Parlament de Catalunya, ara al Senat, ara a la diputació… i així podríem seguir amb un reguitzell d’institucions, ha fet que molta gent s’allunyi dels partits.
La política ha d’estar al servei del poble, dels votants, i en cap cas ha de ser una eina perquè un seguit de persones puguin viure’n desenes d’anys. Certament, hi ha part de culpa dels votants, per seguir-ne fent confiança, però també per part dels militants de base d’aquests partits. Militants que donen suport a canvi de res, o potser de poder formar part algun dia d’aquesta roda de càrrecs? L’enèsima evidència ha estat el pacte d’Esquerra Republicana a la Diputació de Barcelona amb el PSC, dos dies després de les eleccions. Un pacte després de reiterades declaracions dels seus líders que això era impossible i que mai es faria. Un pacte després de quatre anys criticant el pacte al qual havia arribat Junts el 2019 a la mateixa institució.
Sembla que als partits no els importa haver perdut vots. Sembla que no els importa haver perdut la confiança de bona part del moviment independentista. Els independentistes hi som, però molts estem cansats d’aquest joc de cadires. Ha quedat clar que hi ha dinàmiques de partit que impedeixen fer autocrítica, amb molts càrrecs als quals només sembla que els preocupa quin serà el següent càrrec que ocuparan i si podran allargar-ho quatre anys més.
Són gairebé sis anys de renúncies… o de paràlisi. Sis anys que han servit perquè la pràctica totalitat de partits institucionals hagi oblidat la fita aconseguida el primer d’octubre de 2017 i ja es plantegi demanar un altre referèndum amb un estat que ha dit reiteradament que noi accepta el dret d’autodeterminació de Catalunya. Persones que van votar i que no podran veure el seu país alliberat. Persones que van votar per primer cop i van veure com el seu vot no es respectava. Cal que els partits que reflexionin i que siguin veritablement lleials al primer d’octubre.
Ben cert tot el que dius. Molt clar i ben dit. Els independentistes estem disposats, a punt. Pero qui sera, per fi, el que ens digui qué hem de fer i cap on anar ?
Gairebè sis anys de renúncies! Sí! I tres de pèrdua de temps ja que són els anys que és boicotejat amb el silénci el Pla d’Alliberament Nacional que, si ningú no en presenta un altre tal com cal, és l’únic pla que existeix per alliberar-nos del domini espanyol.
Mitjançant la tècnica judoka que aprofita l’empenta del contrincant per abatre’l, el Pla d’Alliberament Nacional proposa que com més millor dels centenars d’entitats catalanistes creïn un ens d’unitat nacional, la seva Federació per exemple, que assumeixi l’autoritat i el poder del poble català exhibits l’1 d’octubre, amb l’objectiu d’empoderar tots els catalans amb anhel de llibertat que ho desitgin i poder presentar una allau de Proposicions Legislatives d’Iniciativa Popular al Congrés de Madrid per justificar i legitimar la “Declaració d’Independència”, també, “d’Iniciativa Popular.”
El Pla d’Alliberament Nacional pot ser fullejat amb detall a http://www.carlesllado.cat. Vinga!
Senyor Lladó, trobo la seva proposta arreu que llegeixo comentaris en diaris independentistes. No puc dir res a favor o en contra, només em pregunto per què els partits no aprofiten aquest recurs. Els partits clàssics no tenen interès i els nous tampoc. Jo com a ciutadà políticament actiu em considero incompetent per avaluar el pla estratègic, perquè demana massa complicitats i venim d’anys que ens manquen. Potser necessitem un lideratge clar, que tampoc no tenim.