Com sap tothom, els funcionaris, enemics de la societat en general, volen acabar amb Catalunya. Concretament els funcionaris catalans, i més concretament els funcionaris catalans del Parlament de Catalunya. Quan dic funcionaris vull dir també interins i eventuals, que en això són iguals i encara més ferotges. Podem citar Xavier Muro, secretari general del Parlament, un senyor al que ningú no ha votat i que es pensa que té dret a esmenar, a escapçar, les resolucions de la cambra catalana, a imposar la censura espanyola als diputats que fan lleis i resolucions i altres documents públics en nom de tots nosaltres. Muro no només s’ho pensa, sinó que ho fa i ho continuarà fent, perquè vivim a l’estat més descentralitzat del món. I després hi ha el Lletrat Major, en Joan Ridao, que tan aviat es fa dir pare de l’Estatut com t’aplica la llei de l’enemic, obrint-te el bec per la força i encebant-te com a una oca. Que tan aviat fa veure que és secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya com abraça la interpretació de les lleis de qualsevol jurista de Palència, de l’Opus i, a més, aficionat a les desfilades militars de la Legió. Si la legislació és interpretable, ja és ben curiós que sempre s’interpreti de la mateixa manera, de la manera que ho fa l’impertèrrit funcionari espanyol, el nostre conegut enemic consuetudinari. Entre un guàrdia civil estomacador de l’estómac i un lletrat del Parlament amb gran estómac hi ha un fort lligam, un vincle més sagrat que la sang o que la pàtria. Se’n diu nòmina, se’n diu calé. I també les vacances pagades, i les catorze nòmines i el lloc de feina vitalici. I l’horari laboral més aviat adaptable, els triennis i quinquennis, la flexible moral laboral, la tímida productivitat, la nul·la innovació, la mandra còsmica i tenir, això sempre, lleis a la boca per metrallar-nos. Tenir sempre moltes lleis davant dels administrats, moltes lleis que es resumeixen en una sola i molt brillant. La llei de l’embut.
Mentre tots els economistes ens parlen cada dia d’una economia cada cop menys previsible, que ens obligarà a adaptar-nos, a reinventar-nos laboralment, a viure com puguem d’acord amb l’inquietant esdevenidor que tenim al davant, a no donar mai res per segur, vet aquí que els funcionaris pretenen fer el sord mentre viuen dels nostres impostos. Impostos salvatges que aviat s’apujaran. Els funcionaris —els que tenen el lloc assegurat i els que volen tenir-lo— són arreu, probablement, l’egoisme, el classisme i l’immobilisme en la seva forma més pura d’oliva. I, a Catalunya, més aviat no s’assemblen gaire als funcionaris britànics que coneixem per la sèrie Sí, ministre, ni al francesos de l’ENA sinó concretament al gran Manuel Fraga, aquell opositor espanyol modèlic, el sant patró de l’Espanya colonial i eterna que es pensa que té el dia de demà sempre assegurat. Aquesta sí que és una lleialtat més perenne que el patriotisme. Els funcionaris acostumen —amb excepcions— a haver aprovat unes oposicions, a haver-se passat moltes hores empollant sense descendència, a haver-se passat, dalt d’una cadira, catorze hores-per cul, diàries. I aquesta traumàtica experiència, és clar, crea ressentiment contra els administrats, i pot arribar a formatar psicologies peculiars, ments inestables com hem pogut identificar en alguns judicis. Viure fora de la realitat, de vegades durant anys i panys en règim monacal, memoritzant llibres, sovint molt mal escrits, no ens acaba proporcionant ciutadans útils per a l’economia real del país. L’avorriment mai no és honrat. Ni estimula el sentit crític ni tampoc la sexualitat personal. Més aviat promou la frustració, el conformisme, l’estabulació, el conservadorisme més absurd. Hi ha persones que es fan notaris, perits, inspectors del timbre, lletrats del Parlament, però sempre són i seran hostils al canvi, i encara més hostils a les revoltes i revolucions. Encara que alguns es considerin a ells mateixos, en somnis, excel·lents patriotes catalans, al final, els funcionaris sempre miren detalladament l’extracte bancari i deixen la sublevació per a demà. I poden ser molt deixats si volen. Si el funcionari és deixat, negligent, al final et rebenta tot el port i la ciutat de Beirut. El malson de Franz Kafka és sempre així, poblat de funcionaris sense sentit de l’autocrítica.
El funcionari sempre ha estat mal vist en una societat com la catalana, tradicionalment partidària de les feines reals, de l’emprenedoria econòmica, i no de les que s’inventen els polítics de torn. La catalana en un sentit ampli de la paraula, incloent-hi les Illes i el País Valencià. Hi ha una explicació a la colossal riquesa dels Països Catalans en relació amb el sector públic. Mentre que a Extremadura es comptabilitza un 23,4 per cent de funcionaris i similars dels treballadors en actiu, gairebé un de cada quatre treballadors, a Catalunya només tenim un 9,3, i a les Illes i al País Valencià, un 11,4, força per sota de la mitjana espanyola, que és del 13,9 per cent. Sabem que tenim l’Estat en contra, des de sempre, i ara no el derrotarem omplint formularis amb pòlisses.
