Seguint el fil dels dos darrers articles, amb l’objectiu de definir els conceptes que seran el leitmotiv de les meves col·laboracions amb La república: superar mentalment l’autonomisme/autonòmic, i reflexionar sobre un model de dret públic a partir del Dret Públic Català, és imprescindible fer una referència explícita al Dr. Francesc Mapons i Anglasell (1872-1966). Sense cap mena de dubte, si existís la Galeria de Patricis il·lustres de la Nació, Francesc Maspons i Anglasell hi ocuparia un lloc destacat.
Es tracta d’una figura d’una dimensió extraordinària sense la qual seria difícil entendre d’on venim, i imprescindible per saber on volem anar. Francesc Maspons i Anglasell, es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona, i fou un gran especialista en dret català. Es doctorà en Dret Civil a la Universitat de Madrid. Posteriorment obtingué la càtedra de Dret Civil a la Universitat d’Oñati a Guipúscoa.
Fou un veritable home del seu temps, humanista i polifacètic, és per això que la seva activitat va molt més enllà del món jurídic: President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1918-1920); del 1925 al 1931 també fou president del Centre Excursionista de Catalunya; el 1930 el primer president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya ; el 1951 fou un dels fundadors de la Societat Catalana d’Economia, que presidí del 1955 al 1958; fou membre d’honor de l’Academia de Jurisprudencia y Legislación de Madrid i de la Comissió Codificadora del Dret Català; fou President de la federació catalanobalear de Turisme; Fou President de la cooperativa impulsora de la Ciutat del Repòs i de Vacances per a Obrers; fou President de l’Associació Internacional per l’Estudi dels Drets de les Minories de l’Haia; fou President de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; va exercir de periodista i va crear, impulsar i col·laborar activament en publicacions de tota mena… en fi, un extens currículum que posa en valor la dimensió intel·lectual del personatge.
En l’àmbit jurídic i en allò que ens interessa, afegir que per encàrrec d’Enric Prat de la Riba, crea, i dirigeix, l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, i que en el decurs de l’etapa de la Generalitat republicana fou un actiu divulgador del pensament jurídic autòcton, essent la seva obra «L’esperit del dret pública català» (1932) una de les més reeixides. No em vull estendre, atès que tant a internet com a través del web del Col·lectiu, en la Miscel·lània Maspons i Anglasell, com mitjançant la tesi doctoral sobre Maspons i Anglasell de Lolo Garcia, així com de diversos llibres editats sobre l’ínclit personatge, hom pot documentar-se suficientment sobre aquest immens patrici.
Probablement arribats fins aquí, molts us preguntareu com és possible que un personatge d’aquestes dimensions sigui un perfecte desconegut per al conjunt de la immensa majoria d’aquesta societat? La resposta és, una vegada més, aquesta contaminació autonomista que hem patit i patim a tots els nivells: institucions, universitats i societat. Parlar de Maspons és parlar de dret públic català, i això, ni ha interessat ni interessa.
A la universitat no s’ha ensenyat, ni s’ensenya, el Dret Públic Català i per tant (llevat d’alguna honrosa excepció) no s’ha parlat de Maspons. És així que el dret públic català no apareix per enlloc i, com a conseqüència immediata, Francesc Maspons i Anglasell no existeix. El resultat: els qui han de construir un país, surten preparats amb l’ample de via mental espanyols, mentre que el que necessitem són gent preparada per a assumir amples de via mental europeu… ja m’enteneu.
El Dictamen de 12 de febrer de 1932 (tant enormement important com escassament conegut), centra tot el seu treball en demostrar jurídicament que Catalunya continua essent un Estat que no ha deixat de ser-ho malgrat la caiguda de 1714. La gran virtut, vist des d’ara i aquí d’aquest Dictamen, és que amb ell, Maspons i Anglasell posa sobre el tauler la baula que encadena la Generalitat actual amb la Generalitat anterior al 1714 i, per tant, ratifica la legitimitat i validesa jurídica de Catalunya com a entitat sobirana, com a Estat.
Maspons i Anglasell ens diu que «Catalunya va ésser un Estat amb plena sobirania fins a 1714». El mateix decret de Nova Planta de 1716, no pot evitar continuar reconeixent l’existència de Catalunya com a Estat, quan fa una constant referència al Principado de Cataluña ─Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña─ o bé a les constitucions catalanes com ja vaig posar de manifest en el darrer article. Aquesta realitat ens porta directament al dia d’avui, passant per la Restauració de la Generalitat l’any 1977 i pel citat dictamen de Francesc Maspons.
Efectivament, i tornant a parlar d’escletxes teòric/tècniques, el Reial Decret-Llei 41/1977, de restablecimiento provisional de la Generalidad de Catalunya, té dues grans virtuts: 1. Reconeix que la Generalitat de Catalunya es una institución secular; i 2, deroga la Ley de la Jefatura del Estado de ocho de abril de mil novecientos treinta y ocho, de manera que dóna valor jurídic a la continuïtat de la institució de la Generalitat dins la legalitat republicana de 1931. Valor jurídic que no decau perquè el Reial Decret-Llei 41/1977 mai ha estat derogat, simplement s’extingeix de facto perquè l’article 1 estableix que «Se restablece con carácter provisional la Generalidad de Cataluña, en el ámbito del presente Real Decreto-ley y hasta la entrada en vigor del régimen de autonomía que pueda aprobarse por las Cortes» això és en el moment que s’aprova la Constitució. Per tant desapareix l’efecte del Reial Decret-Llei pel que fa a la Generalitat Provisional, però es conserva ben vigent, el valor jurídic de la legalitat i legitimitat republicana, per la derogació explícita de la Llei franquista de 8 d’abril de 1937.
El restabliment de la Generalitat (que va ser “restabliment” i no creació) fou el resultat d’un pacte entre el Govern espanyol i la Generalitat en l’exili, que va suposar l’únic reconeixement per l’Estat franquista o postfranquista d’una institució pròpia de la República. Aquest pacte, d’acord amb el “pacta sunt servanda” i el que podríem dir-ne “doctrina Maspons”, s’hauria d’entendre com el fonament del restabliment de la democràcia a Catalunya. La Constitució, efectivament, no ho modifica ni ho deroga, per la qual cosa, s’ha de considerar vigent. Una altra cosa és que, de bon començament, els poders fàctics espanyols, amb el suport de les nostres pròpies llumeneres, s’han dedicat a enterrar aquesta idea de pacte. I així es va arribar al contrasentit jurídic de sotmetre al Tribunal Constitucional un estatut d’autonomia, aprovat i votat pels catalans, i que aquest, a sobre, dictés sentència, cosa que ha suposat el trencament del pacte de 1977-78 per la part espanyola, i legitima la unilateralitat catalana.
Ens movem sempre en el camp de la teoria, sabent, a més a més, com les gasta l’Estat espanyol a l’hora d’interpretar la seva norma, quan de Catalunya es tracta: sempre amb criteris marxistes (de Groucho Marx, naturalment). En tot cas, que quedi constància, als efectes que correspongui, i per a general coneixement, qui era el Dr. Francesc Maspons i Anglasell, a través d’aquesta petita pinzellada, i la dimensió dels seus postulats.
Isidre Llucià i Sabarich
Dr. en Dret
