Aquesta crisi pandèmica de Corvid-19 ha remogut totes les escales de valors. A tots els nivells. La primera és l’agenda dels diferents governs del món. L’atenció sanitària ha passat a ser la prioritat número u de tots els governs. Però no tots l’han prioritzat amb la mateixa intensitat.
Des del meu punt de vista hi ha tres grans temes que tots els governants haurien de posar sobre la taula per aconseguir maximitzar el benestar de tota la societat: la salut, l’economia i els drets de les persones. De salut jo no en parlaré perquè no entenc res, de fet, em costa molt entendre moltes de les decisions que es prenen en relació a les mascaretes, el transport públic, les excepcions a la mobilitat, els confinaments selectius o no, etc. D’economia ja n’he parlat en articles anteriors i crec que el meu punt de vista està clar. Ara voldria abordar un tema del que se’n parla poc: com afecta aquesta situació als drets de les persones.
A la Xina, on va sorgir la pandèmia, aquest debat era inexistent justament per l’absència de drets individuals, de democràcia i de transparència. No sé si els xinesos són més disciplinats que nosaltres per vocació o per coacció. La realitat és que allà es va atacar el virus sense plantejar-se la supressió de tots els drets, sense miraments i posant els recursos que fes falta per parar la malaltia o, si més no, reduir el seu impacte encara que fos maquillant la informació. No va afectar tot el país, recordem, sinó “només” una província. A occident el debat ha estat un xic diferent. Alguns països van posar en una banda de la balança la salut i de l’altra banda l’economia i els drets individuals. En el cas del Regne Unit i d’Estats Units van prioritzar l’economia i els drets individuals. Però van haver de rectificar i adoptar mesures més restrictives en vistes de la magnitud de l’afectació. A casa nostra es va fer veure que es prioritzava la salut però tots sabem que està primant les decisions en base a l’impacte en l’economia deixant la salut en segon terme i obviant els drets individuals. No és el cas de Catalunya on el MHP va arribar a dir que va passar-se tot un dia buscant bates pel personal sanitari perquè aquesta és la seva única prioritat. De drets, aquí tampoc no se’n parla. A altres països europeus, les mesures restrictives de drets no han estat tan intenses com a casa nostra i no els hi va pitjor.
Em fa la impressió que no és fàcil trobar un equilibri. Un exemple el tenim en el confinament i l’assumpte de les segones residències. Començo per dir que jo porto un mes tancat al meu pis de Barcelona i ho seguiré fent mentre pugui i sigui necessari. Denunciaré com el que més qui, aprofitant un cap de setmana o dies de festa, es trasllada a la segona residència. Això és trencar el confinament. Però d’aquí a criminalitzar tot el col·lectiu de ciutadans que tenen una segona residència hi ha un tros llarg i aquí ve la meva reflexió sobre els drets. He escoltat persones de poblacions més o menys apartades parlar en termes “d’autòctons i forans” com si els primers tinguessin més drets que els segons. Em sembla errònia aquesta divisió: tots som ciutadans de Catalunya amb els mateixos drets.
De fet, si algú hagués decidit passar el confinament en el que s’anomena “segona” residència (hauríem de veure qui decideix què és o no segona residència) crec que ningú no hauria de dir res. He sentit a dir que no hi tenen dret perquè “col·lapasarien” els serveis sanitaris locals. Com si els serveis sanitaris no estiguessin col·lapsats arreu! A més, qualsevol ciutadà té dret a la salut, estigui vivint on estigui vivint, tingui una dos o tres cases on viure. De fet, tots paguem tots els impostos arreu i no s’hi val dir ara que uns tenen menys drets que uns altres. Serveixi aquest debat per reflexionar sobre els permisos de construcció d’habitatges que han donat els municipis durant tants anys, on els seus propietaris han pagat l’impost de construccions, l’IBi, les taxes de residus, l’aigua i tots els serveis per a que ara se’ls vulgui limitar. Potser hi ha un problema de dimensionament mal gestionat.
Veig tant egoisme en qui fuig de la ciutat per anar a refugiar-se al poble com en el del poble negant el dret a viure a casa seva (sí, casa seva) a qui en té una a la població. Dit això, el que no es pot fer és trencar el confinament i moure’s sense sentit. Es diu poc, però també hi ha gent d’arreu confinada a Barcelona, sense ser de Barcelona. Probablement sigui menys greu anar a la segona residència (estigui aquesta a la costa,a la muntanya o a Barcelona) que mantenir l’aeroport i l’AVE en funcionament, o agafar el metro per anar a treballar. Perquè si es pot anar en metro dimarts costa d’entendre que dilluns no es pugui estar en la segona residència. Però ei, ja he dit que jo no entenc de salut. Reitero que no em sembla bé l’èxode de cap de setmana (tot i que penso que és molt minoritari) però tampoc m’ha semblat bé escoltar el MHP Torra dir que es tallin els accessos als pobles i segones residències (com sap quines són les segones?) i que ho facin fins i tot persones que no siguin policies. Francament, em sembla aquesta una dinàmica ultra perillosa des del punt de vista dels drets. I, finalment, voldria insistir en la nefasta divisió entre forans i autòctons ja que tots, si la cosa no empitjora, ens haurem de trobar a l’estiu sense divisions. Ens necessitarem mútuament perquè aquest any no tindrem cap turista més que nosaltres mateixos.
