Finançament per a Catalunya? D’on, com…?

ERC i Junts van donar suport a la investidura de Sánchez sota la promesa d’un finançament just per a Catalunya. Van pagar “al comptat” la pell de l’os, quan aquest no havia estat caçat. Hi havia, hi ha, os?

Compleixen els governs espanyols? Demostra la història que Espanya compleix de “tots” els seus compromisos amb la gent de Catalunya? No. Població: de “som 6 milions” a 8.000.000. Empadronar-se dona dret a sanitat, educació, subvencions. Després: reagrupament familiar. Han crescut les transferències de l’estat en la mateixa proporció? Investiguin. Quantifiquem % d’execució en infraestructures? Les partides per a dependència, sanitat, educació, permeten prestar millors serveis cada any … o el contrari?

Catalunya no té Estatut. Es respecta el principi de ordinalidad que recollia l’anul·lat pel Constitucional? Es publica que no. La llista és llarga! Com ho és la dels incompliments de les reiterades promeses per a aportar a la societat de Catalunya el que mereix per la riquesa que genera. Quevedo: “Ningú ofereix tant com el que no complirà”. Podem afegir: “Si t’enganyen una vegada, és culpa del mentider. Si es continua confiant, ja és culpa de l’enganyat”. ERC i Junts han fet costat a Sánchez. Qualificació…?

Què diuen els experts?

Niño Becerra en TV3. “El catedràtic va presentar dades que il·lustren l’evolució del dèficit fiscal acumulat de Catalunya. Segons dades de la Generalitat, el dèficit fiscal interregional acumulat va començar en 5.000 milions d’euros en 1986. 250.000 milions d’euros en 2022, en termes corrents.

Ajustant aquests valors per inflació i expressats en termes de “euros reals”, el dèficit acumulat ascendeix fins als 650.000 milions de €. Aquest ajust revela, en la seva opinió, la magnitud del problema, que considera impossible de resoldre sota l’actual sistema”

Llegim una història…?

“Un home portava bastant temps donant generosament 1.000 euros cada mes a una família necessitada. Les seves obligacions creixien, va rebaixar el donatiu a 750. El receptor es va sorprendre, però va pensar: “Bé, continua sent millor que res“. Passat un temps només va poder donar-li 500. El necessitat es va enfadar. Va protestar: “Em donava 1.000 € Després, 750 Ara 500! No és just! Què passa?”

El donant va explicar: “Quan donava 1000 podia. Els meus nens eren petits. Podíem atendre les nostres obligacions, però els meus fills han crescut. Ara hi ha moltes més despeses, han de fer una carrera, etc. La major ja ha van a la universitat. Vaig haver de reduir a 750. Quan va començar els estudis el segon vaig haver de rebaixar a 500. El receptor va posar cara molt seriosa i va preguntar: Quants fills té?”. “Quatre“, va respondre l’home. El beneficiat, enfurit i en veu alta, amb gestos d’empipament va dir: Seré jo qui pagui les carreres dels seus fills…?

Tregui conclusions el lector. Apliqui-ho a una realitat que recull una situació en la qual Catalunya aporta moltíssim més del que rep. Això va en detriment de la seva pròpia gent, dels serveis que mereixen, del desenvolupament de la seva economia, de les seves infraestructures. Els partits dependentistas, grans patronals i sindicats, callen. Els militants i votants d’aquests partits, també. I, ara, ERC i Junts, reiteradament enganyats, tornen a confiar. Adaptem “tots” els polítics a Catalunya una frase d’Orwell: ““Un poble que tria traïdors, incompetents, no és víctima. És còmplice!”

Com està la situació de despeses?

Apareixen noves exigències: armament europeu. Ha de sortir d’algun lloc. Es diu que no hi haurà cap retallada per a partides socials. El deute continua pujant, encara que la gent en viu al marge. “Espanya ja destina el doble de diners a pagar interessos del deute que a despesa en defensa” (The Objective).

La productivitat i competitivitat d’Espanya a la UE continua baixant. Les pressions per a prestacions de tota mena creixen. L’AIREF denuncia la despesa inútil en AVEs ruïnosos, però no es deté la seva construcció. Quina autonomia està disposada a renunciar a un sol € del que rep? Cal recordar: “la riquesa que genera Catalunya és dels espanyols?” (García Page) Podia afegir: “Seran les autonomies espanyoles les que paguin que Catalunya deixi d’estar espoliada? Seran les que paguin que les famílies de Catalunya gaudeixin de la qualitat de vida que mereixen, que les seves empreses creixin, que les infraestructures donin resposta al que es precisa?

Qui renunciarà a un € en favor de la gent de Catalunya? Finançament per a Catalunya? d’on, com…?

I l’electorat a Catalunya?

Sembla que no va amb ell. Està… “absent”. O en els esports, en actes culturals, festivals. Això sí, treballant molt. Generant riquesa que és espoliada. “Sospito que la situació cada cop més va pitjor. La societat està decaient cap a un prototip de persona més còmoda, conformista, indiferent, ignorant, frèvola, poregosa i mediocre. Aquesta és la major de les fatalitats”. (Nietzche)

Com era això de Dante Alighieri i l’infern? Ah, sí! “Abandoneu tota esperança, els que aquí entreu” Traduït a Catalunya i les seves gents: “Finançament just? “Abandoneu tota esperança de qualitat de vida com mereixeu per a les vostres famílies, empreses, infraestructures; d’una veritable democràcia, de llibertat, de preservar la vostra identitat, tots els que confieu en l’estat espanyol” És el que suggereixen segles d’història, la qual cosa succeeix ara mateix! A Espanya, ningú mourà un dit perquè  Catalunya gaudeixi el finançament que mereix. Però mouran fins als dits dels peus per a continuar espoliant. Curiosament, amb molt de col·laboracionisme intern!

El temps va passant. Sánchez, Illa, continuen governant. L’amnistia, el finançament, esperant. La qualitat de vida, educació, sanitat, rodalies continuen empitjorant. Els electors a Catalunya… continuen badant?

Des de la dignitat, què és el coherent…?