Fidelitats incondicionals

He dit alguna vegada, perquè sempre ho he intentat practicar, que a l’àmbit de l’activisme polític s’hi ha d’estar per defensar uns ideals i les millors estratègies per assolir-los. No sóc, ni he estat mai, dels incondicionals d’unes sigles, d’un líder, o d’un col·lectiu de persones. Sempre he pensat que les fidelitats incondicionals són un dels principals problemes de la política i no crec que a la meua edat canviï d’idea.

Des que tenc consciència política sempre he defensat la independència dels Països Catalans. I intentant ser coherent amb aquesta idea he donat suport (de maneres molt diverses) al partit o entitat que en cada moment em semblava més útil. Mai no he votat ni ajudat de cap manera a CiU. Vaig començar militant a les joventuts d’ERC quan encara no els podia votar, però vaig deixar de votar-los quan varen començar a fer pactes a Madrid a l’estil convergent.

Vaig col·laborar amb tots els partits independentistes durant la preparació del referèndum de l’1O i despres vaig acceptar formar part de les llistes de Junts. M’he anat distanciant dels partits que han passat pantalla i reneguen del que vàrem fer, començant per ERC i el PDCAT. Sempre amb la idea que són els partits i les organitzacions que s’allunyen o s’acosten però que jo no em moc. M’estim més canviar de sigles per seguir mantenint les meues idees que canviar d’idees per fidelitat a unes sigles.

Necessitava començar així perquè avui vull reflexionar sobre les nefastes conseqüències que tenen les fidelitats incondicionals en política. I, és clar, en el moment actual hi ha molta gent que no és capaç de mirar-se les coses sense ulleres partidistes. No pretenc posar-me en una posició d’absoluta objectivitat, ni molt menys. Només intentar pensar racionalment què és el que més ens convé com a moviment polític.

Sóc dels que pens que una persona pot sacrificar-se per una causa, però que mai una causa no hauria de sacrificar-se per una persona. Qui diu una causa, diu un país, un partit o un moviment. Els ideals sempre han d’estar per damunt, sense perdre de vista que sacrificar algú pel bé de la causa serà gairebé sempre injust. Especialment si aquest algú lluita de manera lleial pels mateixos ideals.

Però hi ha ha la temptació de pensar que sempre que els nostres adversaris ataquen algú del nostre costat és perquè aquesta persona representa una amenaça per ells. I que, per tant, ens convé defensar-la. Però a vegades no és cert, ja que quan l’adversari ataca algú dels nostres pot ser que simplement ho faci perquè veu una peça més vulnerable o més fàcil de tombar. Fins i tot hi haurà casos en què els serà útil simplement per distreure’ns o dividir-nos.

És lògic i positiu tancar files quan s’ataca algú dels nostres. De fet, si l’atac és injust normalment no costarà gaire dona-li suport. Però no sempre es pot. A vegades hi ha indicis d’irregularitats, mala praxi o abús de poder i aleshores tancar files ni és possible ni és desitjable. És quan som més vulnerables al lawfare o a les campanyes de descrèdit, precisament perquè tancar files no és una opció.

Massa sovent la resposta davant els atacs cap als nostres és tancar files irracionalment. O respondre amb un “i tu més”, assenyalant que d’altres també han fet o dit el mateix en algun moment o en algun lloc. Com dient que si tothom ho fa, o que si els nostres adversaris també ho han fet, no tenen dret a criticar-nos. Però hi ha dos problemes amb això. O tres. Primer que res, rarament hi guanyarem res donant aquesta resposta.

Si hom fa política per defensar uns ideals, com és el meu cas, sacrificar els propis principis perquè els adversaris no els defensen, o no ho fan de forma coherent, no és gaire atractiu. Però és que, a més, davant el lawfare o les campanyes de desprestigi tenim una evident feblesa: nosaltres no tenim cap dels instruments necessaris per dirimir quan una acusació és fonamentada (les qual cosa requereix autocrítica i assumpció de responsabilitats) o quan és simplement una persecució política. Per això no podem guanyar aquestes batalles i cal ser modèlics.

Crec que he denunciat amb prou contundència les manipulacions de la justícia espanyola o de la premsa subvencionada (de fet, he estat víctima de les seues caceres) com per acceptar la validesa de qualsevol imputació que es pugui fer a un independentista. Però amb la mateixa claredat també vull dir que no puc ni vull tancar files amb qualsevol dels meus simplement perquè és atacat per part dels adversaris. Com he dit al principi, en l’àmbit polític, les meues adhesions incondicionals comencen i acaben amb les meues idees. Les organitzacions i les persones que les lideren només mereixen adhesió quan fan el que crec correcte.

Finalment, també cal dir que hi ha formes de defensar els nostres que a vegades fan l’efecte contrari. Les adhesions incondicionals, de fet, en molts casos creen rebuig a qui no les té. Exigir-les o esperar-les no sol ser mai una bona idea. Una gran part dels problemes que té l’independentisme s’arreglarien eliminant les adhesions absolutes de totes les organitzacions, grups i sectors. Lleialtat absoluta, només la mereix el país.

Últimament dic molt que l’independentisme ha de parlar de la independència. Quan ens ataquin hem de seguir defensant la independència. Mai no ens hauríem de deixar arrossegar al fang. Quan ho fan és la nostra causa que hi perd. Perquè fins i tot quan ens sembli que tenim raó i que podem guanyar la batalla, ja ens han portat al seu terreny i hem deixat d’estar centrats en allò que ens convé i ens interessa. Crec que m’explic.