Sóc del 86. Sempre penso que tot just fa quatre dies, però quan m’adono que els 80 van ser fa 40 anys i no 20, accepto que no és cert. Tinc la sort de formar part de la generació dels grans canvis: vaig néixer en temps de Guerra Freda i amb un mur dividint Europa, la del canvi de pesseta a euro (aquells euros tan nets que semblaven de mentida), la del telèfon fix de casa amb el marcador rodó, la de rebobinar cassets i cintes de vídeo VHS amb un llapis; la del primer ordinador de taula lent com una mala bèstia, de les televisions amb un cul enorme –i el mini televisor en blanc i negre de la prehistòria instal·lat a la cuina-, la generació dels matins esperant que desaparegués la “carta de ajuste” per començar els dibuixos animats, la dels telèfons mòbils sabata, l’efecte 2000, el món pre i post Torres Bessones… una generació que ha crescut entre la consciència que tot és un bé preuat i escàs (mon pare, com a exmilitar i empresari procurava recordar-nos-ho cada dia) i l’abundància desmesurada i creixent al llarg dels 90 i 2000. Una generació que va créixer convençuda que Europa era sinònim de garantia de llibertats personals i col·lectives, i que Catalunya era una nació, però que formava part d’un Ens superior anomenat Espanya per una aliança voluntària i respectuosa sorgida d’un procés de retrobament després d’una cruenta guerra civil (per descomptat, a casa els “dolents” sempre van ser els “rojos”) i d’una modèlica Transició on tot s’havia parlat, perdonat i pactat. En definitiva, un Estat petit amb aliats peninsulars en pro d’un bé major: pau i bonança. Aquest miratge, en el més ampli sentit, es va construir des de Madrid, des dels seus altaveus polítics i mediàtics, però també des de Barcelona, amb els mateixos altaveus.
Recordo el trencament. Jo no era independentista, era tot el contrari. Havia crescut en una casa on al menjador encara hi conserven ampolles de vi Francisco Franco; una família profundament religiosa, nombrosa, conservadora i proactivament militant del PP català. Els meus primers contactes amb la política van ser acompanyant de ben petit al meu pare als plens de l’ajuntament de Fornells de la Selva, d’on era regidor del PP, o en actes al Melià de Girona, amb personatges com Piqué i Aznar. Durant molts anys vaig créixer sota el paraigua ideològic que m’havien construït, fins al trencament. Com molta gent, té data: 27 de juny de 2010, dia en què el TC emet la sentència contra l’Estatut. La notícia em va enganxar muntant l’armari del lavabo del meu primer pis de solter; sempre que el miro me’n recordo, perquè d’estar pendent de la televisió el vaig muntar a l’inrevés, i així s’ha quedat per sempre. La sentència, òbviament, no em va convertir automàticament en independentista, havia sigut un procés de dos anys gràcies al meu profund contacte amb el CNJC, on vaig veure i comprendre altres punts de vista. La sentència va ser, simplement, la cirereta del pastís. És a partir de llavors, amb l’ajuda d’una cosa anomenada Smartphones i xarxes socials, és a dir, amb la democratització de la informació, que vaig anar prenent consciència de fins a quin punt ens havien venut una mentida. Conceptes com nació catalana, democràcia, llibertat o lliure albir van anar diluint-se en el no-res. El govern català no era més que l’ombra de poder que Madrid atorgava per seguir projectant aquesta farsa a la societat catalana. Però el miratge es va esquinçar gràcies al TC, i es va anar fent gros a mesura que Madrid es cansava de mantenir les aparences i Barcelona començava a estar farta de tanta pantomima. Els actors havien canviat. La societat havia canviat. I el vent era imparable. Va ser just aquell any de trencament que, enmig de reunions i trobades, vaig conèixer un paio peculiar que es dedicava a la política des de feia quatre dies i per pur accident. Hi militava per convicció, amb un idealisme que xocava amb la realitat i amb un estil contrari al polític prototípic sorgit d’un partit. Qui m’hauria dit que aquell camí que vam iniciar junts en aquell moment el portaria fins a l’exili.
Permeteu-me que em salti els anys del procés. De tots és conegut, perquè tots n’hem sigut testimonis i protagonistes. Vull anar a l’octubre del 2017. No parlaré de l’1, ni del 3, ni del 10 ni del 25. Vull posar èmfasi en el 27. Aquesta data marca la fi absoluta i general del miratge. Mentre el parlament aprova una Declaració d’Independència, el Senat espanyol aprovava l’anul·lació de l’autogovern. Tots sabem com acaba. La pregunta és: per què? Molts han teoritzat sense tenir la més mínima idea dels afers interns de la política catalana d’aquell moment, tot i que la societat no trigarà massa a tenir-ne la major part del trencaclosques. Jo parlo del perquè es va imposar Espanya sobre Catalunya. Ni és per falta d’estructures d’Estat –malgrat la negligència de molts- ni és per la por (real) als morts. És, en bona part i dins d’aquest trencaclosques, la constatació que, políticament, només som una voluntat. La Generalitat i el Parlament de Catalunya, no els de la II República, no els anteriors a 1714 o més enrere encara, les institucions catalanes renascudes amb la falsa Transició del 78 tenen els poders que Espanya li cedeix. Ens van vendre que eren les institucions d’antuvi on residia el poder popular que, en definitiva, era el primer i indiscutible, preeminent i més poderós; però no era més que una ombra. Per això poden donar-nos, treure’ns o vetar-nos institucions i presidents quan els vingui de gust. Ho vam comprovar amb el 155, que dissolia el Parlament i el govern, i ho vam veure la primera meitat del 2018, on van renunciar i desfilar candidats fins que a Espanya li va semblar bé. Ho veiem ara, amb una intervenció de facto per via de Reials Decrets, ja siguin per la Covid-19, la República Digital o la gestió econòmica. La pregunta és: la Generalitat és una ficció? No. Tothom que s’estimi el país i en vol la seva plena llibertat sap molt bé quina Generalitat volem i pot existir; però el primer pas és acceptar que aquesta, no ara, des de fa 40 anys, gestiona les engrunes que cauen de la taula de la Zarzuela. Quan abans s’accepti, millor. De l’octubre del 2017 al maig de 2018 va ser exactament això: una presa de consciència col·lectiva, començant pel govern legítim, de la crua realitat. I podem aplicar els mateixos paràmetres amb aquest club d’Estats anomenat Unió Europea. No la menystinguem tampoc: sense ella ens haurien aplicat coses bastant més dràstiques que un 155.
“De la postautonomia a la preindependència”. De totes les frases que va dir el president Puigdemont al llarg del seu mandat, aquesta és la més important. Va dir que el seu paper era portar-nos d’un escenari a l’altra, i és exactament on som des d’aquell octubre de fa dos anys: no volem l’autonomia que se’ns ha imposat i no podem aconseguir la independència que necessitem. No és un camí fàcil, ni d’acceptar ni de transitar, menys encara quan els interessos, les pors i les ambicions múltiples ho han complicat tot. No és un tema que afecti un sol partit o moviment, tots tenen gent d’aquests perfils. I tots ells són alimentats pels poders fàctics espanyols. No, no tots aquests poders estan instal·lats a Madrid. També és cert que aquesta tàctica no és massa nova: terres i castells pels nobles o pretendents a nobles per tal que facin el que tu vols. És un mètode efectiu, sobretot si la combines amb un bombardeig de persecucions, presons, exilis i multes estratosfèriques. “Em queden molts anys de vida, ells són molt forts i nosaltres molt dèbils. No val la pena. Gaudim el que tenim, mirem de negociar i forçar el que puguem, i visquem la vida tan bé com sigui possible. I més endavant, ja veurem”. Aquest ha sigut un plantejament molt majoritari en alguns cercles polítics, però també tècnics i sobretot d’il·lustres lletrats que ballen diligents al so de les amenaces de Madrid. És la partitura de la victòria espanyola. Però és la victòria d’una batalla. S’han de posar llums més llargues per no perdre’s en aquest complex laberint. Que malgrat tot això hi hagi gent –pública i anònima- lluitant dins i fora del país és esperançador. Que hi hagi gent disposada a fer un paper tan poc agraït, perillós i difícil com l’actual govern, és admirable. L’avantatge de la societat catalana és que ara tots sabem a què ens enfrontem, sabem amb qui podem comptar i amb qui no, sabem que qui està lluitant ara ho fa per convicció i no per interès, som conscients de les nostres fortaleses i debilitats, i sabem que cada dia hi ha més gent que vol la independència tot i saber els costos personals i col·lectius que pot comportar. No és un tresor menor. És la pedra angular de la victòria global, sigui més aviat o més tard.
Mentrestant, a Madrid, on segueixen tancats en una Cort del segle passat, no han calculat encara (tot i que ja ho estan fent, i molt ràpid) el nou poder que ha sorgit de tot això: la gent. El major llegat del president Puigdemont és l’apoderament de la població, fer caure massivament la cinta dels ulls i fer-nos veure que, si volem ser lliures, no hem d’esperar ni generals ni miracles, perquè depèn exclusivament de nosaltres. I efectivament, perquè mentre la ciutadania vol el pa sencer d’una punyetera vegada, als despatxos dels partits hi ha un autèntic festí d’engrunes. El futur del país és, literalment, a les nostres mans.
