Ara que les hem vist, assegudes però dempeus, seguim reivindicant la presidenta Forcadell i la consellera Bassa, així com els altres acusats que ocupen les quatre bancades de la sala de la vergonya. Ara que les hem vist i després de silenciar-les, cridem-ne d’una vegada i per totes la seva absolució, digne i merescuda després de la violència de la invisibilització perquè, tal i com escrivia fa uns mesos, Carme Forcadell i Dolors Bassa són víctimes doblement: per la justícia que profana el judici als peus d’un govern legítim i l’engrenatge de la invisibilització mediàtica. La presidenta va assegurar a les portes del judici que està “preparada” i amb “el cap ben alt, fortes i determinades”.
Ara que les hem vist, denunciem-ne l’oblit de bona part del centenar de nits que la presidenta i la consellera han passat a Alcalà-Meco, Puig de les Basses i Mas d’Enric mentre reclamaven i desmentien les injúries de la caverna, però també la falta de reunions, despatxos i visites de primera línia política. Després d’un any segregats per sexe en un búnquer, homes i dones presos i preses polítics comparteixen espai en el mateix focus mediàtic. La consellera Bassa va afirmar en la primera jornada del judici de la vergonya que “serà dur, però demostrarem la nostra innocència.”
Ara que les hem vist, en la fotografia que farà història, fermes i serenes, reconeixem la tasca feminista que les polítiques han dut a terme a les presons espanyoles i catalanes contra un sistema penitenciari injust i extremadament masclista ideat i pensat per a homes. I emfatitzo l’”ara que les hem vist” perquè fins ara han estat víctimes d’una societat malalta i misògina que ha centralitzat les reivindicacions des d’una perspectiva androcèntrica i potser és l’única oportunitat que ens queda per aconseguir despertar.
