Tot i que el primer cas d’espionatge amb Pegasus documentat per Citizen Lab és del 2016, la majoria de nosaltres no en vàrem sentir a parlar fins que el varen utilitzar contra l’independentisme. Però ja abans de l’1O entre els activistes que organitzàvem el referèndum es va estendre la consigna de deixar els mòbils fora a les reunions i a casa en desplaçaments delicats.
Quan em varen indicar quin seria el meu despatx al Parlament, el dia de la constitució de la passada legislatura, una de les primeres coses que vàrem fer va ser demanar una inspecció del mateix per descartar la presència de dispositius d’espionatge. I així ens vàrem acostumar a deixar els mòbils fora cada vegada que teníem reunions privades. Igual que ho fèiem al Palau de la Generalitat, per cert.
Portam uns anys en què tota la nostra acció política està sotmesa a vigilància. Hem assumit que som espiats de totes les maneres possibles, a vegades de manera legal i a vegades de forma totalment il·lícita. Són molts els casos en què s’ha reconegut o descobert que és així. I hem arribat a veure filtrades als mitjans converses o dades que només tenen interès polític (no judicial). Tot plegat amb una impunitat que fa borronar.
Cal admetre que hem acabat normalitzant que no existeix el secret de les comunicacions. És un dret fonamental protegit per totes les constitucions i tots els tractats de drets humans. Però ja ningú no confia en què es respecti ni passa res quan no es fa. I de fet, a aquestes alçades molt poca gent intenta revertir aquesta dinàmica. Recordau l’última vegada que algú va denunciar la intervenció il·legal de les seues comunicacions abans del #CatalanGate?
Aquesta normalització de l’espionatge sembla que també ha arrossegat un magistrat del Tribunal Suprem. Només així s’entén que hagi autoritzat la intervenció total de telèfons mòbils per motius polítics. En efecte, resulta que les autoritzacions que va demanar el CNI per a fer servir Pegasus es basen en arguments que fan vergonya aliena i que ofenen qualsevol que tengui una mínima sensibilitat pels drets fonamentals.
És més, sense aquesta normalització no s’explica que molts dels dirigents polítics espiats hagin seguit investint governs i votant pressupostos amb els espies durant mesos, tant a Madrid com a diputacions i ajuntaments. Perquè l’escàndol s’ha fet públic ara, però l’espionatge feia més d’un any que els afectats el coneixíem. I ara que s’ha conegut que un jutge va donar el vistiplau per a fer-ho amb arguments infumables, com és que encara ningú no li ha posat cap querella?
Però, malgrat tot, l’escàndol no fa cara d’esvair-se sinó tot el contrari. El cessament de la directora del CNI no ha aconseguit apaivagar ningú. I de fet, el tema està omplint més portades ara que quan es va destapar, ja fa quasi un mes. I en continuen parlant els mitjans internacionals. Qui ho havia de dir quan totes les capçaleres de Madrid tapaven la notícia, com ha passat amb tants episodis de repressió contra l’independentisme!
Sabrem aprofitar-ho? Al principi tot indicava que no, que seria un nou episodi de gesticulació que acabaria amb una foto de la taula de diàleg amb tothom somrient. Però el fet que Pedro Sànchez no vulgui fer-se-la encara suggereix que no pot donar l’afer per tancat. I quan semblava que podia interessar als principals actors anar passant pàgina, han començat les filtracions i les portades escandaloses.
Em puc imaginar activistes independentistes menystenint la importància d’aquest tema. Sobretot pel fet que afecta bàsicament la classe política. Però seria un error, per dues raons: primer perquè el secret de les comunicacions i la privacitat de les dades personals són drets fonamentals universals pels quals cal lluitar, i segon perquè el potencial del CatalanGate per desestabilitzar el govern espanyol i tornar a posar en el mapa la causa de la independència és inqüestionable.
En definitiva, potser ha arribat l’hora d’incrementar la pressió sobre els partits i les institucions de majoria independentista. Que no puguin tornar a la pau autonòmica, que deixin caure el govern espanyol (i de pas els pactes amb el PSC). Ara mateix és un govern que només serveix per fer el mateix que faria l’extrema dreta amb el pretext que si no hi són ells governarà l’extrema dreta. Però cal fer-lo caure no per arreglar els problemes d’Espanya, sinó perquè fent-ho serem més prop de fer caure l’Estat.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
