Acabem d’iniciar una campanya electoral insòlita, la de les tretzenes eleccions autonòmiques. I no és només extraordinària per la greu crisi sanitària en la qual s’haurà de fer, ni tampoc perquè la data de les eleccions ha estat imposada pel TSJC, ni perquè tinguem inhabilitat el president de la Generalitat, ni perquè tots els candidats i candidates a la presidència de la Generalitat ho són per primera vegada. Ho és, també, perquè quatre dels partits que s’hi presenten són membres de governs de coalició: JxCat i ERC a Catalunya, i el PSC i En Comú Podem a l’Estat espanyol. A més, gairebé totes les enquestes indiquen que, per primera vegada, tindrem vuit formacions polítiques representades al Parlament després de les eleccions. Això dibuixa un escenari de pluralisme parlamentari molt favorable a la formació d’un govern de coalició. Aquest present i futur panorama coalicional hauria de condicionar la campanya electoral.
La valoració social dels actuals governs de coalició no és una bona carta de presentació per als partits coalitzats. Les dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la darrera enquesta electoral al Parlament de Catalunya, presentada divendres passat, ens indiquen que el 46% dels catalans i catalanes suspenen la gestió del govern de Catalunya, que valoren amb una mitjana de 4,15. Pel que fa a la valoració de la gestió del govern espanyol (tercer baròmetre del CEO del novembre del 2020), un 62% dels catalans i catalanes la suspenen i la valoració mitjana és de 3,34, clarament per sota de la valoració del govern català. I quan aquesta valoració dels governs es concreta en allò que avui més preocupa, la gestió davant la pandèmia de la COVID-19, també en surten mal parats: la mitjana de la valoració del govern de la Generalitat és de 4,74 i la del govern espanyol, de 4,03. En el cas d’aquesta darrera valoració, sembla d’alt risc presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat a qui ha estat ministre de Sanitat i principal responsable polític d’una gestió que socialment està molt mal valorada.
Tots dos governs de coalició han gestionat molt malament les seves crisis internes. El govern català de JxCat i ERC ha mostrat grans desavinences durant tot el mandat i, encara més greu, també en el període previ a l’inici de la campanya electoral. Caldrà veure si en campanya aquests dos partits són capaços de fer compatible la reivindicació de l’obra d’un govern, del qual són corresponsables, amb la defensa de diferents propostes programàtiques sense esbatussar-se. El govern espanyol del PSOE i Unides Podem també ha evidenciat una notable desunió governamental i no ha aplicat el protocol pactat entre els dos partits per afrontar amb corresponsabilitat les crisis internes, de manera que també entren en campanya amb moltes contradiccions sobre la resolució dels conflictes socials que tenen entre mans. En definitiva, els quatre partits governamentals haurien d’haver entès millor l’abecé dels governs compartits: la discòrdia fa molt vulnerable la dinàmica d’un executiu amb partits coalitzats, genera un profund desconcert a l’opinió pública i té efectes electorals negatius.
Fer campanya davant de múltiples escenaris postelectorals de governs de coalició requereix que les candidatures que prevegin participar en algunes d’aquestes aliances vigilin amb aquelles propostes i proclames que posteriorment poden encotillar la negociació per formar govern. És cert que en qualsevol campanya electoral, no només en les polítiques, sempre hi ha candidatures amb pocs escrúpols que són capaces de pactar amb aquelles altres a qui durant la campanya han dirigit enceses i grolleres crítiques, però sempre cal procurar fer una bona campanya per evitar després fer el ridícul. Així, convé evitar un excés de línies vermelles electoralistes que poden ser obstacles per a futurs acords; és recomanable no anunciar categòricament una determinada estructura de govern o les persones, amb noms i cognoms, que formaran part de l’executiu; i tampoc és aconsellable afirmar, de cara a la galeria, la impossibilitat de determinats pactes amb altres formacions polítiques si, en realitat, aquests pactes no es descarten en cas que les eleccions generin una determinada aritmètica parlamentària. I, sobretot, cal saber que tot això s’ha de fer sense perdre la identitat ideològica i programàtica.
L’aritmètica electoral pot fer que algun partit polític se situï en el centre de la negociació i que pugui fer decantar majories parlamentàries i governamentals cap a un costat o altre, és a dir, que es converteixi en partit frontissa. En campanya, gràcies a les enquestes i a l’anàlisi dels acords recents amb altres partits, ja podem preveure quin o quins partits podrien i voldrien assumir aquest rol. És evident que aquestes formacions polítiques, obertes a participar en diverses alternatives de governs de coalició, faran una campanya més condescendent i amb propostes menys inflexibles.
Finalment, davant d’una campanya i d’uns resultats electorals que comportaran un pluralisme parlamentari i un govern de coalició, també cal saber que els acords coalicionals i la negociació d’un programa de govern entre forces polítiques que s’han enfrontat a les eleccions no consisteix en una simple suma de programes electorals, sinó que és fruit de transigir amb algunes propostes electorals i de fer-ho en un termini relativament curt de temps. I això és més fàcil de fer si durant la campanya s’ha previst aquesta futura negociació i no s’han vetat o menyspreat partits i propostes de possibles aliats. La mala fe, l’estretor de mires, l’arrogància, el maniqueisme, la difamació, la insensatesa i l’infantilisme polítics en campanya, a banda de desprestigiar l’art de la política, són incompatibles amb una posterior negociació responsable entre formacions polítiques.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
