El nacionalisme espanyol ha estat sempre habitat per autèntics fanàtics, avui encara perniciosament invisibles per als molt democràtics mitjans de comunicació de les espanyes exclusivament centrats en diagnosticar les suposades tares ideològiques dels líders de qualsevol dissidència perifèrica. Algun dia, prestigiosos psiquiatres estrangers se n’haurien d’ocupar i amb els resultats obtinguts pautar un tractament i, alhora, impulsar una profunda reforma Constitucional en què es podria condemnar, posem per cas, la catalanofòbia i totes les pulsions autoritàries del franquisme, vull dir des de la del colpisme passant per la de la tauromàquia obligatòria, la de tancar escoles catalanes o la de programar durant dècades, compulsivament, pel·lícules de Landa en la televisió pública.
La precampanya electoral ha estat per aquests fanàtics com la foscor i la humitat per a l’Amanita phalloides. Ahir a Barcelona, Santiago Abascal, el valent que necessita anar armat en un país on campen milers de policies i magistrats de la seva mateixa corda, va bramar davant d’uns centenars dels seus contra Catalunya. Abascal és un fanàtic sense complexos, sense disfresses. Si no fos perquè en la banda sonora de la seva ideologia estan el ¡Viva España! de Manolo Escobar i l’himne de la Legión, faria una mica de respecte. Abascal va titllar el govern de la ciutat de màfia separatista. Els espanyols, va dir, havien sobreviscut a les bombes lapa i als trets al clatell i no anaven a espantar-se ara per quatre cursis cantant cançons de Lluís Llach. Tota una declaració d’intencions.
La proposta d’Abascal per a Catalunya és la mateixa que té per a Espanya encara que no ho sembli. És l’anorreament de qualsevol signe de civilització en nom de tots els espectres de la Enciclopedia Álvarez. Vet ací que a un personatge com aquest i tot el que representa, li dona suport un altre fervorós patriota disfressat de centrista com Albert Rivera, un fanàtic que a causa de la seva avarícia de poder s’esforça en dissimular.
Ahir també va parlar la marquesa Cayetana Álvarez de Toledo, el mastí del mil homes de Casado, la sensació de la temporada de caça. L’aristòcrata, com Abascal, tampoc és d’amagar el seu fanatisme. El seu és, però, més estúpid encara en la mesura que manifesta estranys desitjos de felicitat com ara que la insulten per no parlar català atès que així es demostraria que els racistes són els altres i no pas ella. En el seu encegament idiota, la marquesa s’ha cregut que això és d’aquí és un territori de caníbals supremacistes sense parar-se a preguntar com han pogut tocat els cims del poder local persones com Arrimadas o Montilla sense anar més lluny. Al fanàtic la veritat li la porta fluixa, només és un escull per a la consecució dels seus objectius, una amenaçadora molèstia per a la seva superioritat moral.
Álvarez de Toledo va prometre tancar TV3, una televisió que assegura que només veu la gent que dorm amb el llaç groc. Una televisió residual i d’addictes al règim, va dir. La proposta dels camps de concentració per a independentistes es suposa que la deu guardar per a la pirotècnia final de campanya.
No cal conèixer molt Catalunya per a sospitar que el programa d’aniquilació sense presoners de Cayetana no li’l compra la majoria dels seus propis confrares. Tant se li’n fot, però. Són catalans i punt i, així doncs, com tots els catalans hauran de passar per la pedra pel bé de l’Espanya sense sioux que també somia Borrell i tota l’ala reaccionaria del PSOE.
El pitjor d’aquest personal és que no parlen per pur electoralisme. El pitjor és que es creuen allò que diuen.
Tancar TV3, eliminar el sistema educatiu català, suprimir l’autogovern de Catalunya amb l’aplicació d’un 155 permanent, il·legalitzar partits i entitats civils, mantenir a perpetuïtat els presos polítics catalans… què més poden desitjar a fi de mantenir el seu deliri de reconstrucció d’una Espanya culturalment -racialment?- uniforme, ultracatòlica, sotmesa per les elits de sempre?.
El 1982 l’escriptor Joan Fuster es preguntava sarcàsticament en un article publicat a Serra d’Or, si Franco havia mort realment. Afirmava que el primer pas de la Transició hauria d’haver estat ‘desfranquitzar’ però que, òbviament, això havia estat impossible en la mesura que l’Estat sempre havia sigut franquista. Altrament, el cos electoral havia votat un franquisme renovellat mentre que els ultres anaven a la seva -com ara- sense enganyar ningú. “Però”, es tornava a preguntar, “¿i els qui encara són franquistes sense saber-ho (i alguns sabent-ho)? N’està ple el veïnat. I la ‘classe política’, preciosament plena. Han estat cinquanta anys d’’integració’”. A la última, amb el ‘material’ humà de Milans del Bosch, Martín Villa i el duc Suárez, havien construït la democràcia de la por. Fuster constatava com els hàbits del franquisme pervivien arrelats fins i tot en l’esquerra. La por començava a Madrid, però “si ens resignem a la por, mai no alçarem un gat per la cua”. L’avís era per als valencians i encara resulta a hores d’ara d’una gran utilitat, per a valencians, catalans en general, com per a qualsevol ciutadà de Minglanilla, Jérez de la Frontera o Cangas de Onís que no vulgui tornar al calabós de l’Espanya invicta, embogida, que encara es creu que governa sobre un imperi i que en el seu retard polític és l’enveja del món.
En la naturalesa del fanàtic n’hi ha alguna cosa, enraonava Amos Oz, que és essencialment sentimental i al mateix temps mancada d’imaginació. L’escriptor israelià mantenia l’esperança molt limitada que injectant una mica d’imaginació en alguns era possible reduir el fanàtic que portaven a dins i fer-los sentir incòmodes. Això, i l’humor, és adir, l’habilitat de riure’s d’un mateix, podien guarir el malalt. Potser aquells ciutadans que encara no han caigut en la temptació reaccionària i que s’estimen la llibertat, haurien de fer el possible perquè els fanàtics s’imaginessin des d’ara mateix una derrota moral i política sense pal·liatius, fer-los veure com n’és de ridícula la seva absurda croada. Cap partit polític por fer un servei tan enorme a la causa de la democràcia com l’equip de guionistes i actors del Polònia. Per què no t’animes tu també, Xavi Castillo?.
Francesc Viadel
