L’estiu de 1994 el grup de rock Extremoduro fundat per Roberto Iniesta Ojea triomfava amb una cançó gamberra de desamor dedicada a Extremadura, un dels territoris més siberians de l’Espanya carpetovetònica. Si fem cas al CIS la contrarietat d’Iniesta amb el país que el va veure nàixer era amplament compartida pels seus conciutadans. En Extremadura, llastada per l’atur, no hi havia ni déu que estigués a gust ni que tingués la més mínima confiança en progressar. El malestar venia de lluny. Entre 1960 i 1975 es calcula que uns vuit-cents mil extremenys -la població actual supera per poc el milió d’habitants- van escampar la boira fugint de la misèria. Molts d’aquests extremenys van anar a raure a Catalunya. Ocupats primer en el camp, posteriorment van instal·lar-se a les ciutats. No cal dir que el país, lluny de la imatge mesquina que l’espanyolisme més retrògrad i odiós ha escampat, ha estat des de sempre terra d’acollida i d’oportunitats. Com si no, un cordovès hauria pogut arribar a president de la Generalitat o una andalusa de Jérez a cap de l’oposició?. Estic segur que un català, per més bon patriota espanyol que fos ho tindria gairebé impossible per a presidir els governs autònoms d’Extremadura o Andalusia. L’estigma pesa molt i fins i tot el mateix Albert Rivera s’ha hagut d’escoltar algun exabrupte catalanòfob provinent de trinxeres gens llunyanes a les seves.
“Desde que tú no me quieres, yo quiero a los animales y al animal que más quiero es al buitre carroñero (…) Hizo el mundo en siete días, Extremaydura al octavo, a ver qué coño salía, y ese día no había giñado. Cago en dios en Cáceres y en Badajoz (…) Tenemos el agua al cuello con tanto puto pantano, las bellotas radiactivas, nos quedamos sin marranos. Tierra de conquistadores, no nos quedan más cojones, si no puedes irte lejos te quedarás sin pellejo. Tierra de conquistadores, no nos quedan más cojones, bebe zumo de bellota ¡idiota!… (…)” Així d’iconoclasta s’expressava Iniesta suposo que contra el panxacontentisme local i la minoria benestant. Avui en dia, Extremadura continua sent una regió espanyola amb unes xifres d’atur molt elevades malgrat la generosa inversió de l’Estat. Alguna cosa falla. Fa res es va parlar de l’obsoleta xarxa de trens extremenya arran d’un lamentable incident mentre la premsa de la caverna relacionava aquesta amb un suposat tracte de favor de l’Estat amb Catalunya. Una mentida més.
Els polítics extremenys, des del llengut Rodríguez Ibarra passant per Monago i Fernández Vara, han trobat en Catalunya el boc expiatori on projectar les seves insuficiències, on desviar el malestar crònic dels seus administrats. Duen anys atiant l’odi contra Catalunya hereus d’una llarga tradició del nacionalisme espanyol que va tenir en el franquisme -avui en el cinisme proverbial del constitucionalisme estricte- la seva màxima expressió.
Ahir, l’Asamblea de Extremadura va fer un pas més en aquesta irresponsable campanya odi contra els catalans. PP i Ciudadanos i PSOE van aprovar una resolució instant a Pedro Sánchez a abandonar una inexistent bilateralitat de relacions entre Madrid i Catalunya i a aplicar un 155 durador i profund a major glòria de l’esperit de la Transició (la de Martín Villa i Billy el Niño?) i de la unitat de la pàtria. Només Podemos es va oposar a una iniciativa tan ignominiosa.
La proposta és incendiaria i no hem de descartar que la imiten descerebrats com Lambán o oportunistes com Juanma Moreno empentats per l’extrema dreta que alimenten. El temps dels judicis contra els presos polítics alimentarà tempestes com aquesta fruit de l’odi, la incapacitat i la impotència política. Tempestes polítiques i detencions il·legals, multes i accions que encara no podem arribar ni a imaginar. Els catalans s’hauran d’acostumar i anar fent via.
La dreta extremenya i nacional vol per a Catalunya un 155 durador… I per què no la reclusió de tots els independentistes en foscos calabossos fins que es morin, la prohibició del català o el tancament de totes les escoles?. Catalunya convertida en un solar.
En un moment de l’aquelarre parlamentari, la colèrica portaveu del PP, Cristina Elena Teniente Sánchez, va arribar a dir aproximadament que en Catalunya ‘hay pelas, però no hay ley”. Pot haver una declaració més calumniosa que aquesta contra el país, pròpia d’algú amb un complex d’inferioritat i d’una mesquinesa digna d’estudi psiquiàtric?. Després diran que els materialistes indecents, gasius i insolidaris són els catalans. “Que vengen cada año a por alpiste estos catalanes”, bramava Alfonso Guerra allà pels vuitanta. “Que se metan los cuartos por donde les quepan”, va etzibar el 2005 Ibarra davant la proposta de reforma del finançament feta pel Govern de Maragall. Imbècils.
Extrema i dura, Espanya gris i sinistra també, ridícula, molt.
Doncs això, que desde que tú no me quieres, yo quiero a los animales y al animal que más quiero es al buitre carroñero…
Francesc Viadel
