El 5 de juny el Tribunal de Justícia de la UE va retirar la immunitat a l’extradició del president Puigdemont de Catalunya i de dos dels seus consellers -tots tres eurodiputats- que fa gairebé sis anys que estan exiliats a Bèlgica. Hem de prendre-ho com un pas judicial lògic o veure senyals del major arrelament de la UE com un club d’estats disposats a protegir els interessos dels seus membres independentment dels drets democràtics dels seus ciutadans?
Fa quatre anys, nou destacats polítics catalans i líders del moviment independentista, que s’havien quedat a Catalunya, havien estat empresonats durant un total de més de cent anys per organitzar un referèndum d’independència a Catalunya. En molts llocs on la gent votava eren apallissats per la Guàrdia Civil i la policia espanyola, deu mil dels quals havien estat importats a Catalunya amb aquesta finalitat. Hi va haver més d’un miler de ferits. Tot això contrasta clarament amb el cas d’Escòcia, on el 2014 David Cameron va permetre un referèndum. El referèndum del 2017 a Catalunya va ser declarat il·legal pel Tribunal Suprem espanyol, malgrat que el govern català havia fet tot el possible per explicar que tenia tot el dret a aspirar a l’autodeterminació i havia pres totes les mesures correctes per a la seva implementació parlamentària. No obstant això, malgrat la repressió policial, les confiscacions d’urnes i el bloqueig massiu d’Internet, el 43% dels votants registrats van aconseguir votar: un 92% a favor que Catalunya esdevingui una república independent i només un 8% en contra.
El comportament colonial de Castella cap a Catalunya ha estat una constant durant segles. Per a molts espanyols, la Unitat d’Espanya és un concepte gairebé tan sagrat com la Santíssima Trinitat, gràcies en gran part als bisbes i arquebisbes convencionals, que constantment es veuen predicant que és literalment “pecaminós” trencar Espanya. Aquest mantra anticatalà s’ha tornat cada vegada més desenfrenat en els últims anys en gairebé tots els àmbits de la política i els mitjans de comunicació espanyols. No només la dreta i els partits ultradretans espanyols estan obsessionats a extradir i empresonar el president Puigdemont, sinó un bon sector transversal de la societat espanyola. Això inclou el mateix president Sánchez, que, en campanya electoral, ha promès en més d’una ocasió empresonar Puigdemont. D’altra banda, l’hostilitat de la classe política espanyola cap a la llengua i la cultura catalanes recorda els nivells registrats durant la dictadura franquista. Enlloc ha aparegut voluntat negociadora per part espanyola.
La sentència que elimina la immunitat de Puigdemont, tot i que no inesperada, sembla xocant en diversos aspectes. Aquí s’han descartat qüestions que no s’han passat per alt en casos judicials anteriors. En primer lloc, el fet que als acusats se’ls negués sistemàticament un judici a l’Audiència de Barcelona que hauria d’haver estat designat. En segon lloc, el fet que els responsables de la comissió i els informes preliminars que van conduir a la demanda de retirada de la immunitat de Puigdemont estaven clarament mancats de qualsevol forma d’imparcialitat. L’eurodiputat i president del comitè, Adrián Vázquez, membre d’un partit que ha evitat reiteradament condemnar Franco, ha qualificat Puigdemont de “pallasso”. Quin tipus d’imparcialitat és aquesta? I, finalment, com és possible que, atesa la trajectòria d’Espanya, qualsevol tribunal de la UE pugui creure que el president català obtindrà alguna cosa semblant a un judici just si és extradit a Madrid? Qui pot creure que un Estat que incorre en #Catalangate, espionatge massiu de Pegasus a polítics (i els seus advocats!), que va crear l’escandalosa Operació Catalunya i la “Policia Patriòtica” per fabricar “proves” incriminatòries contra adversaris polítics pugui ser vist com un escenari imparcial per al judici de Puigdemont? De sobte es poden passar per alt els motius pels quals els tribunals europeus li van denegar l’extradició en quatre ocasions anteriors?
Tanmateix, la croada contra Puigdemont no es pot veure aïllada de la persecució més gran de fins a 4.000 ciutadans catalans més –un grapat dels quals són britànics– per la seva implicació en la demanda d’autodeterminació i les protestes no violentes contra la condemna dels polítics catalans. Alguns dels casos que fins ara han arribat als tribunals simplement han estat anul·lats, altres han estat confirmats i altres han comportat diversos anys de presó per simples protestes.
El 2017, quan el dretà Partit Popular va reprimir Catalunya, dissolent el seu parlament i prenent el control directe del país, el PSOE, suposadament socialista, va donar tot el seu suport a l’ús generalitzat del lawfare i dels tribunals de justícia per condemnar activitats polítiques que mai haurien d’haver estat sotmeses a judicialització. Quan Pedro Sánchez, del PSOE, va arribar a la presidència del Govern l’any següent, va prometre desfer-se de l’anomenada Llei Mordassa del Partit Popular, que havia limitat severament la llibertat d’expressió, però no ha fet res per l’estil. Hi ha un raper català (Pablo Hasel) que fa més de dos anys que és a la presó per unes lletres que denuncien la corrupció real de la corona espanyola, mentre que un altre raper català (Valtònyc) és a l’exili per evitar la mateixa sort.
Tal és la situació que hi ha una preocupació molt real entre els independentistes catalans que les eleccions generals espanyoles del 23 de juliol signifiquin un retorn descarnat als principis i mètodes de la dictadura franquista, fent que l’actual període de repressió esmorteïda sembli trivial. Ja hi ha províncies governades per la dreta i la ultradreta des de les eleccions provincials del 28 de maig que prohibeixen al teatre escenes homosexuals, es retiren dels contractes amb empreses culturals catalanes i reprimeixen la llengua i la cultura catalana. Un d’ells fins i tot ha nomenat un torero ministre de Cultura. Sigui quin sigui el resultat de les properes eleccions, els drets i la identitat del poble català i el futur del President Puigdemont tornen a enfrontar-se a perspectives ombrívoles. Esperem que el pròxim recurs davant un Tribunal de Justícia de la Unió Europea més favorable als drets restableixi la legítima immunitat de Puigdemont i torni a qüestionar Espanya com a escenari en què el seu cas pot ser jutjat imparcialment. Julian Assange va dir el 2017 que la qüestió catalana establiria un referent per als estàndards democràtics al món occidental. Ara és als tribunals de la UE on s’estan posant a prova aquestes normes.
Henry Ettinghausen, professor emèrit d’espanyol, Universitat de Southampton
Antony Strubell, exdiputat del Parlament de Catalunya, MA Oxon
