La regió de Bèrgam, a la Llombardia, ha pagat molt car el fet de no aturar l’activitat industrial quan encara ho podia fer. El virus ha massacrat com enlloc aquesta pròspera zona d’Itàlia. Aquest març hi ha hagut un 400 % més de morts que el mateix mes de l’any passat. Ho explica l’Alba Sidera en un reportatge que fa esgarrifar publicat al digital CTXT.
Va ser la pressió de la patronal, explica la periodista, la que va impedir la declaració d’aquell territori com a zona roja. Els poderosos industrials van insistir fins i tot quan les xifres de contagi començaven a ser d’infart… Bergamo non si ferma, van proclamar. L’entusiasme d’aquests manaires va contagiar també l’alcalde mateix de la ciutat cisalpina, Giorgio Gori… Bèrgam no es deté. Ningú no volia veure la realitat, acceptar que la pandèmia també contaminaria mortalment l’economia. Plovia sobre mullat. Després de quasi dues dècades de govern de Roberto Formigoni, un home de Berlusconi, la Llombardia compta a hores d’ara amb un sistema sanitari mercantilitzat, tocat per la corrupció. És el model de les dretes, el que ha dominat Madrid, Catalunya durant l’hegemonia convergent, el que va implantar el PP al País Valencià l’endemà mateix de l’arribada del comissionista Zaplana a la Generalitat. El model de Thacher, el de Trump…
L’experiència italiana és tan terrible com alliçonadora tot i que estem a un pam de superar-la en el seu costat més sinistre. L’anunci de Pedro Sánchez d’un retorn a partir de dimarts a l’activat laboral en sectors no essencials és, malgrat les múltiples excepcions que contempla la mesura, inquietant. L’epidemiòleg Antoni Trilla, membre del comitè científic que assessora l’executiu espanyol ha assegurat que aquest no ha estat consultat i ha advertit, a més, que les UCI estan encara molt plenes i que qualsevol augment dels contagis haurà convertit en inútil el sacrifici del confinament. L’OMS a través de Tedros Adnahom també ha avisat que aixecar les mesures restrictives pot comportar un “repunt mortal”. Epidemiòlegs com Macip asseguren que de controlar-se aquesta pandèmia pot endur-se per davant 40 milions de persones en el món.
Des del Gobierno però es diu que no es té “la sensació” que aquest retorn parcial de la ciutadania a sectors com el de la construcció o la industria pugui augmentar la transmissió dels contagis. Sensacions contra ciència.
Tot plegat, les promeses del Gobierno de no deixar tirat ningú sembla que, finalment, han ensopegat de cop amb el poder de les grans empreses i amb la feblesa del propi Estat a penes dissimulada pel desplegament de l’exèrcit i les arengues patriòtiques.
La realitat és que els empresaris no volen que el virus els amargui la festa. A Catalunya, posem per cas, la patronal, lluny de posar un euro per pal·liar el patiment de milers de persones, demana que li baixen els impostos, que pugui acomiadar amb una major comoditat i diners per a passar el tràngol.
Els bancs, engreixats durant la crisis del 2008, sorruts i cautelosos ara callen no sigui cosa que rebin.
D’altra banda, Alemanya no s’escolta Madrid. Espanya, és clar, no és França. Però tampoc no és Itàlia. El missatge de Merkel, malgrat les crides de Sánchez al futur d’Europa, és clar: no gastis més del compte perquè t’ho hauràs de pagar tu.
La infame dreta espanyola mentrestant furga en la ferida, amenaça, es remou, es mobilitza no fos cas que el virus i els més desgraciats se’n dugueren per davant els seus somnis futurs d’una Espanya inequívocament espanyola, ultra neoliberal i autoritària.
Al capdavall, la sensació és que Madrid ha estirat més el braç que la màniga i que un mes després d’aquesta catàstrofe ni pot ni vol esventrar el sistema odiós que l’encotilla. Així, doncs, socialistes i podemites engoliran amb la corona, amb els bancs, amb el gran empresariat, amb els rasputins de la sanitat privada, complauran militars i segurament cardenals… I al remat enviaran a la gent d’espardenya amb mascaretes xineses i guants de làtex a les trinxeres de la producció pàtria. Espanya no es deté -perquè no pot- encara que com els arrogants industrials de Bèrgam no pugui proclamar-ho cap ministre en cap roda de premsa.
Tornarà, doncs, la por i els contagis a les fàbriques. La resignació i la ràbia als sectors més desvalguts de la societat.
Ben mirat, tot té l’aire d’una mena de desconfinament en fals i a la força. Un desconfinament per la porta de darrere, inevitable, inspirat i dirigit pels mateixos de sempre.
Sort que no faltaran himnes ni banderes, espanyoles per descomptat, en aquesta estranya batalla. Tant de bo m’equivoqui.
Francesc Viadel
