I els catalans, o ens enfonsem amb ella o saltem abans del vaixell. No tenim temps per seguir pensant ni a ampliar la base, ni en una llei d’amnistia, que mai no arribarà, i si ens restringim en la dolorosa i punyent qüestió dels presos polítics, ni en una reforma del delicte de sedició o ni tant sols tot en un indult. No ens queda temps, que la deriva d’Espanya és més que evident: no només és el pitjor país en la gestió de la pandèmia amb una extrema dreta que té acollonit el partit del president de govern, sinó que, entre altres exemples que podríem donar, és el pitjor país en la gestió dels fons estructurals i el millor en incomplir les normatives europees.
Si els líders dels partits independentistes no saben com sortir de l’atzucac, millor que ho diguin i no ens facin perdre el temps. Com a independentistes que vam donar-ho tot per l’1-O, que ens vam creure allò que ens deien: que tot estava fet i preparat i que, malgrat la violència policial, vam fer el referèndum i el vam guanyar democràticament, no podem acceptar que la serenata acabi som la dels músics del Titànic, que tocaven com si res no passes mentre el vaixell s’enfonsava i van preferir seguir tocant fins al fons de les profunditats marítimes a lluitar per aconseguir la seva llibertat.
Els dirigents espanyols ens aboquen a una crisi social, econòmica i política de proporcions inimaginables. No es pot dir als centenars de milers d’independentistes que hi van posar el coll, literalment parlant, per guanyar la independència, que la solució és esperar a tenir més força, a ser molts més. Ara que s’acosta el tercer aniversari de l’1-0, del 3-0 i del 27-0 no podem admetre que l’única opció sigui enfonsar-nos amb el “Titànic espanyol”. Tenim dret a democràticament seguir lluitant per aconseguir la independència i la República Catalana. Molt millor és lluitar que no seguir fent com els músics del vaixell que s’enfonsa: volem ser lliures per tenir dret a exercir la nostra llibertat.
