Article publicat al Brave New Europe
Gràcies al professor Henry Ettinghausen per la seva col·laboració
Dos fets importants ocorreguts durant les últimes setmanes han deixat clar que el renaixement particular del feixisme a Espanya és un afer tan lliure de complexos com veloç en el desenvolupament. En l’àmbit judicial, el Tribunal Constitucional (en una votació de 7 a 4) s’ha pronunciat recentment a favor dels plens drets parlamentaris de VOX. D’aquesta manera ha anul·lat una iniciativa del Parlament Basc per crear-hi un “cordó sanitari” al voltant de la diputada única d’aquest partit feixista, limitant així el seu marge d’acció. En l’àmbit polític, la recent creació d’un govern del PP-VOX a Castella i Lleó –que atorga càrrecs de president del Parlament i vicepresidència del Govern als feixistes– va molt més enllà del suport extern donat per VOX a un govern del PP a Andalusia l’any 2018.
Ara s’estan traspassant totes les antigues línies vermelles en un procés que només es pot escriure com de reobertura de les comportes al feixisme a Espanya.
Aquest gir és especialment preocupant atès que implícitament té la benedicció d’Alberto Núnez Feijóo, nou líder in pectore del Partit Popular. Però perdoneu: ¿No volia aquest senyor ser l’alternativa “moderada” al hooligan populista Pablo Casado? De fet, les coses s’han desbordat de tal forma que va haver de ser el mateix cap del PP local, el president en funcions Alfonso Fernández Mañueco, qui va haver d’insistir que els seus socis de VOX no eren realment feixistes, cínicament negant tota prova del contrari. Una ullada al seu programa ho demostra. Nega l’existència de la xacra de la violència masclista tot parlant de “violència intrafamiliar”, com VOX.
I quan mirem les seves polítiques d’immigració, no deixa lloc a dubtes. Els feixistes, amb poquíssims obstacles, han arribat al govern, encara que d’entrada sigui un de regional. Qui els aturarà ara? Amb aquesta línia roja creuada i les enquestes vent en popa, la seva eventual arribada al govern de Madrid és una mera qüestió de temps. Significativament, fins i tot el president del Partit Popular Europeu, Donald Tusk, ha sentit la necessitat d’expressar la seva preocupació per l’acord dels seus socis espanyols amb VOX. En aquest sentit, fins i tot es pot veure que Espanya ha superat els negres auguris d’alguns països escandinaus i centreeuropeus, on l’avenç de l’extrema dreta ha estat un afer més gradual i alhora més “invasiu”, si es pot utilitzar el terme. A Espanya neix del cor mateix de l’Estat i de les seves institucions.
Però va ser en el front judicial on es van fer els primers passos nocius per permetre que VOX entrés en el galliner de la vida institucional. En el judici clau del Tribunal Suprem (TS) contra els líders catalans el 2019, a VOX se li va permetre d’actuar com a fiscal particular contra el Procés, donant als feixistes mesos de fastuosa publicitat televisiva. Això va portar al fet que diversos acusats del judici es neguessin a respondre a les seves preguntes, mentre que els testimonis de la defensa que ho van fer s’enfronten ara a multes i suspensions. A quin país democràtic podria passar una cosa remotament semblant? Allò que era palpablement evident per a tants observadors independents –la complicitat de jutges del TS amb les posicions de VOX– s’haurà d’enfrontar ben aviat a l’escrutini dels tribunals europeus on fins ara les coses no sembla que hagin estat massa favorables a les demandes de Madrid.
En aquest front judicial, un altre cop per a la democràcia va arribar la setmana passada amb una sentència del Tribunal Constitucional (TC) que afecta el Parlament Basc. Així el TC ha anul·lat la decisió de la mesa del Parlament Basc d’aplicar un cordó sanitari al voltant de l’extrema dreta, com passa en alguns altres països de la UE. Aquesta sentència dona dret a VOX a l’estatus de grup parlamentari (amb una sola diputada!) i a plena capacitat per participar i convocar debats i altres iniciatives parlamentàries. En intentar evitar-ho, els partits bascos volien emular els entrebancs que a França s’havien posat amb èxit a Marine Le Pen. Gràcies als jutges del CC, no podran imposar el mateix tipus de límits que els partits francesos (des de la dreta neogaullista fins als comunistes) ja s’han compromès a imposar al futur Reagrupament Nacional. Tampoc podrà emular Alemanya on, fins ara, amb el pes polític que exercia Angela Merkel, l’extrema dreta fa temps que estava exposada a l’aïllament polític. Espanya actuarà en sentit contrari. Fins i tot en àrees de poder on hi hagi voluntat de frenar VOX, els alts tribunals dominats per Vox i jutges propers al PP vetllaran perquè no es posin límits a l’accés de VOX al poder. Com és tradicional, la protecció de l’extrema dreta està garantida en un Estat en què la legitimitat es basa en els mateixos fonaments franquistes en què està construït.
Núria Bassa i Toni Strubell
