Mentre que la UE mira amb lupa les transgressions de Polònia i Hongria pel que fa al dret comú europeu, Espanya navega sense massa objeccions en la seva peculiar aplicació de la llei malgrat una actitud desafiant molt semblant a la de Polònia i Hongria pel que fa a les exigències democràtiques i legals del TJUE.
En els darrers temps, Polònia i Hongria han estat considerats els grans transgressors de la cohesió politicojurídica a la Unió Europea. Els seus problemes sistèmics fins i tot s’han arribat a considerar possibles amenaces a la mateixa continuïtat de la unió. En contrast amb això, i malgrat els paral·lelismes més que evidents que salten a la vista, la situació a Espanya no sembla percebuda a la UE com a “repte” de cap mena. Com és, doncs, que a Varsòvia i Budapest se’ls crida a l’ordre per proclamar la preeminència dels seus tribunals damunt la jurisdicció europea mentre que Espanya pot presumir obertament de la mateixa “gesta” sense rebre el més mínim de les reprimendes?
Com és sabut, Hongria com Polònia han mostrat una sèrie d’abusos en matèria de drets i llibertats civils pels quals el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha mostrat una preocupació creixent. Al principi el tribunal va mostrar-hi una voluntat tímida de renyar i, finalment, corregir aquestes deficiències amb l’objectiu d’una més plena unitat jurisdiccional de la UE i uns estàndards democràtics més rigorosos. Potser la principal mancança que ha mostrat Hongria en aquest sentit és la manca d’independència del seu sistema judicial i la vulnerabilitat de les seves minories. Això ha provocat abusos en la legislació introduïda pel govern d’Orban en àmbits com ara el LGBTQ, la manca de mitjans de comunicació independents, la política d’immigració i l’excés de control exercit sobre la societat civil. Curiosament, com va informar Emmanuel Dunand (AFT) divendres passat (10 de desembre), el desafiament del primer ministre Viktor Orban als estàndards de la UE ha estat qüestionat des d’on menys s’ho devia esperar: el seu propi Tribunal Constitucional. Aquesta institució va rebutjar l’aposta del seu govern d’impugnar una sentència judicial de la UE contra la dura política d’asil hongaresa que implica l’expulsió dels refugiats que arriben a Hongria per la seva frontera oriental. Tot i que la sentència judicial no nega que la llei hongaresa pugui prevaler sobre la de la UE, no es pot passar per alt la importància que el tribunal hagi desactivat efectivament un conflicte obert amb Brussel·les per la qüestió de la immigració. Ara cal saber si es produiran “retrocessos” semblants en altres fronts com ara LGBTQ i el control dels mitjans, encara que siguin dictats pels mateixos tribunals hongaresos. Ara bé, respecte a les comparacions amb Espanya, crida l’atenció poder judicial piqués la cresta al legislatiu per passar-se en les seves competències respecte a Brussel·les, cosa inimaginable a l’actual Espanya. Però no oblidem, el problema és Hongria, mai Espanya.
Pel que fa a Polònia, la recent sanció que el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) els ha imposat per la manca de separació entre poders, ha desencadenat una autèntica batalla entre el govern polonès i Brussel·les, amb una multa d’un milió d’euros diaris a Varsòvia per no suspendre la controvertida sala disciplinària del Tribunal Suprem del país, com li ho va ordenar en una sentència el passat 14 de juliol. La Comissió Europea va deixar clar que si els polonesos no paguen, els fons hauran de ser retinguts del seu finançament europeu. El fet que l’arribada dels fons europeus per a la recuperació de la crisi pandèmica estigui vinculada al respecte a l’estat de dret, és un mecanisme de pressió potent per part de Brussel·les que s’hauria d’aplicar no només als governs de Polònia i Hongria, sinó també pel govern espanyol. Perquè si a Polònia la polèmica reforma del poder judicial (que inclou la fusió sota un mateix comandament del Ministeri de Justícia i la fiscalia general) és considerada una transgressió als principis democràtics d’un estat de dret, ¿com és que no ho sigui el fet que a Espanya sigui el govern de torn qui designi el fiscal general de l’estat? No mostra aquest fet una manca de salut democràtica comparable al polonès, oimés quan un president de govern com Pedro Sánchez s’hagi vanagloriat públicament de controlar directament ell la fiscalia. Per molt que fos en campanya electoral, ¿no és igualment escandalós que hagi argumentat que ell solet portaria de l’exili a l’Estat espanyol el president Puigdemont? Com és que Europa no investiga aquesta manifesta burla de la separació de poders en un pretès Estat de llei?
La doble vara de mesurar que la Comissió aplica a Polònia i l’Estat espanyol ha tret de polleguera en més d’una ocasió al govern polonès, ja que considera que en matèria judicial l’estat espanyol també és un estat incomplidor. No té tota la raó? La reforma del sistema d’elecció del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) plantejat pel PSOE i Unides Podem ha estat un dels arguments que el govern polonès ha utilitzat per defensar la seva reforma judicial alhora que exigeix a les autoritats comunitàries una igualtat de tracte. Ho va deixar ben clar ara fa un any a Twitter el viceministre polonès d’Afers exteriors, Pawel Jablonski, quan va escriure: “Si la Unió Europea sanciona a Polònia per triar al poder judicial per una majoria de tres cinquens del Parlament, que farà Brussel·les si Espanya nomena el GGPJ per la meitat més un?”. També a través de Twitter, el secretari d’Estat de Justícia, Sebastian Kaleta, alertava contra el greuge comparatiu que cometria la Comissió Europea si permet que els socialistes de Pedro Sánchez procedeixin a la renovació del CGPJ per majoria simple. Segons Kaleta: “La Comissió Europea i els alemanys estan creant mecanismes per a posar-nos [a Polònia] en primera línia i obligar-nos a obeir, però el model espanyol no els molesta en absolut”. La mostra la tenim en el fet que Espanya hagi estat un dels primers estats a rebre aquesta modalitat d’ajudes europees. Qui s’ho pot explicar?
Segons el govern polonès la justícia espanyola va a la seva sense importar-li el que diu la justícia europea, i, ara per ara, no sembla que això acabi en sancions per obligar-los a sotmetre-s’hi. Espanya no tan sols incompleix pel que fa al blocatge i la politització del CGPJ, sinó també ho ha fet en un cas tan escandalós com és l’incompliment de la sentència Junqueras del desembre del 2019. El TJUE va dir que havia de ser alliberat per poder exercir la seva condició d’eurodiputat i en virtut de la seva immunitat. Però el Suprem espanyol el va condemnar i el va mantenir a la presó. I ningú no ha dit res.
La resposta de Polònia a la sanció imposada per Brussel·les (la més alta imposada per l’òrgan judicial) no s’ha fet esperar i el seu primer ministre va voler deixar clar que el dret nacional passa per damunt del dret comú de la Unió Europea. No és exactament el que acaba d’afirmar també el Tribunal Suprem espanyol, amb un ressò i una impunitat ben diferents? Certament, qui pot dubtar que aquest pols marca un moment clau en la història d’Europa. Si la Unió Europea, d’una manera o altra, no deixa clar que els actuals estats membres de la Unió –també Espanya– han de regir-se constitucionalment pel Tractat de Lisboa, serà el final d’un projecte comú. Però si s’imposa de manera clara i contundent, aleshores moltes coses haurien de canviar de perspectiva. Aquesta mateixa deriva pot acabar tenint un impacte determinant en el conflicte entre Catalunya i Espanya. Seria un mastegot per aquells que creuen que el Tribunal Suprem espanyol té la potestat de fer i desfer prescindint del que marca la màxima cort europea amb seu a Luxemburg. Perquè, de moment, hi ha hagut cap judicatura d’Europa disposada a empassar-se les aberrants sentències i les demandes d’extradició exigides per Espanya. Ara falta que ho confirmin els tribunals europeus un cop superats tots els intents de Madrid d’ajornar els pronunciaments. Esperem que els passos presos en aquesta direcció ajudin a situar Espanya clarament en el grup de països transgressors dels estàndards democràtics que diu la UE que l’inspiren.
