Els que tenim ja una certa edat i experiència, coneixem els mètodes per resoldre els problemes “interiors” dels diferents governs espanyols. Des del PP (abans Aliança Popular) als del PSOE. La història es repeteix, amb un cert cansament, si em permeteu dir-ho així, tot i la crua realitat.
Es de coneixement públic que la unitat de la pàtria es defensa amb mètodes absolutament il·legals, pagada amb recursos públics. A dia d’avui l’estat no ha estat capaç de proposar cap solució dialogada amb el Govern català tot i la formació de la taula de diàleg, hores d’ara buida de contingut i d’avanços després de dos anys.
Aquests mètodes il·legalitats ja venen del temps del dictador Francisco Franco i que mai s’ha deixat d’exercir, amb més o menys virulència segons l’embat al que s’enfrontés l’estat. Espanya continua ancorada en temps pretèrits, sense signes d’avanços en la seva jove democràcia.
La guerra bruta acumula un enorme número de casos de gravíssimes conseqüències a Espanya. Casos com el de Santiago Brouard, Segundo Marey, El cas Almeria, el cas Lasa-Zabala, l’atemptat de l’hotel Alcalà, contra el grup de diputats de HB al Congrés de diputats de Madrid, on va resultar assassinat Josu Muguza i d’altres inacabables com a exemple dels mètodes contra terroristes. Un altre cas de guerra bruta és l’atemptat contra el polític i advocat Antonio de León Cubillo. León Cubillo era la cara pública del independentisme canari. Va formar les FAG (Forces Armades Guanxes) i, com a conseqüència d’això, va ser víctima d’un atemptat l’any 1978, atemptat atribuït a les forces de seguretat de l’estat per acabar amb aquest moviment independentista. Aquests crims i d’altres de caràcter polític, van topar amb el mur infranquejable de la justícia i de les forces de seguretat de l’estat.
Casos com aquests demostren com l’estat es defensa atemptant, detenint, torturant i assassinant a aquells detractors que es considerin un perill per a la unitat de la pàtria. Mercenaris i funcionaris públics com Julián Sancristobal, José Amedo, Francisco Álvarez o el General de la Guàrdia Civil, Enrique Rodriguez Galindo, responsable de la caserna d’Intxaurrondo, han estat condemnats pels tribunals espanyols. Altres com Antonio González Pacheco, més conegut pel seu àlies “Billy el Niño”, no ho ha estat mai i, conserven les seves condecoracions a pesar de sinistre historial conegut.
Però, quan la guerra bruta no ha estat suficientment ben resolta pels soldats a sou, es posen en marxa altres mecanismes. Aquests s’encarreguen d’entorpir, tergiversar i alterar les investigacions. Utilitzen les institucions i l’erari públic per fer tasques que no haurien d’estar permeses en democràcia. Com a últim mur de contenció també hi compten amb una part la judicatura.
A l’Audiència Nacional gairebé mai no s’han investigat les múltiples denuncies formulades pels detinguts. Denuncies formulades per persones víctimes de tortures a les casernes i dependències judicials, denuncies de les famílies de les víctimes de les diferents organitzacions armades paramilitars espanyoles (BVE, Triple AAA, GAL), que de forma recurrent han estat arxivades sense investigació. També son coneguts i ignorats, de forma sistemàtica, els informes d’Amnistia Internacional sobre l’aplicació de la llei antiterrorista a Espanya i les seves conseqüències en les persones.
Finalment, amb moltes traves i tallafocs polític-judicials van resultar condemnats a presó el ministre de l’interior, el socialista José Barrionuevo, juntament amb el Secretari d’estat per a la seguretat Rafael Vera -amb d’altres persones d’inferior rang-, a l’any 1998. No va servir de molt, ja que van ser indultats als pocs mesos del seu ingrés a presó, tot i la gravetat dels fets. Aquest empresonament va servir per tapar un sempre assenyalat president del govern espanyol, el secretari general del PSOE Felipe González, acusat de ser la famosa “X” del GAL.
A Catalunya, els curs dels esdeveniments va canviar quan s’inicia el denominant “Procés”, que va alterar el focus polític i, el va fer canviar del nord cap a l’est. Es quan el CNI i els diferents aparells de l’estat, sota supervisió de l’exercit i la intel·ligència espanyola, van actuar i encara ho fan, en contra dels anhels de llibertat i els drets democràtics dels catalans, aplicant mesures repressives pròpies a l’estil del famós Plan ZEN utilitzat a Euskadi.
Els atemptats del 17-A de 2017 a Barcelona sembla l’escenari perfecte de guerra bruta conta l’independentisme, i tot allò que no coneixem és l’expressió més fidedigna de com l’estat es defensa. La reiterada oposició a investigar aquesta fosca operació, de suposat terrorisme islàmic, es percebuda per la ciutadania catalana, pels dubtes i preguntes sense resposta que està generant, com un relat més d’aquesta creuada contra Catalunya.
Ara, abandonat a la seva sort el soldat Villarejo, és el moment de demanar la reobertura de les investigacions i la via judicial. Es tracta de preservar el dret de les víctimes reivindicant la seva memòria, així com la cerca de justícia per les famílies afectades, per salut democràtica. Necessitem respostes i hem d’exigir, dels nostres polítics i institucions, que l’autoria ideològica de l’atemptat no quedi mai impune.
La creuada del nacional catolicisme més reaccionari que mai va marxar, ara encoratjats amb la presència dels neofalangistes de VOX, defineix la nova cara del feixisme que defensarà a ultrança la unitat de la pàtria i que tenim l’obligació de combatre.
