Tenen res en comú aquests dos països? Tots dos rememoren sempre i contínuament el seu passat d’imperialisme expansiu, annexionador de l’espai territorial que consideren seu; tots dos volen exercir un ferri control de la seva població amb lleis restrictives en matèria de drets fonamentals; tots dos menyspreen les minories nacionals que tenen dins les seves artificials fronteres, fet que el que els porta, per exemple, a coincidir en el no reconeixement de la independència de Kosovo. Ara bé, si el gegant rus avui és una dictadura amb un descomunal potencial militar, el Regne d’Espanya no té un exèrcit efectiu per a campanyes a l’exterior, però, a l’interior, i específicament quan actua a Catalunya, sempre perd els papers i activa, de forma no gens democràtica, les forces repressives, siguin judicials, policials i econòmiques, per establir repressió, censura i injustícia. Ambdós països mai no negociaran sobre autodeterminació i sobirania de les seves nacions veïnes. En aquest sentit, Putin i Pedro Sánchez o Felive VI actuen de la mateixa manera.
La comparació entre Ucraïna i Catalunya ara mateix és difícil d’establir, ja que, en el cas ucraïnès, la situació allà ha passat de la guerra subterrània i contínua de la metròpoli a una guerra brutal i oberta, en una ocupació directa i indissimulada per part de la Rússia de Putin, que està comportant milers de morts, de destrucció i de desplaçats. Les conseqüències no tenen comparació, però els motius de fons sí que són els mateixos: control del territori i voluntat d’imposició d’un govern titella. I no s’entén massa que nosaltres, que ens ho sabem de primera mà, no només pels més recents esdeveniments sinó per dècades i segles d’imposició de lleis, llengua i ordre polític de l’ocupant, no s’entén massa, reitero, que en tinguem prou alçant la veu per clamar “No a la guerra”. Amb aquesta benintencionada consigna no aturarem la barbàrie russa. El “No a la guerra” és sempre i en tot lloc, però també “Sí al dret a defensar-se”.
Us imagineu que l’1-O no ens haguéssim aturat? Amb els decrets d’independència publicats i amb el pacífic poble català ocupant els carrers en celebració, què hauria passat? Doncs que Espanya s’hauria mostrat al món tal com és: com un imperi en decadència i hauria augmentat la repressió traient l’exèrcit als carrers amb l’ordre de matar per reprimir la democràcia dels catalans. És exactament el mateix, amb un nivell d’acarnissament poc comparable bàsicament per no disposar de tanta força. Espanya essencialment hauria fet el que ara estan fent els russos: atacar sense negociar. Us imagineu que la resposta internacional hagués estat només treure pancartes del “No a la guerra”? Com ens ho hauríem pres?
Davant l’evidència de com actuen els països imperials i mancats de democràcia real, com és que encara n’hi ha que no veuen que la “taula de diàleg” està ben morta i enterrada i que s’assembla força a la “taula de negociació”, que russos i ucraïnesos estan establint, els acords del la qual incompleixen només aixecar-se de la cadira? Si d’alguna cosa pot servir la tragèdia que està passant a Ucraïna és que es fa més que evident el fet que la nostra independència no l’aconseguirem amb “cordialitat” i seient amb Espanya en una “taula de negociació”. Sense lluita, en el nostre cas és de desitjar que sigui només democràtica i pacífica, mai no tindrem cap oportunitat de convertir-nos en república, en la república avalada majoritàriament i democràtica en el referèndum de l’1-O. Necessitem, sense més dilació, un full de ruta que ens porti a la independència. Com hem exposat en anteriors editorials, si hi ha algun protagonista de les trobades del “grup dels 6” (Junts, ERC, CUP, ANC, Òmnium i CxRep) que, dia si i dia també, va impedint que s’avanci, cal deixar-lo de banda.
Cal fixar un full de ruta majoritari i compartit i ahir, a Canet de Rosselló, el primer president elegit del Consell de la República, el legítim president Carles Puigdemont, destituït pel 155, va dir una cosa molt important: “La nostra relació amb els partits ha de canviar, perquè la que hi ha hagut fins ara no ha funcionat, i no ha estat per falta de paciència. Els hem donat moltes oportunitats, però el temps ja s’ha acabat”.
Cal superar la dependència dels partits polítics, que estan embrancats en una absurda guerra civil independentista, desmotivadora de la bona gent independentista. No es tracta de “passar” dels partits sinó de recuperar l’empenta que va fer possible que els partits polítics treballessin de veritat per arribar a un 1-O guanyador.
Sembla que el president Carles Puigdemont està disposat a fer-ho des del Consell per la República, amb el suport de l’Assemblea de Representants i els més de 100.000 inscrits, una xifra que cal ampliar. En moments de desmobilització cal treure llast i trobar eines viables, que ho facin possible, i el Consell per la República està ben enfocat per fer-ho.
