El tema no és tan sols el desglaç de les glaceres o la imatge de l’os abandonat damunt un tros de gel a la deriva. Siguem egoistes: És la nostra salut.
No és la primera vegada que ho dic. No sóc jo sol. Hi ha un munt de gent. Ara també és l’OMS: El canvi climàtic és l’amenaça més greu per a la salut de la humanitat. Molt més que la COVID-19: 7 milions de morts anuals. Un mort cada 13 minuts. No és això el problema més gran que ha d’afrontar la salut pública a escala mundial, i fer-ho ja? I ara, especialment, quan estem sortint de la pandèmia i la crisi econòmica i social que comporta. Tota una nova normalitat està per reconstruir, i podem fer-ho amb bases noves.
Les polítiques desenvolupades pels països del món, més enllà de les paraules, el “Bla, bla, bla” de Greta Thunberg a Milà a primers d’aquest mes, ens porten molt lluny, llunyíssim de l’objectiu de limitar l’augment de la temperatura en 1,5 graus per damunt dels nivells preindustrials marcats a l’Acord de París de 2015. I aquest objectiu no és un caprici ni un lema. És el mínim per no fer-nos mal.
El pròxim mes de novembre, a Glasgow, se celebrarà la 26 Cimera Climàtica de l’ONU, la COP26. L’OMS ha presentat 10 recomanacions dirigides als polítics que assistiran a aquesta cimera. Els hi recorden que els governs han de prioritzar la salut, i que és urgent.
Els hi diuen que cal comprometre’s amb una recuperació saludable i justa de la COVID-19; que la nostra salut no és negociable i que és prioritària; que cal donar prioritat a les intervencions climàtiques que puguin ser més beneficioses des d’un punt de vista de salut, social i econòmic; que cal construir sistemes sanitaris i energètics resilients; que cal acabar amb la pobresa energètica; que cal redissenyar les nostres ciutats amb criteris urbanístics més sostenibles; que cal atendre a la natura, als sistemes alimentaris de tal manera que siguin més sostenibles; anar a una economia verda, que no impliquí un dilema enfront de la salut i que, tot això es faci amb més participació comunitària.
No tindrem una segona oportunitat. No hi ha vacuna contra la crisi climàtica. Depèn del que els humans fem. Però si tot queda en manifestos, en paraules, en gestos ampul·losos, no farem res. És hora de posar-s’hi seriosament. A tots els nivells i des de ja. Certament la COVID ha estat una gran crisi. Diuen els asiàtics que en la paraula “crisi” hi ha un significat de Perill i un significat d’Oportunitat. La COVID i la recuperació de la pandèmia són urgents. Són molt importants, però també, sobretot, cal pensar en el demà. No un demà llunyà, sinó a tocar de les nostres mans. Sense deixar de banda la COVID, aprofitant les oportunitats que ens genera, cal posar-s’hi.
El Govern de la Generalitat va aprovar el Programa de Salut Pública de resposta enfront de l’Emergència Climàtica el 20 de gener de 2020. S’entén l’aturada durant aquests mesos de pandèmia. No es podria entendre que no es fes una ràpida revisió i implementació d’aquesta proposta o alguna altra en el mateix sentit. No cal esperar Glasgow. No hem d’esperar Glasgow per posar-nos-hi.
No ens podem quedar en manifestos. Prou de “bla, bla, bla” i més acció real.
