Es calcula que més d’un 9% de la població mundial té 65 anys o més. Això representa uns 700 milions de persones. A la Unió Europea parlem d’un 20%; els de 80 o més anys són un 6%. I en augment. L’esperança de vida en néixer a Catalunya el 1900 era de 31,6 anys, i just abans de la Covid era de 84,01 anys. Es calcula que cap al 2050 seran uns 1.400 milions de “vells” al món.
La piràmide demogràfica s’està posant a l’inrevés. Cada cop més gent gran i menys gent jove. Fer-se vell ja no és un fet extraordinari. I no és el mateix tenir 65 anys al 2022 que al 1900. La població gran ja no és una nosa, sinó que és una població cada cop més activa físicament i intel·lectualment, un cabàs de coneixement i experiència útils per la societat i les empreses, i un veritable nínxol econòmic: l'”economia platejada” (Silver Economy), definida com aquella part de l’economia global vinculada al canvi demogràfic produït per l’envelliment de la població i la satisfacció de les seves necessitats, i que a Catalunya ve a generar uns 9.000 milions d’euros de negoci anuals. I no parlem de residències d’avis o cures sanitàries, sinó d’economia generada pel fet de viure activament.
Certament, a mesura que ens anem fent vells tenim més requisits sanitaris i la nostra autonomia minva, però la qüestió és: és una malaltia l’envelliment? Recentment nombrosos experts creuen que cal tractar l’envelliment no com un procés natural, sinó com una malaltia que, fins i tot, pot arribar a ser curable. Sense anar més lluny, el 2018, l’OMS inclou l’envelliment dins la seva 11a versió de la Classificació Internacional de Malalties, que recull tots els processos reconeguts formalment com a malalties. Però, coincideix l’envelliment amb allò que entenem que és una malaltia?
El cert és que les definicions habituals de salut i malaltia són poc esclaridores i operatives. L’OMS defineix la malaltia com “l’alteració o desviació de l’estat fisiològic en una o diverses parts del cos, per causes en general conegudes, manifestada per símptomes i signes característics, i l’evolució dels quals és més o menys previsible”.
Qualsevol “alteració o desviació” és una malaltia en realitat? Si un és pigat o pel roig o calb, està malalt? Quan una noia té la regla i li fa mal la panxa, està malalta? O, és que és cert aquella frase d’alguns metges internistes que “no hi ha persones sanes sinó malalts poc estudiats”? Sempre trobarem alguna cosa alterada o desviada respecte a com ho té la major part de la població. Es tracta d’un concepte essencialment estadístic.
Allò que és més freqüent, allò que té la gran part de la població, és el que és “normal”. Si el més freqüent és que la gent consideri que està sana, estar sa és ser “normal”, i estar malalt és “anormal”. Qui posa la ratlla que separa, la “normalitat”, estar sa, de l'”anormalitat”, estar malalt, és el metge.
Una persona vella té més probabilitats d’emmalaltir, és cert. I és cert que en una persona vella, en molts casos requereix un abordatge específic, però l’envelliment, en si mateix, seguint la norma estadística de normalitat, i tenint en compte que en temps molt propers hi haurà més vells que joves i adolescents cal inferir que, si el fenomen i envelliment és més freqüent que el de l’adolescència i joventut, és més “normal”, més habitual, ser vell que ser adolescent, són l’adolescència i joventut, menys freqüent, menys “normal” que l’envelliment, una malaltia?
Cal no confondre conceptes. Si per envelliment considerem una evolució cronològica, és a dir, tenir més anys, això no pot ser considerat una malaltia. Si per envelliment considerem un fenomen de mal funcionament d’algun o alguns òrgans, cal parlar de fragilitat, no d’envelliment. Els metges tractaran, aplicaran terapèutiques a aquelles persones que tenen aquest mal funcionament orgànic, no a aquelles que han complert 65 o més anys. Estar malalt no pot implicar tan sols el fet de tenir alteracions biològiques, el que et surti una analítica alterada, sinó, sobretot, que tu et trobis malament. I aquesta situació no és lineal amb l’envelliment.
La darrera Enquesta de Salut de Catalunya ens diu que el 53,2% dels catalans i les catalanes de 65 o més anys consideren que la seva salut és excel·lent, bona o molt bona, i un 34,9% que és regular. Sols un 12% diuen que és dolenta. La percepció de malaltia, a casa nostra, no és la majoritària entre la gent gran.
A què ve, doncs, aquest interès a classificar l’envelliment com a una malaltia? La medicina té tendència a l’expansió en aquells terrenys que creu que són de la seva incumbència, incrementant les dinàmiques de poder, de mercat i de capacitat econòmica. És la “medicalització” que és el nom donat al procés pel qual la medicina expandeix l’horitzó del seu discurs, amplia el seu camp de pràctiques, estén les seves maneres d’objectivació, les seves tecnologies de poder i els seus mecanismes de regulació a nous objectes i àmbits que anteriorment no estaven aconseguits pel saber mèdic. Tractar allò que NO és una malaltia, com si ho fos.
Són nombrosos els experts que parlen de “disease mongering” o creació de malalties com a eina de medicalització. Aquest fenomen, que podria semblar tan sols semàntic, repercuteix en tractaments farmacològics o d’altra mena que, com no són imprescindibles, poden comportar danys superiors als beneficis que es voldrien assolir. És la iatrogènia. Els vells no som malalts pel fet de ser vells. No som “anormals”. Som gent que ha complert uns quants anys.
El pròxim 1 d’octubre l’ONU celebra el Dia Internacional de les persones d’edat. La Declaració de Madrid sobre l’envelliment diu literalment: “Ens comprometem a eliminar totes les formes de discriminació, entre altres, la discriminació per motius d’edat. Així mateix, reconeixem que les persones, a mesura que envelleixen, han de gaudir d’una vida plena, amb salut, seguretat i participació activa en la vida econòmica, social, cultural i política de les seves societats. Les persones d’edat han de tenir l’oportunitat de treballar fins que vulguin i siguin capaces de fer-ho, en l’acompliment de treballs satisfactoris i productius, i de continuar tenint accés a l’educació i als programes de capacitació”.
Joan Guix
Exsecretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre (MARC). Universitat Rovira i Virgili.
