Tot i que és poc probable que l’anunci d’Ursula von der Leyen (27 d’agost) per revisar l’estat de dret practicat als països de la UE suposi una amenaça per al seu sistema jurídic, hi ha raons per creure que l’Espanya actual es troba una mica més a prop de la condemna que mai no va obtenir com a fidel – encara que acuradament disfressat – hereu del règim franquista i de la seva essència nacionalista. En aquest sentit, la recent negativa d’un tribunal belga a l’extradició de l’exconseller català Lluís Puig (per la seva part en el referèndum de la independència catalana de 2017) pot ser més que una simple anècdota. La sentència judicial belga, lluny d’escudar-se en formalismes com les anteriors, arriba a qüestionar la legitimitat mateixa del Tribunal Suprem d’Espanya per condemnar Junqueras i els altres vuit presos polítics catalans a llargues penes de presó.
Alguns observadors pronostiquen que aquesta podria ser la primera d’una sèrie de decisions judicials que directament o indirecta apunten a la manca d’independència diagnosticada per algunes ONGs i experts en els nivells superiors de la justícia espanyola. Si és així, pot ajudar a explicar la fúria que va mostrar el fiscal principal del Tribunal Suprem, Javier Zaragoza, en un article recent sobre la justícia belga. De fet, alguns hi veuen una expressió de pànic en veure que el TEDH pogués revocar algun dia les sentències contra el Govern català i que tot el sistema judicial espanyol, incapaç de frenar la corrupció i d’implementar una clara separació de poders, pogués ser seriosament qüestionat per primera vegada des de la mort de Franco.
Tanmateix, la posada al descobert de les deficiències legals actuals d’Espanya no és cap novetat. Segons l’ONG Transparència Internacional, la justícia espanyola queda per darrere de la de Botswana, Qatar, Taiwan o Puerto Rico, empatada amb les de Cap Verd i Dominica. En els darrers anys, Espanya ha perdut posicions a la UE pel que fa a la seva capacitat per frenar la corrupció i també en la percepció que els ciutadans tenen de la seva independència judicial. També a Espanya, la confiança que tenen els ciutadans en el sistema de justícia és inferior a la mitjana de la UE i, en alguns aspectes, empitjora respecte al 2017, sobretot a la llum del concepte de “pressió exercida pel govern o els polítics” sobre els jutges. En contrast amb fa quinze anys, el poder judicial, juntament amb la monarquia popular, eren clarament les dues institucions públiques menys populars de l’Estat espanyol actual.
Però són els recurrents informes GRECO de la Comissió Europea (CE) els més devastadors per a Espanya. L’informe del 2019 la situa com el quart pitjor de la UE pel que fa a independència judicial, dos llocs per sota de l’informe del 2017, amb pitjors resultats fins i tot que Polònia i Hongria. L’informe revelava que han estat desateses dues recomanacions principals contra la corrupció que la CE ha formulat en els darrers sis anys. En primer lloc, la necessitat de concedir al fiscal de l’Estat una major autonomia i no utilitzar-lo com a simple peó al caprici dels interessos del govern. Però també la necessitat de suprimir el monopoli del Partit Popular i del PSOE en el nomenament dels membres del vital Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i d’altres magistrats de l’alt tribunal, cap dels quals nomenats en atenció al mèrit o l’experiència aportats, sinó als interessos d’aquests dos partits. El document lamenta explícitament que una subcomissió parlamentària que treballa en la composició del Consell hagi estat un “fracàs” i es queixa que no s’havia intentat aplicar cap mesura per demanar la independència judicial i una retallada en l’excessiva politització de la justícia, tot insistint que les autoritats polítiques espanyoles (PP i PSOE) no havien de participar de cap manera en la selecció dels òrgans judicials de l’Estat. Mai no s’han atès aquestes demandes perquè, com va dir una vegada l’expresident Zapatero, tocar aquestes pràctiques seria posar en perill el mateix Estat.
De fet, la manca d’independència judicial ha estat una constant a Espanya des de l’època de Franco. En els darrers anys, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha condemnat regularment Espanya per la falta d’imparcialitat dels seus tribunals. El cas més cridaner va ser la recent condemna per “falta d’imparcialitat” contra un jutge de l’Audiència Nacional acusat de violar l’article 6 de la Convenció Europea de Drets Humans en el procés “Bateragune” contra el líder basc Arnaldo Otegi. Això, malauradament, després que ja hagués complit la sentència de sis anys. No obstant això, ningú a Brussel·les sembla escandalitzar-se per això. Hi ha molts altres casos que mostren la politització i la manca sistemàtica d’independència judicial dels alts tribunals espanyols. El membre del Consell d’Europa, Boris Cilevičs (l’octubre del 2019), va presentar una denúncia contra la manca d’imparcialitat dels tribunals d’Espanya en un document que relacionava la persecució d’Espanya dels polítics electes catalans (després del referèndum del 2017) amb el cas de tres alcaldes kurds que el govern turc va empresonar arbitràriament i substituir per alcaldes del partit d’Erdogan. Com va dir Cilevičs, casos com aquest revelen la necessitat urgent de substituir el perfil dels magistrats que han controlat els alts tribunals espanyols durant els darrers quaranta anys des que va morir Franco.
Malgrat les recomanacions procedents d’Europa, no sembla que l’Estat tingui cap intenció de reduir el grau de politització que afecta el sistema judicial. Això no es deu tant a la incapacitat, sinó a la manca de voluntat de fer-ho, ja que els partits que han dominat a Espanya des dels anys vuitanta perdrien els seus privilegis i avantatges tradicionals. Si ningú a la UE ha posat en dubte la impunitat que Espanya va oferir als delictes i delinqüents franquistes el 1977, o en crear-se el GAL, ¿per què hauria de preocupar-se ara del monopoli que tenen per decidir el PP i el PSOE respecte de com es fa justícia a Espanya?
Per començar, amb els codis disciplinaris interns que tenen, el control dels partits sobre els seus diputats és complet. Gairebé no hi ha espai per a la consciència individual del diputat. És molt improbable que el partit que dóna suport al govern censuri un dels seus propis membres. Això ha tingut un efecte pertorbador: si el diputat no obeeix els interessos del partit, es recorre a processos penals. En paral·lel, els partits estatals (PP conservador i PSOE de centreesquerra) aconsegueixen davant dels tribunals allò que no han aconseguit en votacions parlamentàries o a les urnes. Certament, els alts tribunals on es jutgen aquestes qüestions (els tribunals Suprem i l’Audiència Nacional) són titelles en mans d’aquests partits.
L’Audiència Nacional és potser l’anomalia més gran que Espanya pot oferir en termes de normes democràtiques. És una herència directa del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), que al seu torn era un subproducte del tribunal més repressiu dels primers anys del règim franquista amb milers d’execucions polítiques realitzades. Entre 1940 i 1964 va celebrar més de 60.000 judicis contra els perdedors de la Guerra Civil. Increïblement prou, les seves sentències mai no s’han anul·lat, només s’han declarat “il·legítimes”, com si aquest terme tingués un pes en termes jurídics. El mateix dia de 1977 que es va abolir el TOP, es va crear l’Audiència Nacional, més o menys amb els mateixos objectius. La majoria dels seus jutges van passar directament d’un tribunal a l’altre amb la consigna d’aplicar el mateix codi penal. No es van jutjar les seves accions durant el franquisme i no es van prendre mesures per “reeducar-los”. La resta de jutges del TOP sense excepció va passar directament al Tribunal Suprem. Ni un depurat!
Un judici especialment controvertit dels celebrats a l’Audiència Nacional, va ser el d’Èric Bertran, un adolescent català que havia fet campanya per l’etiquetatge de productes en català enviant correus electrònics innocents a les seus dels supermercats. També es va produir el vergonyós tancament del diari basc Egunkaria, l’editor del qual, Martxelo Otamendi va ser torturat. També es va produir el segrest judicial del número 1573 (juliol de 2007) de la revista satírica El Jueves amb una il·lustració a la portada que representava els prínceps d’Espanya, Felip i Letizia, tenint relacions sexuals. ¿Per què un tribunal especial per a aquests casos, en lloc dels tribunals naturals, si no era per garantir condemnes severes?
Com en el cas dels altres tribunals, és en la manera com els seus magistrats són elegits a la Audiència Nacional que els partits polítics PP i PSOE mantenen el seu sinistre control sobre les sentències que s’hi dicten. Tots els principals casos de corrupció, delictes econòmics i terrorisme passen amb comptagotes per les sis sales del tribunal, que és una manera excel·lent perquè PP i PSOE puguin exercir el control total sobre els judicis polítics més controvertits.
Perquè els jutges ocupin llocs en aquest tribunal, en teoria no hi hauria d’haver cap interferència política perquè la professionalitat i el mèrit són els criteris clau per als nomenaments. Però hi ha moltes proves de maniobres deplorables per part d’aquests partits per assegurar-se que obtinguin plaça els jutges amb l’afinitat més gran política i fidelitat, no pas els que més mereixen el càrrec. Aquest va ser clarament el cas quan Concepcion Espejel va treure la plaça de presidenta de la sala penal de l’Audiència Nacional gràcies a un oportú canvi a la llei. Va ser nomenada jutge just abans del famós cas Gürtel que havia d’investigar la corrupció massiva al PP. La seva “tasca” era clarament la d’assegurar que el perjudici per al PP fos el més limitat possible. La suspensió del jutge Baltasar Garzón, magistrat de llarga durada a l’Audiència Nacional, també va suposar un enorme escàndol. El PP el va fer inhabilitar per dos conceptes. En primer lloc, per haver-se atrevit a obrir una investigació sobre els crims franquistes i, en segon lloc, per investigar la corrupció al PP. Hauran passat molts anys abans que el TEDH pugui revocar aquesta sentència. Per cert, una manera d’assegurar-se que els jutges competidors es mantinguin allunyats dels llocs clau de l’Audiència és enviant-los a ocupar places a l’estranger que són molt ben pagades.
Tot i així, és segurament al Tribunal de Comptes d’Espanya on es produeixen alguns dels pitjors casos de nepotisme i corrupció incompatibles amb una democràcia avançada. Els funcionaris que hi treballen es troben entre els funcionaris espanyols millor remunerats. Els dotze membres del tribunal són escollits pel Parlament, garantint de nou que PP i PSOE tinguin el control absolut d’un tribunal que s’utilitza constantment en la persecució i el càstig dels opositors polítics.
Diversos franquistes han ocupat la presidència del Tribunal de Comptes al llarg dels anys. El seu primer president, després de la mort de Franco, va ser un falangista i exvoluntari de la Divisió Blava anomenat Servando Fernández que va lluitar per Hitler a la Segona Guerra Mundial. Al mateix tribunal hi va ocupar una plaça, entre el 1991 i el 2012, un altre feixista anomenat Juan Velarde que se sap que va escriure el programa econòmic de la Falange als anys 50. El president del Tribunal de Comptes entre 1997 i 2007, Ubaldo Nieto de Alba, exsenador de la UCD (prova addicional de la implicació política dels seus membres), ha estat vinculat darrerament amb el cas Gürtel. I era membre del Tribunal de Comptes!
Així i tot, el que probablement és l’escàndol més gran és que, entre els seus 700 funcionaris, aproximadament 100 són familiars de ministres del govern o de membres del Tribunal mateix. En un cas, hi ha fins a cinc familiars d’un dels alts funcionaris, tots ells amb sous substancials. També hi treballen diversos parents de l’expresident Aznar i dels seus ministres. L’exministra del PP, Margarita Mariscal de Gante, filla d’un repressor franquista, va ser l’encarregada d’elaborar les sentències que multen amb sumes astronòmiques els polítics catalans per organitzar la votació del 9N i l’1 d’octubre de 2017 (respectivament, €4,9M i €4,1M). Es tractava de multes absolutament arbitràries destinades a enfonsar personalment aquests polítics i paralitzar les seves famílies. Només la massiva solidaritat econòmica mostrada pels ciutadans ha aconseguit de pal.liar-ne els efectes.
El fet que la interferència política i governamental en el camp de la justícia estigui present en molts països, de maneres diferents, no pot ser una excusa perquè la UE continuï passant per alt el caire particularment pervers que aquesta pràctica ha agafat a Espanya. Els copets a l’esquena que va aconseguir Espanya als anys setanta en el seu intent de ser vista com una democràcia – mentre no es jutjava un sol franquista – mai no hauria d’haver exclòs l’opció d’un examen profund dels mecanismes que controlaven els nomenaments als jutjats espanyols. Al llarg dels anys, s’han colat massa pràctiques franquistes i massa feixistes dins la maquinària de la justícia espanyola. La Transició va ser en molts sentits una mera operació de lífting que va permetre la perpetuació d’elements bàsics de l’statu quo i la mentalitat franquistes en els àmbits jurídic, econòmic i polític espanyols.
Cap jurista no pot quedar cec davant el fet que l’associació actual entre el PP, el PSOE i la corona, beneïda pel Deep State, és de caràcter mafiós. La sentència pel cas Gürtel defineix el PP en termes semblants. Avui, aquest trio comanda en benefici propi una justícia perversa on la separació de poders brilla per la seva absència. Fa pocs mesos el mateix president Sánchez va congratular-se públicament pel fet de controlar ell la Fiscalia sense que, lògicament, se n’hagi obert cap investigació. Certament, aquest trio actua amb la mateixa prepotència que ho feia Franco en el seu temps. Com a prioritats absolutes tenen la sacrosanta unitat d’Espanya i el manteniment de l’statu quo del règim del 78 sorgit del franquisme. Ho va evidenciar el nefast discurs de Felipe VI el 3 d’octubre de 2017. Per aconseguir els seus objectius estan disposats a pagar qualsevol preu com han admès públicament els màxims dirigents tant del PP com del PSOE. Això significa l’ús dels mètodes pseudojurídics més perversos per aconseguir els seus objectius com els emprats per l’escandalosa Operació Catalunya. Tot això s’esdevé amb l’aquiescència gairebé total d’una UE on el llindar l’exigència democràtica és molt baixa. En tot cas, el preu a pagar consisteix en algun correctiu eventual i no-vinculant dels jutjats internacionals, tal com li està passant darrerament quan cap jutjat internacional avala amb extradicions la sentència espanyola contra el Procés català. En tot cas, la perversitat del sistema jurídic espanyol l’hem poguda confirmar amb la rocambolesca fugida de Juan Carlos I al Golf Pèrsic amb tota la fortuna robada que ha acumulat. Ho ha pogut fer amb el silenci més absolut de la UE que cada dia es mostra més tolerant amb l’absència d’un Estat de Dret democràtic mínimament creïble a l’Estat espanyol. Fins quan? Tot té un límit si la UE vol mantenir la seva credibilitat. Mentrestant, un tirà bielorús pot respondre a les crítiques de la UE que si vol que alliberi presos, que comenci la UE alliberant els presos catalans.
Núria Bassa @NuriaBassa
Toni Strubell @tonistrubellt
