Edició 2313

Els Països Catalans al teu abast

Diumenge, 24 de novembre del 2024
Edició 2313

Els Països Catalans al teu abast

Diumenge, 24 de novembre del 2024

Erquidistant (1)

-Publicitat-

L’oposició a l’actual direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya no és només ideològica. És moral pura d’oliva. Per tant, és profundament ideològica. Perquè al darrere de la cursileria del gros Junqueras, de la seva llacrimònia barata, hi ha sempre l’acrimònia. Hi ha, palpitant, el gros ressentiment d’un home acomplexat que es venja d’una societat que mai no l’ha estimat com ell volia ser estimat. Com ell s’esperava, pobret. Al darrere de les solituds del Sol solitari Sol, hi ha la buidor d’un altre pobret que s’esperava molt més de la vida i ara pica de peus, irritat. Als peus d’una bondat política, més falsa que la bondat propagandística de qualsevol de les esglésies que s’autoproclamen vertaderes, només hi ha el que hi ha, sí, el més sinistre, brut i indesitjable. Sí, ja sabeu del que parlo. Parlo de les velles formes sectàries. De la malaltia de les sectes i d’associacions que si no ho són, s’hi assemblen força. Sempre m’ha semblat explicatiu, incriminatori, que moltes personalitats de l’actual Esquerra Republicana exhibeixin una apassionada amistat amb un cèlebre homenet de la part alta de Barcelona, amb un dels personatges més abjectes de la ultradreta ideològica. Del classisme. O del que és el mateix, del ressentiment contra la societat. No us n’estalviaré el nom perquè ja sabeu que estic parlant del pobret Salvador Sostres. El complex d’inferioritat d’un mancat dut fins al paroxisme. Veure Salvador Sostres i Joan Puigcercós menjant junts llagosta en un bon restaurant explica moltes coses morals. És a dir: polítiques.

La vella, velleta, Esquerra Republicana que jo vaig conèixer de la mà de Marc Aureli Vila, quan el capità collons d’aleshores s’anomenava Heribert Barrera, certament no s’aguantava dreta. Quina confusió més ben aconseguida, més perfecta no era aquell partit compartit. Un guirigall sistemàtic de vellassos que havien fet la guerra civil i que allà els tenies, supervivents i frescos, continuant la guerra però entre ells, polemitzant i polemitzant, amb la participació de neoliberals més egoistes que el furt a un cec, com Joan Hortalà, el gran conductor d’elefants i d’interessos opacs. També d’arribistes com Àngel Colom i Pilar Rahola, que van convertir el vell partit republicà en un particular divan del psicoanalista, sobretot perquè els resultava més econòmic que pagar-s’ho de la seva butxaca. Van fer qualsevol cosa per viure de la política, i van acabar vivint-hi molt bé, com fan ara. Com quan van col·laborar amb Fèlix Millet per rebentar Esquerra Republicana amb la creació del Partit de la Independència. Certament les guerres civils i les baralles sistèmiques havien esdevingut el fet diferencial d’Esquerra, la marca de la casa. Mentre la Convergència del Capgròs feia tot el possible per confondre’s amb el país fins arribar al sagrat adveniment místico-religiós de Pujolònia, Esquerra es buscava la vida com podia. Mentre el populisme peronista del PSOE guanyava reiteradament les eleccions, Esquerra només pensava en la subsistència, fos com fos. Fins que aleshores, ai senyor, va arribar la Santíssima Trinitat i es va acabar la conya marinera. Com l’entrada de Fidel Castro a l’Havana.

-Continua després de la publicitat -
Et pot interessar  ERC confia en la paraula de Montero sobre l'impost a les energètiques tot i admetre que no té "cap paper firmat"

Amb l’adveniment de la Santíssima Trinitat d’Esquerra, de Déu Pare Joan Puigcercós, de Déu Fill Xavier Vendrell, i de Déu Esperit Sant, Josep Vall, el partit de les lluites intestines va esdevenir, per primera vegada en la seva història, un exèrcit cohesionat, ben format i disposat per a la batalla política. Amb l’oposició sempre molesta, sempre retòrica, de Carod-Rovira, de Carod l’incapaç, de Rovira el presumptuós, Esquerra va passar de ser un circ pobre a reconvertir-se en un partit molt cohesionat, en una estructura política que recordava més els espartaquistes de Rosa Luxemburg que al grup republicà de L’opinió dels anys trenta. La Santíssima Trinitat ho van sacrificar tot per bastir un nou partit de poder, eficaç. Fins i tot la llibertat i l’autocrítica més elementals. Fins a dissenyar una asfixiant cúpula dirigent que havia de comportar-se fonamentalment com una secta. Ara, quan es posa interessant, és quan ho he de deixar fins al proper dia. Sí. Perquè una secta no s’explica amb una esgarrapada.

- Publicitat -

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Més opinió