Al juliol de 2018 (és a dir, un cop ja passat el 21D i, òbviament, l’1 d’octubre) en la Conferència Nacional d’ERC convocada a tal efecte es va aprovar la Ponència Política després d’un intens debat intern al partit. Al text inicial plantejat per la direcció del partit la militància va presentar milers d’esmenes. Moltes d’aquestes esmenes van ser aprovades i incorporades al text final.
Els aspectes més destacats de la Ponència, des del meu punt de vista, són els següents. Primer, que durant aquesta legislatura s’ha d’abordar un diàleg constituent, tal com es preveu en les pàgines 61 i següents del text de la Ponència Política. No sé vosaltres però jo no estic percebent que aquest punt sigui el central de l’actual acció del Govern. Segon, es reconeix l’1 d’octubre com a font fonamental de legitimitat política que va donar lloc a la declaració d’independència al Parlament (pàgina 23 de la Ponència) i ratificada per les eleccions del 21D. En conseqüència, diu la Ponència, es reforçarà des del Parlament la iniciativa política per fer efectiva la República i es respectarà la voluntat popular sorgida de l’1 d’octubre (pàgina 41). Tercer, la Ponència reconeix l’1 d’octubre com el moment fundacional de la República catalana i que, per tant, tenim el mandat de materialitzar per vies polítiques i democràtiques (pàgina 23). Quart, Esquerra Republicana de Catalunya reconeixerà, donarà suport i participarà en la creació i acció del Consell per la República com un ens de la República a l’exili i representació legítima de l’1 d’octubre (pàgina 53). Cinquè, en cap cas el Govern farà un retorn a la realitat autonòmica anterior i, per tant, actuarà en el marc d’una realitat constituent. «No tornar a actuar com una comunitat autònoma» diu literalment la pàgina 45 de la Ponència Política. Aquesta afirmació es tradueix segons s’explica unes línies més avall en què «Catalunya no és una autonomia més i el Govern de la Generalitat ho és d’una realitat constituent que s’ha de relacionar només de forma bilateral amb el Govern de l’Estat. Això vol dir que «renunciï a participar en fòrums, cimeres i altres instàncies autonòmiques de caire multilateral». I aquí és on enllacem amb el procés constituent. Aquest hauria de ser l’únic diàleg possible amb l’Estat espanyol d’acord amb la Ponència. Finalment voldria recordar que a la pàgina 23 es diu taxativament que «no es podrà normalitzar la relació amb l’Estat espanyol i partits favorables a la intervenció de Catalunya mentre hi hagi persones preses i exiliades polítiques». I això val tant pel PSOE com per la seva sucursal, el PSC.
Però un dels aspectes més destacats sense dubte va ser el fet de no descartar la utilització de la via unilateral si l’Estat espanyol rebutja el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Diria que ja hem arribat a aquest punt. De manera que les declaracions fetes des de la Direcció del partit en el sentit d’abandonar la via unilateral suposa un flagrant incompliment del mandat polític que han d’implementar. I aquest incompliment en política tindrà inevitablement conseqüències.
