En els darrers dies, tant en Jordi Turull, per part de Junts, com el president de la Generalitat, Pere Aragonès, han parlat d’unitat estratègica, però els resultats reals i palpables no són sinó una decepció rere l’altra. Tots dos líders en parlen molt, però no hi ha manera de fer-ho efectiu. Recordem que un dels acords de l’actual govern explicita ben clar que s’han de fer reunions de treball per continuar en el procés d’independència, però, fins ara, les trobades han estat un fracàs, i ningú no ens n’ha explicat el perquè.
Tothom que hi entén ens diu el mateix, sigui l’exprimer ministre escocès, Alex Salmond, o l’exconseller basc de justícia, Joseba Azcarrega: sense unitat estratègica independentista no avançarem i Espanya sempre ens derrotarà. Fa cinc anys que es va tornar a intentar negociar i no només no avancem sinó que, tot al contrari, la repressió segueix i hi ha cada cop més gent imputada i amenaçada d’entrar a la presó mentre que, paral·lelament i sense cap escrúpol ni disculpa o explicació, anem coneixent espionatges il·legals, com s’ha demostrat amb el #CatalanGate o en els atemptats de Barcelona i Cambrils. Hi ha múltiples indicis d’irregularitats i de males praxis, com deixar fer l’Imam de Ripoll, controlat pel CNI, i, per la part política de tot l’entramat de les clavegueres de l’estat, es neguen a fer comissions d’investigació. Ras i curt, s’hi neguen perquè saben que Espanya és un estat putrefacte amb especial virulència quan es tracta de l’autodeterminació dels pobles que s’hi troben atrapats.
Davant d’aquest esperpèntic panorama, dia rere dia cal exigir als partits i organitzacions independentistes que es trobin i treballin cap a la independència. Sense unitat estratègica no avançarem, i l’ANC, Òmnium i el Consell per la República en tenen tota la responsabilitat. Si no són capaços de tornar a reunir els partits independentistes i posar un mediador internacional que acabi compareixent i explicant els resultats de les trobades, vol dir que aquestes organitzacions no serveixen per dur a terme la independència.
Tot això amb l’agreujant, que tothom sap, que els militants de base dels tres partits independentistes es posarien ràpidament d’acord per teixir una estratègia guanyadora. Són solament l’ego dels nostres líders el que impedeix guanyar la independència o, com a mínim, marcar una ruta clara i diàfana sense protagonismes.
Portem quasi cinc anys de misèries dins l’independentisme i tothom sap que la taula de negociació amb Espanya no significa res. Espanya mai no l’ha volgut i solament la manté per la imatge que li dona a l’exterior de govern dialogant. En la seva supèrbia colonial i imperialista, Espanya mai no negocia i només ho farà si proclamem la independència i la mantenim amb la força de la gent.
Insistirem fins a l’extenuació: cal una taula independentista de partits i entitats amb un mediador internacional, que al final n’expliqui amb pèls i senyal l’èxit o el fracàs. L’èxit per fer-lo efectiu o el fracàs per despullar els responsables davant la majoria independentista.
