Sóc militant de base d’ERC des de fa uns quants anys. De fet, vaig afiliar-me quan aquest partit comptava només amb 15 diputats al Parlament de Catalunya i estava immers en una greu crisi existencial (com marca la tradició) que va acabar expulsant molts independentistes republicans de pedra picada pel caïnisme habitual.
Actualment el partit torna a viure una nova crisi existencial induïda per la crisi política que viu el país. Aquesta crisi a diferència de les anteriors no es produeix de forma explícita amb discrepàncies i punyalades a la llum de dia com les anteriors. Ara tot és més subtil, més implícit però igualment crític. No estem davant d’una lluita pel control del poder del partit, per veure qui és secretari general, qui president i qui conseller nacional. La crisi actual, des del meu punt de vista, és amb la militància i amb els seus votants en general.
Part de la direcció política del partit sembla que ha decidit adoptar algunes decisions estratègiques que no s’acaben d’entendre. No es fàcil tenir el President del partit a la presó i potser caldria replantejar-se si aquesta situació és bona per ell i pel partit. Només per posar un exemple, la Secretària General del partit està exiliada a Suïssa i és impossible que tingui contacte directe amb el President. Aquest és un debat que ningú no està disposat a plantejar des de dins d’ERC i crec que no fer-ho no és bo. Detecto molta tàctica curterminista per part de tothom i poca mirada llarga.
El resultat és com si la direcció del partit anés per una banda i la militància per una altra. Llegim i sentim declaracions de membres de pes del partit i constatem com aquestes no encaixen amb el document estratègic que ens vam donar entre tots els militants a la darrera Conferència Nacional com és la Ponència Política. Aquest document va ser aprovat i profundament debatut per la militància del partit el mes de juliol de l’any passat. O sigui, amb plena consciència de quina era la situació política després de l’1 d’octubre i del 21D. D’acord amb aquesta Ponència, en l’actual legislatura hauríem d’estar immersos en un diàleg constituent en clau republicana atès que l’octubre va ser el “moment fundacional de la República catalana que tenim el mandat de materialitzar”. No he vist cap iniciativa d’ERC en aquest sentit al Parlament ni des del Govern. El compromís assumit literal era “no tornar a actuar com el Govern d’una comunitat autònoma”.
La primeria evidència d’aquesta canvi estratègic la vaig viure amb el canvi “a dit” del candidat a l’alcaldia de Barcelona. L’Alfred Bosch havia estat triat per la militància per a ser el cap de llista. Però als pocs mesos se’l va fer plegar per col·locar un nou militant provinent del socialisme: l’Ernest Maragall. A banda de què la forma de la decisió em va semblar poc democràtica (al representar un evident “canvi de cromos”) el fons també em va semblar que no anava en la bona línia marcada per la Ponència Política. Ampliar els suport es fa des de la base, no des de la cúpula. A més, entenc que la millor forma d’augmentar els suports a la causa republicana és, precisament, implementar la República, no pas ajornar-la sine die. Renunciar a la independència esperant que els favorables a un referèndum però no independentistes et votin, mentre que esperes que els independentistes a qui has defraudat et segueixin votant em sembla un error. Per aquest motiu, tot i no comptar amb cap suport de l’aparell del partit vaig presentar, simbòlicament, la meva candidatura per disputar en unes noves primàries el primer lloc de la llista a l’Ernest Maragall. Va ser una experiència per a constatar que tenim marge de millora en els processos de decisió interns.
Ara, estem davant d’un nou repte sobrevingut: les eleccions a les cambres espanyoles. Ja vaig explicar en un article anterior que és el que crec que hauríem de fer a Madrid. Només permeteu que lamenti la manca de capacitat de presentar un front comú de les forces sobiranistes a l’hora de presentar-nos a aquestes eleccions. I aquí, permeteu-me que esmenti de nou la Ponència Política: “no es podrà normalitzar la relació amb l’Estat espanyol i partits favorables a la intervenció de Catalunya mentre hi hagi persones preses i exiliades polítiques”. L’objectiu d’ERC ha de ser la defensa d’una República Catalana independent per abandonar definitivament el Congrés i Senat. Mentre això no passi, hem de procurar augmentar els suport al respecte al nostre dret a l’autodeterminació i mantenir un escenari de confrontació parlamentària amb les institucions de l’Estat espanyol i amb els seus principals partits polítics. Insistir en el diàleg sense renunciar a la unilateralitat; evidenciar els greuges i manca de legitimitat democràtica de l’estat monàrquic; defensar els drets i llibertats de les classes populars i reivindicar el legítim dret a l’autodeterminació de Catalunya i els Països Catalans. Tot això que dic està extret literalment del document de la Ponència Política.
Hem arribat al punt que els qui defensem els principis i acords adoptats per la militància semblem el sector crític quan, de fet, hauríem de ser els oficialistes. Els crítics, en tot cas, serien els qui ostenten l’estructura institucional del partit en la mesura que aposten per estratègies que ens aparten de la Ponència Política. Per aquest motiu, la setmana passada vaig optar a figurar a la llista d’ERC al Congrés i vaig ser avalat per l’assembla de Barcelona. Ara, veurem quina composició final de la llista decideix la direcció del partit. Passi el que passi, seguiré lluitant per defensar el mandat de l’1 d’octubre.
