Des del post 1 d’octubre de 2017, ERC ha fet un canvi notable en les prioritats ideològiques i organitzatives del partit amb la voluntat d’aproximar-se a la tipologia de partits que des de la ciència política s’han tipificat com a catch-all. Els partits catch-all es caracteritzen per la moderació i flexibilització ideològiques, l’absència de postulats radicals, l’adopció de discursos imprecisos i la presentació de programes electorals eclèctics. També abracen tota mena d’estratègies per convertir-se en punt de trobada d’interessos ideològics divergents i ampliar la base electoral. Des d’un punt de vista organitzatiu, aquest tipus de partits centren tots els esforços a potenciar-ne la direcció i la figura de líder, de manera que tota la maquinària organitzativa està controlada pel líder i al servei de la seva subsistència. Els partits catch-all treballen per erradicar la dissidència interna i les crítiques a la línia oficial, i malden per preservar la unitat interna i per promocionar aquelles persones que poden ajudar a engrandir el suport social.
Durant aquests anys, ERC també ha anat reforçant el lideratge, sobretot el d’Oriol Junqueras, president del partit, i el de Marta Rovira, secretària general, que recentment han ampliat quatre anys més i de manera extraordinària el seu mandat (cal recordar que aquest tàndem va començar a funcionar el 2011 i que el límit estatutari de mandat era de 12 anys). La bicefàlia entre el president del partit i el president del Govern de Catalunya, Pere Aragonès (que també és coordinador nacional del partit), ha funcionat, aparentment, i encara ha reforçat més la direcció del partit. Els congressos nacionals que ha anat celebrant ERC en aquest temps s’han centrat, sobretot, a consolidar i reforçar l’executiva nacional, és a dir, fer més robusta la direcció del partit i, de retruc, evitar qualsevol veu crítica interna en la nova estratègia ideològica. Algunes veus dissidents han acabat deixant la militància, han esdevingut absolutament marginals o estan intentant, amb moltes dificultats, recuperar l’essència del discurs ideològic previ a l’1 d’octubre del 2017.
L’acció del govern Aragonès també ha anat rebaixant aspiracions independentistes i s’ha dedicat a gestionar, amb voluntat de satisfer més sensibilitats ideològiques, les competències que té assumides en el marc de l’Espanya autonòmica. No obstant aquesta vocació d’ampliar el suport social al govern, la valoració que la societat catalana fa de la seva gestió és pèssima, amb una mitjana de 3,5 sobre 10 (la mateixa valoració mitjana que fan els catalans de la gestió del govern espanyol), segons el baròmetre d’octubre del Centre d’Estudis d’Opinió. La poca atenció governamental a la part de l’Acord de Govern que es va anomenar “Estratègia independentista per a fer la República catalana” no només va provocar la sortida de Junts per Catalunya del Govern, sinó que també ha comportat que els votants dels partits independentistes suspenguin clarament la gestió del Govern català (els de Junts per Catalunya, amb un 3,6, els de la CUP, amb un 3,2, i, sorprenentment, els electors d’ERC també suspenen la gestió del govern Aragonès amb un 4,6). Els catalans partidaris de la independència han passat de valorar l’acció del Govern de Catalunya amb un 4,7 el març del 2022 a un 3,8 l’octubre del mateix any. Una baixada molt significativa en tan poc temps i en aquesta mena de preguntes.
Amb la sortida de Junts per Catalunya del Govern, la remodelació de conselleries que ha fet Pere Aragonès ha anat també en la direcció d’obrir-se a més ideologies i, bàsicament, a persones amb un perfil clarament no independentista i desvinculades d’ERC. L’entrada, per exemple, de Gemma Ubasart, Quim Nadal o Carles Campuzano és un intent d’aproximar-se a l’esquerra no independentista i també a la dreta nacionalista que tampoc se sent vinculada amb l’independentisme. És a dir, el Govern de Catalunya ha abandonat la primera idea de l’Acord de Govern de “materialitzar el mandat independentista del 52%” i ha apostat per un govern que, segons paraules del president Aragonès, pretén representar “els consensos del 80% de la ciutadania”. Ja no es parla de majoria independentista, sinó de consensos socials, sense concretar, però, quins són aquests consensos i a quina majoria social s’apel·la. Aquest Govern internament heterogeni del 80% ha demostrat, però, una fragilitat insòlita a Catalunya, ja que la seva base parlamentària no arriba ni al 25%, i ha estat capaç d’envalentir una oposició desmanegada i que també és molt fràgil.
A l’ambigüitat de l’objectiu governamental de representar “els consensos del 80% de la ciutadania” s’hi ha d’afegir l’àmplia definició que els estatuts del partit fan d’ERC: “partit republicà, democràtic, feminista i d’esquerra no dogmàtica que té com a referent la defensa dels drets humans, dels drets de ciutadania, dels drets dels pobles i del medi ambient; fomenta la seva ideologia i l’acció política en la defensa dels interessos dels sectors productius i de les classes populars, la transparència institucional i el servei a la ciutadania”. Probablement tots els partits amb representació parlamentària de Catalunya, excepte els que estan situats més a la dreta ideològica, es poden sentir còmodes amb aquesta definició, de manera que es pretén trobar un equilibri entre la voluntat de preservar una certa identitat per ser reconegut com a partit i la voluntat d’acostar-se als altres partits amb la intenció de desdibuixar les fronteres ideològiques.
L’afany d’ERC per esdevenir partit hegemònic a Catalunya és evident, però les seves limitacions també ho són. L’actual ERC, amb 33 diputats de 135, no té res a veure, per exemple, amb l’ERC del 1932, que en tenia 56 (o 67, si comptem tots els diputats de la coalició electoral republicano-socialista encapçalada per ERC) de 85. Efectivament, no és el mateix tenir el suport parlamentari del 24% que tenir-lo del 66% (o del 79% si comptem tots els de la coalició liderada per ERC), i aquesta diferència de 42 punts (o de 55) s’explica per la diferencia de contextos polítics i també per la veritable capacitat d’esdevenir partit catch-all. L’ERC de la II República tenia aquesta capacitat i es pot afirmar que era un partit catch-all, però l’ERC d’avui, malgrat les seves aspiracions i gir estratègics per esdevenir catch-all, té molts obstacles per ser-ho. El mateix moviment independentista que ERC pretén transformar i ampliar és un dels grans obstacles, perquè la història dels últims cinc anys és massa recent i massa cruent com per fer renúncies a canvi de res.
