Després de la Segona Guerra Mundial, alguns partits polítics europeus van canviar la seva estratègia ideològica i organitzativa per aconseguir sumar més suport electoral, més representació parlamentària i més presència governamental. El desenvolupament de l’estat de benestar, la reducció de les diferències socials, l’emergència d’una nova classe social mitjana, la regulació del protagonisme dels partits com a instruments de representació social i la seva entrada en les constitucions estatals, juntament amb l’expansió dels mitjans de comunicació de massa, van provocar un canvi de prioritat dins d’aquests partits. Van passar de centrar-se a enfortir la militància, fidelitzar-la i instruir-la en la difusió del seu ideari, a dissenyar una acció més centrada en la preparació de les eleccions, en la propaganda massiva i en l’obtenció de més vots. Tota l’estratègia d’aquests partits s’enfocava a la consecució de l’èxit electoral, encara que això passés per renúncies ideològiques i per comportaments més pragmàtics. El jurista i politòleg alemany Otto Kirchheimer, en els anys seixanta, va denominar aquesta nova tipologia de partits com a catch-all.
Des d’una perspectiva ideològica, aquesta mena de partits tendeixen a la moderació i es mostren molt permeables a altres sensibilitats ideològiques. No s’aferren a objectius ideològics ferms i explícits, sinó que flexibilitzen els objectius socials i els programes electorals, fent-los més generalistes, interclassistes i vagues, i sobretot, fugen de doctrines radicals i maximalistes. Els partits catch-all, per arribar a ser punt de trobada d’interessos ideològics a priori allunyats, dominen i utilitzen l’art de l’ambigüitat discursiva i són capaços d’emetre missatges indefinits que siguin ben interpretats per receptors amb idees diverses. Per generar complicitats ideològiques i ampliar la base electoral, aquests partits adopten un eclecticisme programàtic i fan servir missatges molt conjunturals, contemporitzadors, carregats de sentit comú i acceptats per tothom. Enemics del radicalisme, els partits catch-all utilitzen tècniques discursives basades en figures retòriques com ara eufemismes, al·lusions, metàfores o circumloquis, per tal de crear un imaginari col·lectiu sobre la resolució de problemes universalment reconeguts.
De de la perspectiva del funcionament de la maquinària organitzativa del partit, els partits catch-all actuen clarament en benefici del partit i en detriment de la coherència ideològica. El pes de l’organització no està a la base sinó en el nucli dirigent, de manera que hi ha una clara desvaloració de la militància i un enfortiment de l’elit que comanda l’aparell del partit. Són partits que donen molta importància al lideratge i que controlen amb mà de ferro la direcció de l’organització i tot el que en deriva: el reclutament de quadres, la designació de càrrecs polítics, l’elaboració de les llistes electorals, el finançament, les normes internes, etc. Amb lideratges forts, duradors i no susceptibles de crítiques internes, també eviten possibles crisis i la presència de corrents interns que posin en perill l’estratègia possibilista del partit.
Des del post 1 d’octubre de 2017 fins avui, l’estratègia ideològica i organitzativa d’ERC ha canviat molt i ha anat en la direcció descrita en els paràgrafs anteriors. El primer concepte que va indicar el nou rumb del partit republicà va ser el “d’eixamplar la base”. Partint del fet que els 2.300.000 vots que, en un context de repressió policial salvatge, es van registrar en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre no eren suficients per culminar la independència de Catalunya, i de la suposició que amb la suma de més suport social el govern espanyol podia arribar a sucumbir i donar una resposta positiva a les aspiracions del moviment independentista, ERC va començar una nova estratègia per incrementar la base de l’independentisme. Els bons resultats electorals que ha anat obtenint en els darrers cinc anys ens permeten concloure que aquesta estratègia, de moment i sense arribar a ser sempre la força política més votada, ha beneficiat el partit republicà, però no ha comportat més adhesions al moviment independentista.
Lògicament, amb la vocació d’eixamplar la base, ERC ha anat rebaixant els seus trets ideològics i ha anat desradicalitzant el seu discurs. Les dades demoscòpiques ens demostren, com veurem, que l’electorat d’ERC, a diferència del que passa amb els altres partits independentistes, ja no és tan partidari de la independència de Catalunya. Efectivament, l’entrada d’altres sensibilitats ideològiques ha comportat un canvi molt notable en els valors dels electors d’ERC, en el sentit d’una baixada molt significativa del sentiment independentista i catalanista. Pel que fa al discurs, les proclames independentistes i contràries a l’Estat espanyol que feien els líders d’ERC anys i mesos previs al referèndum del 2017 han desaparegut totalment dels missatges que avui adopten aquests mateixos líders i els quadres del partit republicà. El gir copernicà del discurs d’ERC també va en consonància amb aquesta voluntat d’arribar a un ampli sector social i expandir-se electoralment. Si bé ERC ha aconseguit tenir unes bases electorals més plurals i menys marcadament independentistes, el moviment independentista no sembla haver-se eixamplat. Al contrari, cada dia hi ha més divisió dins del moviment, que és, precisament, el que pretenien el govern espanyol i les clavegueres de l’Estat.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona
