L’acord d’ERC i el PSOE és relativament simple i es basa en dos factors:
- El futur govern d’Espanya es compromet a parlar bilateralment amb el govern català.
- Els resultats d’aquestes converses se sotmetran a votació.
Aquests dos punts són prou vagues com per permetre qualsevol interpretació. Els líders republicans ens han explicat que això és el principi d’un diàleg que acaba amb un referèndum, mentre bona part de l’independentisme –almenys el més mobilitzat- s’ha escandalitzat pel que considera una traïció a l’objectiu comú i un apuntalament incomprensible de “l’enemic”, el “carceller” o “pedrogan”.
La realitat és que Esquerra es manté en la mateixa línia estratègica que Gabriel Rufián i Joan Tardà porten defensant des d’almenys les últimes dues eleccions: investir qui prometi polítiques d’esquerres i més autogovern. Ells estan convençuts que això és el que, en el fons, sempre ha volgut la majoria de catalans, i que això ens prepara per aconseguir un referèndum que inclogui l’opció de la independència d’aquí un cert temps.
En una cosa tenen raó: l’única formulació política que aconsegueix més del 60% de suport entre la població catalana és “Catalunya ha assolit un nivell insuficient d’autonomia”. Concretament, el 61,8% a l’últim CEO, molt per sobre dels que creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent com a primera opció. El raonament, en el fons, és: si la gent percep que avancem cap a la independència sense sobresalts i aconseguim competències i taules de negociació, aquest procés el podem liderar indefinidament.
Aquesta anàlisi no és nova, és la que va fonamentar dues dècades de lideratge exitós de Convergència i Unió i el seu famós peix al cove. Només té un problema: per fer política de peix al cove, has d’anar a Madrid amb el cistell buit i tornar amb el cistell ple de peix, és a dir, de competències. CiU es va enfonsar perquè després de l’últim cistell ple, el pacte del Majestic de 1996, es va passar 7 anys més donant suport al Partit Popular a canvi de cistells buits.
Amb el pacte entre ERC i el PSOE, doncs, només veig dos escenaris possibles:
- Comencen a arribar ràpid transferències pendents des de fa dècades, com les beques, la gestió del 0,7% de les entitats socials o infraestructures. A més, s’atura o es suavitza la repressió, Oriol Junqueras surt de la presó i, amb aires de “teníem raó”, ERC es converteix en el partit útil de la majoria catalanista durant els propers deu anys, el partit que apel·la al 60% de la població. En aquest escenari, el que surti de la taula de diàleg és secundari, i es podria allargar indefinidament.
- No arriba res al cistell, en part perquè el PSOE és expert en dilatar negociacions i en part perquè la maquinària de l’Estat saboteja les transferències com ja van fer durant la negociació de l’Estatut de 2006. A més, el sistema judicial continua la repressió esperonat per una dreta espanyola cada vegada més cavernària. El resultat és que, d’aquí 6 mesos, els del “tenim pressa”, Junts per Catalunya i el flamant president-eurodiputat Carles Puigdemont tenen una autopista gratuïta cap a la Generalitat. ERC queda com el partit fracassat i torna a caure als 10 escons de Puigcercós el 2010.
Quin escenari és el més probable? Des de 1996, quan es va pactar que els Mossos assumissin les competències de policia integral a tot el país, Catalunya no ha guanyat ni una sola competència significativa. L’aposta d’ERC, doncs, és molt arriscada, perquè necessita foradar el mur que ha construït l’Estat durant els últims 24 anys.
Adrià Alsina
