En la política, i segons les forces i les connexions de cada partit, convé tenir clares quines són les eines legítimes i quines, a més d’il·legítimes, són contraproduents. En el cas d’ERC, una voluntat absurda de voler jugar en la lliga dels grans ha esdevingut, a la pràctica, un camí absurd i irresponsable que acaba dilapidant el principal capital de l’organització republicana, la seva honestedat.
Aquest fet no és baladí. Certament, jugar a les grans lligues, perquè ens entenguem, requereix de la incorporació de noves eines al bagatge de cada partit. Certament, no es pot comparar les actuacions de partits, l’expectativa dels quals és, com a molt, esdevenir elements crítics del sistema, que les d’aquells altres que han accedit a espais de poder i, per a mantenir-los, consideren que cal ampliar l’arsenal de recursos.
Cal per tant, separar dos aspectes. A la vida política, catalana i arreu, sovint t’has d’embrutar les mans, t’has de mullar i, sovint, pactar amb companys de viatge poc recomanables. Això, que forma part de la realpolitik, pot ser discutible, criticable, qüestionable…però no el puc considerar cap minva del capital d’honorabilitat i ètica del partit republicà. Les crítiques a les polítiques, a les opcions que des de l’esquerra nacional es puguin prendre en una o altra conjuntura, formen part del joc. Partit ve de parcialitat, i pretendre, més enllà dels discursos electorals, que escollir una opció o altra beneficia a tots els ciutadans i sectors, és irreal, la qual cosa no vol dir que no es vulgui beneficiar, ni que sigui teòricament, al major nombre possible de ciutadans i sectors.
Però entrar en el joc dels grans ha de tenir límits determinats pel capital que els republicans han guardat curosament, la seva honorabilitat i els principis ètics que han de guiar la seva actuació política. Defensar, com ha fet la Marta Rovira, l’ús de les anomenades campanyes de contrast, vol dir situar-se no a la lliga dels grans, sinó a la política del tot s’hi val dels partits que han fet del control dels mitjans, de les magistratures i el beneplàcit dels grans lobbys, la seva manera de ser i perpetuar-se en el poder. Si no volem entendre la política , si ens neguem a entendre-la com la filosofia segons la qual el fi justifica els mitjans, potser la direcció d’ERC ha perdut totalment els papers en no prendre mesures contundents davant l’afer dels cartells, o dels ninots, o ves a saber què més que desconeixem.
Perquè, com es proposa des d’alguns sectors del partit, deixar aquesta neteja, necessària i segur que dolorosa, al Congrés de novembre, és fer-se trampes al solitari. Un Congrés sense un procés previ d’assumpció de responsabilitat seria un Congrés que permetria blanquejar responsabilitats, en comptes de netejar-les. El sistemes de llistes als Congressos permetria la incorporació de figures responsables de la infàmia que els republicans estem patint, com si res no hagués passat. I sí, haurien passat moltes coses, la principal: el capital simbòlic d’ètica i honorabilitat construït al llarg de generacions hauria estat malbaratat per una aposta, miserable, a la recerca de quatre vots escarransits.
Manuel Pérez Nespereira. Doctor en Història Contemporània de Catalunya
D. Manuel, vostè ha estat molt suau i delicat amb ERC.